Twentieth Century Boys - una trilogia japonesa

Avui parlaré d'una traducció i ajust que vaig fer al juliol, abans d'anar-me'n de 'vacances amb feina' tres setmanes llargues a l'Escala. Es tractava, com he dit al títol, d'una trilogia japonesa de ficció -basada, com no podia ser d'una altra manera, en una sèrie de manga- d'allò més friqui.

Van ser tres pel·lis llarguíssimes (120, 130 i 160 minuts respectivament, si no recordo malament) que vaig haver de traduir del castellà/anglès al català, tot i que evidentment les pel·lis originals eren en japonès, jo tenia els guions ja traduïts a l'anglès i el castellà per anar fent.

La trama era una cosa tan surrealista com que una colla de nens, jugant, s'inventen un seguit de profecies sobre la fi del món, amb atemptats terroristes amb armes químiques, incendis, atacs de robots gegants... La primera de les tres pel·lis comença amb un sopar d'exalumnes de trenta-llargs o quaranta-pocs anys, on alguns comenten el creixent poder d'una secta, el líder de la qual es fa dir "l'Amic", i que té com a símbol el mateix símbol que havien inventat ells quan eren petits. Aquest 'Amic', que és el del passamuntanyes amb l'ull amb una mà a dins del cartell de més amunt, va profetitzant les mateixes coses que havien escrit ells de petits, i de cop comencen a fer-se realitat... Després es converteix en líder mundial, la colla d'exalumnes s'hi enfronten, hi ha robots gegants tipus Mazinger Z però en cutre, viatges al passat... I fins aquí el resum, que com dic era una cosa molt, molt, molt friqui, i de gairebé 7 hores en total, però que recomano als amants del friquisme si l'ensopegueu quan la facin a la tele (o la tornin a fer, que potser ja les han passat, com a mínim la primera segur perquè ho acabo de comprovar a l'Esadir).

Pel que fa a la part tècnica de la feina, si fa poc us parlava de com és de fàcil ajustar uns titelles com els de Barri Sèsam, en aquest cas seria l'extrem contrari: com és de difícil ajustar una pel·lícula japonesa. Pels qui no estigueu familiaritzats amb la fonètica japonesa, una de les coses que més sobta d'entrada són les pauses que fan a mitja frase (potser això ho sabrà explicar millor algú que hagi estudiat japonès, com estructuren ells el pensament a l'hora d'expressar-lo verbalment), però evidentment això t'obliga a tu també a posar pauses enmig de les frases en català. Per exemple, darrere de la conjunció "però" (en japonès diuen 'demo') sempre fan una pausa llarga. Així, una frase en català pot quedar així: "Però... / ja no ens queda gaire temps. / S'acosta... / el final de la Terra." Les barres / indiquen una pausa. Suposo que això, tot i que pugui sonar estrany quan ho veus, en certa manera acosta la traducció al japonès original, si més no en el tempo de les frases. La sort era que, com que les versions castellana i anglesa de què disposava ja eren 'ajustades', no em vaig trobar en gaires casos que m'hagués d'inventar text per allargar frases, o les hagués d'escurçar radicalment per adaptar-me a les boques dels actors i actrius, com m'havia passat per exemple amb "La lapidació de Soraya M.", una pel·li iraniana que ja vaig explicar en el seu moment.

I per acabar, us deixo amb un vídeo estàtic del YouTube de la cançó dels T-Rex que se suposa que va inspirar el títol dels mangues i de la trilogia.