dimecres, 1 de febrer de 2012

No en el meu nom

Aquest proper dijous dia 2 de febrer, l'Institut Català Internacional per la Pau , organisme dependent de la Generalitat de Catalunya, lliurarà el 1r Premi Constructors de Pau al col·lectiu d'objectors de consciència (submisos i insubmisos) representats en la persona de Pepe Beúnza, el qui va ser el primer objector de consciència per motius ideològics (i no religiosos) el 1971.




Pepe Beúnza





El premi el lliurarà la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora De Gispert -la de l'helicòpter-. I potser algú pensarà que hauríem d'estar contents que el Parlament ens concedeixi aquest premi i que ens reconegui la feina feta... Doncs no, ves, un que és un rebotat i potser ho serà sempre. I no sóc l'únic, ja que amb els companys del que era el MOC (Moviment d'Objecció de Consciència) hem consensuat un escrit en el qual expliquem el motiu del nostre rebuig.

El premi que volem: la retallada total de les despeses militars
Amb motiu de la concessió del Premi ICIP Constructors de Pau 2011 al moviment d’objectors i insubmisos, volem fer constar, com a activistes del moviment d’insubmissió, que:

1. Tot i que tenim el convenciment que amb la insubmissió vàrem contribuir a la cultura de la pau i a l’antimilitarisme, no considerem que el moviment assolís veritablement l’objectiu principal que l’animava: la desmilitarització de la societat i la fi dels exèrcits.

2. Un símptoma evident del camí que encara ens falta recórrer és el fet que en una conjuntura de retallades generals de la despesa pública, particularment en serveis socials, gairebé l’única partida pressupostària que el govern espanyol explícitament ha dit que no reduiria és la de les despeses militars. L’únic premi que volem és que desapareguin dels pressupostos públics les partides relacionades amb l’exèrcit.

3. Ens temem que la concessió de premis institucionals com aquest, en comptes de contribuir a difondre les nostres idees té l’efecte d’enterrar-les en una suposada normalitat democràtica que sembla voler donar la impressió que aquelles lluites i aquella repressió són coses del passat i que ja estan superades. Quan tothom sap que els actuals responsables polítics i els partits que representen —molts dels quals són literalment els mateixos que quan hi havia servei militar obligatori— farien amb la insubmissió, en una hipotètica conjuntura semblant, el mateix que feien fa vint anys.



Tots aquests anys de Parlament en democràcia no s'han aprofitat per fer una autèntica tasca
política a favor de la pau, amb l'horitzó de la superació del militarisme. Només cal veure quin és el model de policia que tenim, com actua davant postures de resistència i desobediència civil, davant lluites socials, per saber que aquest Parlament no ha fet una aposta compromesa a favor d'estratègies de resolució de conflictes i de vetlla per la seguretat ciutadana basades en els principis antimilitaristes i pacifistes.

Per tot això no volem ser avui al Parlament de Catalunya ni ens sentim representats en aquest premi. I tanmateix volem manifestar tot el nostre respecte i suport a en Pepe Beúnza, que recollirà el premi i que mereixeria molt més reconeixement públic i molt més agraïment col·lectiu del que cap acte institucional li podrà donar mai. I de pas demanem per a ell una compensació pel patiment que, com a tants altres, l’estat militarista li va causar pel simple fet de treballar per la pau.


Aquest és el text que es vol enviar a la premsa, per reclamar menys gestos simbòlics i hipòcrites per part dels partits militaristes que dominen el Parlament de Catalunya (CiU, PSC i PP, les tres forces majoritàries, són clarament favorables a l'OTAN, les missions de l'exèrcit espanyol a l'estranger, etc.) i més acció real per un món de pau i justícia social.

Algú podria dir que el premi no ens el donen els partits, sinó l'ICIP, on hi treballa gent tan vàlida i que tanta feina fa per la pau com en Rafel Grasa, en Vicenç Fisas, etc... Però és que aquest mateix ICIP, el 24 d'octubre de l'any passat va concedir el premi 'Constructors de Pau' al propi Parlament de Catalunya!!! O sigui, que ens posem tots a la mateixa altura, el Parlament que envia els mossos a dissoldre manis i protestes pacífiques a cop de porra i els qui fa vint anys rebíem els cops de porra -llavors no eren mossos, però.

És per això que exigeixo que, com dic al títol del post, si en Pepe Beúnza accepta rebre el premi, que no ho faci en el meu nom.

7 comentaris:

  1. (aquesta és la resposta que vaig fer a la invitació que vaig rebre per assistir a l'acte)

    Hola, Tomàs:
    suposo que estàs al dia del debat que ha generat dins de l'entorn d'exmoqueros el premi de l'ICIP.
    Quan em vas trucar no tenia ni idea què era això de l'ICIP, però desprès d'assabentar-me'n, jo he estat un dels defensors de la postura de no
    acceptar el premi.
    Em sap greu per la bona voluntat que segur que hi ha per part de qui hagi promogut aquesta candidatura, però en temps de profunda crisi i de repressió creixent no ens pot passar per alt que aquestes rentades de cara de les institucions van en detriment de les lluites passades i futures. No ens veig en el paper de recollir de les mans dels repressors actuals la medalla per les repressions passades, i penso que aquest és un detall que hauria de fer pensar una mica més a tothom implicat.
    No és casualitat que el primer premi otorgat per l'ICIP hagi estat al propi Parlament que l'ha creat, en una dinàmica d'autobombo sobre la meravella de Parlament que tenim i de la gran tasca per la pau bla bla bla. El premi es va donar el mes d'octubre del 2011, just en un moment on el Parlament i tot el conjunt de partits havien arribat al màxim de descrèdit i de rebuig al carrer. No crec que hàgim de felicitar a l'ICIP per això, ni molt menys entrar en el joc de l'alternança de premis: un per nosaltres, un altre per vosaltres que en el fons sou bona gent. Els insubmisos i insubmises no vam voler ser mai només bona gent, i espero que no ho siguem durant molts anys. Si ha de quedar o no rastre de nosaltres a la memòria de les lluites populars, espero que sigui per
    mantenir-nos fidels als nostres principis i no per entrar al museu de la història via ICIP-Parlament.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la vostra lucidesa, uns quants anys enrere ens haguèssim vist per anar a celebrar el premi, insitu i d'una altra manera. La dispersió pel territori, somiada pels sociates, afegida a la mateixa vida ho ha fet impoossible.
    Seguirem, una abraçada
    toni, pues me voy
    des de Tarragona

    ResponElimina
  3. Finalment sembla que la neu ha fet ajornar el lliurament de premi fins al dia 29 de febrer, de manera que hi haurà temps per fer bullir l'olla amb aquest tema.
    Per cert, Toni, espero veure't com cada any a la calçotada antimilitarista del Vendrell, el 25.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat Marc, enguany no vindré a la calçotada antimilitarista. Aprofito el festiu del 24 de febrer a la JOncosa del MOntmell (nom del poble on faig de mestre ara) per anar amb unes companyes mestres a la vall de Basaburua (Nafarroa) per visitar una escola molt semblant a la nostra que treballan d'una forma que ens agradaria a nosaltres. I què millor que conèixer-nos face to face. I és una llàstima que coincideixi!!
      Per cert, aprofito la benetesa per dir-te que aprofitaré el teu post per fer un articlet a la revista de la Coordinadora TGNA patrimoni de la pau. No la llegeix molta gent, però no ens importa.
      Petons per totes les antimilitaristes!!
      toni

      Elimina
  4. Hola, no sé si des de l'ala reformista de l'Assemblea antimilitarista tinc manera d'adherir-me al manifest, sempre lúcid, que proposa el que "era el MOC".
    Una abraçada per tots. lluc

    ResponElimina
  5. Nosaltres tampoc no hi serem! D'acord en tot, Marc.

    ResponElimina