dimecres, 1 de juliol de 2015

Un cercavila a la basca - l'azeri dantza d'Hernani

Per desintoxicar-me de l'ajust d'episodis del culebrot El Faro que m'està corsecant mentalment -de la qual cosa se'n ressent aquest blog- vaig fer una escapadeta de cinc dies amb la meva dona (Marina) al país basc, concretament a Hernani, amb parada prèvia a Loarre (Osca) per fer efectiva per fi la nit d'hotel amb sopar i esmorzar que havia guanyat gràcies als cigrons a la catalana ja fa més d'un any.

La casualitat va voler que l'escapada coincidís amb les festes majors d'Hernani, que té Sant Joan com a patró. I les nostres amfitriones Marta i Jaxone van voler que no ens perdéssim, tot i haver anat a dormir tard, un cercavila matinal conegut com a Azeri Dantza (la dansa de la guineu), de la qual no ens en van voler donar més detalls perquè fos una sorpresa... i collons, quina sorpresa!!!


Aquest paio amb una pell de guineu de barret (amb cap i tot) anava davant de tot i de tant en tant ballava balls tradicionals, de vegades sol -com a la foto de sota- i d'altres amb gent del públic que s'hi oferia (o els ho demanava ell, no ho sé ben bé).


Després hi havia uns altres paios que anaven amb una mena de "globus" fets amb bufetes d'animal que serien els proveïdors.


I per acabar hi havia aquesta colla:


Aquests es dedicaven a passejar entre la gent amb una corda, i ara i adès la feien servir per envoltar un grup contra la paret i etzibar-los cops de globus de bufeta.


Els cops de les bufetes a l'esquena, culs i cames de la gent -que és on picaven- feien un soroll que feia pensar que pogués fer més mal del que realment feia.


Si us hi fixeu, hi ha un paio amb la samarreta aixecada, que li aixeca un col·lega perquè els repartidors puguin picar directament a la pell. No cal dir que la meva amfitriona Marta em va fer els honors i que, contràriament al que em pensava, el dolor dels cops era prou suportable i amb un punt fins i tot agradable.


Naturalment, però, hi havia repartidors més "motivats" -com el de la foto de dalt- que feien que al tercer o quart cop de bufeta inflada te n'apartessis, la qual cosa els omplia d'orgull.


Però bé, ja veieu que la cosa no era cafre del tot, que fins i tot i havia nens que s'hi posaven. De fet, pel que ens explicaven, un dels dies de festa major els repartidors de cops són directament una colla de nens i nenes, per allò de perpetuar les tradicions. I també un altre dia hi ha dones que piquen cops de "bufeta".

Ens explicaven que en altres pobles d'Euskadi aquests globus de bufetes els solen portar els capgrossos als cercaviles de gegants i empaiten a la gent per donar-li una mica d'animació a la cosa, una idea que potser podrien copiar les colles geganteres catalanes perquè no sigui tot tan solemnement avorrit.

I bé, per acabar algunes explicacions per als amants dels detalls:

1) Haureu vist a les fotos que hi ha gent barrejada de totes les edats i condicions socials, i això és una cosa habitual a les festes al País Basc. La festa és de tothom i tothom hi participa a través del que anomenen "cuadrillas", grups d'amics que se solen vestir igual i porten mocadors al coll amb algun motiu de la "cuadrilla".

2) Sí, les pancartes "Ez gaude denok. Etxean nahi ditugu" que volen dir "No hi som tots. Els volem a casa" i que evidentment reivindiquen l'acostament dels presos bascos al país basc. A cada pancarta hi havia un retrat i un nom diferent, 25 en total, tots d'Hernani, un poble de poc menys de 20.000 habitants, cosa que implica que un de cada 800 és a la presó per pertinença, col·laboració o el que sigui amb ETA. No cal dir que en tots aquests últims anys el govern espanyol no ha mogut ni un dit perquè es produeixi aquest acostament, tot i que la violència d'ETA ja fa una colla d'anys que va cessar.
Això evidentment implica que els familiars dels presos hagin de fer una quilometrada de nassos cada vegada que van de visita a les diferents presons. A més, generalment les visites no són els caps de setmana, de manera que els adults han de deixar d'anar a la feina i els nens a l'escola un parell de dies per visitar els seus familiars o amics presos. Hi també tenen una despesa enorme de benzina, manteniment de cotxe i generalment nit d'hotel o hostal, a banda del perill real de morir a la carretera víctima d'un accident.

3) A Hernani els nens no porten la samarreta del Barça ni la del Real Madrid, esclar, sinó la de la Reial Societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada