El blues de la reserva - resum de la qüestió

Com ja vaig explicar abans del primer capítol, fa força anys, cap al 97, la meva germana Glòria em va regalar (o potser me'l va deixar i encara no li he tornat) la novel·la Reservation Blues de Sherman Alexie, un indi nord-americà de la tribu spokane, una de tantíssimes tribus petites que mai han sortit segurament a cap western.

Em va encantar la novel·la, per la història mateixa (tres spokanes de trenta-i-pocs anys munten un grup de blues amb la guitarra 'endimoniada' del bluesman Robert Johnson) i per totes les referències al passat i al present dels spokanes i els indis americans en general, amb un realisme màgic i tràgic, esquitxat de poesia, humor, tristesa, esperança i desesperança. 

Ai, sí, se m'havia oblidat de dir que quan jo era petit, de gran volia ser indi... tot i que a les pel·lis -com a la vida real- sempre perdien. Però a mi els westerns em van ensenyar molt a llegir entre línies i veure en aquelles apologies del genocidi dels pobles nadius d'Amèrica que en la realitat no eren els indis els dolents de la pel·lícula.
De fet em va agradar tant que vaig pensar que l'havia de fer llegir als amics, però entre que molts d'ells no tenien prou nivell d'anglès per llegir l'original i que en aquella època jo només estava traduint per TV3 i tenia el cuc de traduir literatura (un cuc que m'havia quedat sobretot després de 2n a l'EUTI a les classes de traducció anglès-català amb el Francesc Parcerisas, un autèntic crac que encara no entenc com no té la Creu de Sant Jordi o alguna distinció similar), vaig decidir anar-lo traduint a estones lliures i el lliurava per capítols als meus lectors, entre els quals la que ara és la meva dona i mare de les meves filles.

Anys més tard, quan em vaig decidir a fer aquest blog, una de les motivacions era penjar-hi també per capítols El blues de la reserva, i de fet fins fa pocs dies havien estat penjats íntegres els primers nou capítols (de 10). Ara, per si de cas i per no tenir problemes per temes de drets d'autor -per si filen tan prim-, he decidit suprimir gran part dels capítols des del segon mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-la. He deixat, això sí, el primer capítol com a mostra perquè us pugueu fer una idea de la temàtica i el particularíssim estil de l'autor. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera. 

De moment, de Sherman Alexie en català només se n'ha publicat una obra -l'última- per part de l'editorial Edicions del 1984, el llibre de relats breus Danses de guerra, que he de confessar que després d'haver llegit altres obres seves me'l vaig fer regalar i em va decebre enormement, hi vaig trobar un Alexie emblanquinat, amb massa referències a la cultura ianqui en general que em superaven. I les referències als indis em semblaven ja repetides d'altres llibres que he llegit d'ell (The Lone Ranger and Tonto Fistfight in Heaven, Indian Killer i The Absolutely True Diary of a Part-time Indian). Fins i tot en un dels relats es posa en la pell d'un blanc fill de governador que atonyina un gai... no li vaig saber trobar la ironia ni la gràcia.