25 anys d'insubmissió (1a. part) – La primera presentació

20 de febrer de 1989. Vuit joves a Catalunya i un total d’uns setanta a l’Estat espanyol es presenten davant dels respectius jutges militars per expressar la seva desobediència i negativa a fer el Servei Militar Obligatori –la “mili”- i la Prestació Social Substitutòria –la PSS- prevista per la llei per als objectors de consciència. És el que es va conèixer com a “objectors insubmisos”.

Una miqueta d’història

Com s’havia arribat aquí? Com tothom deu saber o recordar, abans que s’inventés això de l’exèrcit professional, els militars es procuraven la soldadesca o carn de canó amb el que s’anomenava lleva obligatòria. Tots els joves de sexe masculí estaven obligats a donar un temps de la seva vida –que l'any 1989 eren 12 mesos- a l’exèrcit, per “garantir la defensa d’Espanya”.

Evidentment, no tots els joves de sexe masculí hi anaven de grat, i ja en els darrers anys del franquisme havien sortit els primers casos d’objectors de consciència que es negaven a fer la mili, en la majoria dels casos testimonis de Jehovà que ho feien per motius religiosos. El primer cas d’objecció de consciència per motius polítics el va protagonitzar en Pepe Beúnza, l'any 1971. Després, amb l'arribada de la democràcia es van multiplicar les veus que reclamaven que es legalitzés l'objecció de consciència al servei militar i es preveiés algun servei alternatiu per als objectors.

Com que els primers anys de la transició el poder dels militars encara era prou evident, però, la cosa es va retardar força i no va ser fins al 1984 que es va aprovar la Llei d'Objecció de Consciència (LOC), que preveia una Prestació Social Substitutòria (PSS) per als objectors i establia un Consejo Nacional de la Objeción de Conciencia (CNOC) que s'encarregava de rebre -i aprovar o no- les sol·licituds dels objectors. Van passar uns anys més, encara, fins que el 1988 s'aprovava el reglament de la PSS, que preveia que els objectors treballessin gratuïtament en un seguit d'entitats -algunes de l'administració, altres ONGs que van acceptar col·laborar amb el govern, potser amb tota la bona intenció del món pensant que així ajudaven els objectors a no haver de fer la mili- durant 18 mesos, o sigui penalitzant els objectors amb 6 mesos més respecte als que feien el servei militar.

La llavor de la insubmissió

És en aquest context, amb ja força objectors pendents que l'Estat decideixi què hauran de fer, que es comencen a crear els primers col·lectius que aposten per la insubmissió: el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), els col·lectius Mili-KK i el Col·lectiu Antimilitarista per la Insubmissió (CAMPI). Es crea el que es va anomenar la "declaració col·lectiva", una declaració que s'enviava al CNOC i que el primer que deia era una cosa així com "Sóc objector i cap tribunal té la potestat de dir el contrari" i on també es declarava en contra de qualsevol prestació substitutòria que legitimés l'existència del servei militar i el poder de l'Estat de disposar d'un any o més de les nostres vides.

És en aquest context quan m'incorporo jo personalment al moviment per la insubmissió. El desembre de 1987 tinc la sort de no sortir "excedent de cupo" en el sorteig de la mili -com que en aquells anys sobraven joves respecte als que necessitava l'exèrcit, alguns se'n lliuraven automàticament-. En aquell moment em va semblar mala sort, però he de dir que vist tot el que m'ha reportat posteriorment va ser molt bona sort. Recordo que l'endemà, al bar de Medicina -que era on anàvem els que estudiàvem a l'EUTI, l'Escola Universitària de Traductors i Intèrprets-, amb l'amic i ara també traductor Toni Pujades vam estar parlant de la possibilitat d'escriure una carta als diaris cridant a la desobediència, però en arribar a casa justament al diari Avui hi havia un anunci del MOC que informava de la possibilitat de fer-se objector i donava l'adreça del Casal de la Pau per anar-s'hi a informar. No va costar gaire, doncs, que el Sergi Rodríguez -llavors secretari del MOC- em convencés d'enviar la col·lectiva per fer-me objector per després -en principi- negar-me a fer la PSS i declarar-me insubmís.

Però també va ser en aquests mesos -durant el 1988- quan des del CNOC es comencen a denegar les "col·lectives" i se'ns diu a tots els que l'enviem que no, que no som objectors encara que nosaltres ens pensem que sí. És aleshores quan es decideix presentar-nos directament als jutges militars per mostrar públicament el nostre rebuig a fer la mili o la PSS i que siguin ells qui decideixin què fan amb nosaltres, que estem disposats si cal a passar una bona temporada a la presó, amb aquella valentia que dóna la joventut i, sobretot, la força del grup. I es decideix que aquestes presentacions públiques d'insubmisos es facin a partir del 1989. Com que la primera lleva s'ha d'incorporar durant el mes de gener, i se suposa que han de passar 20 dies perquè es consideri que algú que no es presenta ja és pròfug -i no simplement que pels motius que sigui s'incorpora tard-, es decideix la data ja esmentada del 20 de febrer d'ara fa 25 anys. A mi personalment m'havien retardat la incorporació durant el 1988 pendent de la resolució del CNOC, i en el següent sorteig -un cop declarat ja oficialment pel tribunal "no objector"- em toca incorporar-me a files a Saragossa durant el mes de març del 1989, amb la qual cosa passava a la segona presentació, el 19 d'abril (de la qual ja parlaré quan arribi el dia, paciència).

En aquella primera presentació del 20 de febrer de 1989 la reacció dels jutges militars no va ser la mateixa a tot arreu. A Catalunya, el jutge togat militar Ricardo Izquierdo ("Izquierdo, el juez más cerdo" que li cantàvem a les manis per allò de la rima fàcil) en un primer moment es va negar a rebre els insubmisos si no era d'un en un. Després, gràcies entre altres coses a la intercessió de l'aleshores parlamentari d'ERC Àngel Colom, que estava per allà donant suport, va acceptar de deixar-los entrar a tots i als seus advocats al Govern Militar, tot i que finalment els va anar rebent d'un en un i no col·lectivament com preteníem nosaltres. Aquell dia els va deixar en llibertat a tots, amb l'avís que els citaria posteriorment d'un en un. A la resta de l'Estat la cosa va anar igual, excepte al País Basc, on el jutge va decretar presó provisional per a alguns dels insubmisos presentats.

Uns quants dies més tard, i en una segona presentació del mateix grup de vuit, el jutge Izquierdo va decretar la presó preventiva per a quatre d'ells -el Carlos Hinojosa, el Yon Sànchez i el Josep Maria Moragriega, que van passar uns dies a la presó Model de Barcelona, i el Mikel Otermin -que era el que nosaltres anomenàvem 'objector sobrevingut' i ells anomenaven 'desertor', doncs ja havia començat a fer la mili quan va decidir que allò no feia per a ell- que en un primer moment el van portar a la caserna del Bruc, des d'on ara no recordo exactament on el van enviar o si s'hi va estar uns dies i després el van deixar en llibertat pendent de judici. El Carlos, el Yon i el Josep Maria es van estar aproximadament dues setmanes a la Model, mentre els seus advocats presentaven recurs demanant la seva llibertat provisional en espera de judici i l'Izquierdo ho allargava tant com podia. Van ser dies de concentració diària davant de la Model, de talls de carrers i d'alguna càrrega policial.

I fins aquí el primer del que vol ser una sèrie de posts sobre aquesta commemoració dels 25 anys d'insubmissió, que espero que els qui ho vau viure -de prop o de lluny- pugueu enriquir amb els vostres comentaris, que aquest blog sempre agraeix.

PD. Com que la vida m'ha fet anar perdent fotos antigues (les poques que tenia, que mai he estat gaire de fer fotos), des d'aquí demano a qui en pugui tenir relacionades amb aquella època -de la presentació, manis o altres- que me les faci arribar per penjar-les més endavant.