dimarts, 19 de desembre del 2017

Corrandes de l'exili

Reprenent els poemes que va recitar l'Emigdi Subirats a Tortosa i que vaig començar amb Ales negres, avui li toca el torn al més conegut i l'únic que no era d'un poeta ebrenc, les Corrandes de l'exili de Pere Quart. L'Emigdi les va dedicar aquell dia a Carles Puigdemont i la resta del govern exiliat a Bèlgica, dedicatòria que Plujademais estén als presos polítics d'Estremera i Soto del Real.


CORRANDES DE L'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada