dimarts, 19 de febrer de 2013

Así es como termina - Una novel·la "mig romàntica"

Tot i que cronològicament no és l'últim llibre que he traduït, perquè el vaig traduir entre l'abril i el maig de l'any passat, no ha estat fins aquest mes de febrer que ha sortit publicada la novel·la Así es como termina (This Is How it Ends, en anglès), de la irlandesa Kathleen MacMahon.


Quan em va fer l'encàrrec de traduir-la al castellà, el meu contacte a Ediciones B -Jonio González- em va dir que era una novel·la "medio romántica", i evidentment això em va despertar la curiositat per saber què seria l'altre mig.
D'entrada, l'autora ens presenta un ianqui d'origen irlandès -Bruno, 49 anys- que, després de ser acomiadat de Lehmann Brothers, es decideix finalment a viatjar a Irlanda per complir la promesa que li havia fet a son pare al llit de mort. A les primeres pàgines s'esplaia una mica amb el tema de la crisi financera i vaig pensar que l'altre mig seria crítica social, però aquesta vessant es va perdent a mesura que avança la novel·la i de fet aviat desapareix.
Un cop a Irlanda, en Bruno coneix una neboda segona seva -Addie, 38 anys-, arquitecta a l'atur, s'enamoren i viuen la meitat romàntica de la novel·la. El seu amor va progressant durant la novel·la al mateix temps que l'Obama s'acosta a la presidència dels Estats Units, tot i el 'xoc' entre la manera de ser del ianqui i la de la irlandesa. Però l'altra meitat tampoc va del xoc de cultures.
Després, tots dos viatgen per Irlanda i l'autora ens retrata paisatges i personatges de la Irlanda interior, però tampoc aquestes pinzellades costumistes són l'altre 'mig' de la novel·la.
Finalment, a unes seixanta pàgines del final es produeix un fet inesperat que defineix l'altre 'mig' de la novel·la, però que ara no revelaré per no esguerrar-li la sorpresa a ningú que se la vulgui llegir. Només diré que aquestes seixanta últimes pàgines van ser el que em va semblar personalment més interessant del llibre.
Sobre aspectes tècnics de la traducció, poca cosa a dir. L'única cosa que em va fer ballar una mica el cap va ser 'hot press', referit a un espai dins d'una casa. Vaig tenir la sort que la meva germana Glòria havia estat vivint una temporada a Irlanda i m'ho va aclarir, perquè ni als diccionaris ni als fòrums d'Internet me'n sabien donar la raó. Vindria a ser una mena de 'quarto de la caldera'.
D'altra banda, i encara que pugui sonar a rebequeria perquè sempre em queixo del mateix, el títol me'l van canviar els de l'editorial. La meva proposta era "Así termina todo", que de fet és l'última frase del llibre (aquí sí que no m'ho han canviat).
Com a curiositat, l'autora és mare de bessones, igual que jo. Com que això també em va passar quan vaig traduir Temps que van ser, que l'Oscar Tusquets també és pare de bessons, potser m'hi hauria d'especialitzar. Sabeu de més escriptors que tinguin fills o filles bessons, per posar-m'hi en contacte?
I una última curiositat: l'autora, seguint una moda d'intrusisme lamentablement també de moda a casa nostra, és periodista i aquesta era la seva primera novel·la. Potser és que la literatura ja no dóna prou com perquè ningú s'hi pugui dedicar exclusivament, els escriptors ho deuen deixar córrer per dedicar-se a una altra cosa, i els periodistes s'hi dediquen com a 'extra' a banda del sou que ja tenen garantit de la seva feina... És una hipòtesi.

1 comentari:

  1. Per què consideres intrusisme que els periodistes escriguin novel·les? Hi ha un munt d'escriptors que fan articles i columnes als diaris, i això no es considera intrusisme, oi?
    Possiblement el que passa és que molts escriptors (igual que molts pintors, músics i creadors en general) segurament no són prou bons per poder-s'hi dedicar en exclusiva. Curiosament, però, solen ser els mateixos que es consideren "artistes", amb dret a excloure d'aquesta categoria la resta de la humanitat.

    ResponElimina