Reciclatge i sentit comú

Com sempre, només en veiem la part bonica, o més ben dit, només ens ensenyen la part bonica de l’assumpte. Sí, que n’és de bonic reciclar. Que bones persones ens sentim quan reciclem... estem sanejant el món, ajudant en aquesta gran tasca! Sí, ens han convençut a tots, però... què hi ha darrere de tant de bombardeig de publicitat i màrqueting perquè reciclem?



És per això que vull penjar aquest relat, que ens acosta a la realitat d’una altra de les falòrnies manipuladores dels governs. El text l'he traduït del blog Heterodoxia.info i m'ha arribat a través de la llista dels indignats de Sant Feliu de Codines. El seu autor ens explica clarament el procés i l’engany de RECICLAR:


Deia Jean LaFontaine cap allà el segle XVII: “Tots els cervells del món són impotents contra qualsevol estupidesa que estigui de moda”. Des de fa quatre-cents anys ja ens comencem a conèixer. L’última estupidesa de moda: el reciclatge.

Quan jo era petit, hi havia una gran quantitat de coses que ara es llencen a les escombraries per reciclar que es tornaven a la botiga. Els qui tingueu certa edat recordareu que les ampolles de cervesa, aigua, gasosa o refrescos es retornaven. Per als més joves, això consistia en el fet que el primer cop que compraves unes cerveses, compraves les ampolles més el líquid. A partir d’aleshores, cada vegada que anaves a comprar cerveses havies de tornar les ampolles buides, perquè si no te les tornaven a cobrar. L’ampolla retornada era enviada a la fàbrica on es netejava, desinfectava i es tornava a utilitzar. El mateix camió que portava les cerveses s’emportava les ampolles buides en el viatge de tornada.

Ara, el circuit de moda per a això que abans era tan senzill és el següent:
• Es compra la cervesa + l’ampolla. No hi ha possibilitat de comprar-los per separat.
• Es beu la cervesa i l’ampolla es llença un cop i un altre al contenidor de vidre.
• Vénen els de les escombraries i s’emporten el contenidor a la planta de reciclatge de vidre ubicada en un complex anomenat Ecopark, eufemisme modern per al tradicional abocador.
• Es descarrega el material en munts immensos.
• Es passa per una cinta transportadora i un imant gegantí separa les restes metàl•liques.
• A continuació, un exèrcit d’operaris separa el vidre verd de l’incolor, així com els plàstics, papers i tot el que no sigui vidre que s’hagi “reciclat” per error.
• Amb uns sedassos se separa el vidre en trossos de tres mides: petits, mitjans i grans.
• Els trossos grans i mitjans passen per màquines trituradores que els converteixen en petits.
• A mesura que es tritura cal separar els trossos d’etiquetes que van caient mitjançant una altra instal•lació d’aspiració i filtratge.
• Al final, el vidre s’emmagatzema.
• Ve un camió i el carrega per transportar-lo una segona vegada, aquest cop fins a la planta de fabricació de vidre.
• El vidre reciclat es torna a fondre en un dels processos industrials que més energia consumeix i CO2 emet per tona produïda apart de l’acer i el ciment.
• La fàbrica produeix una ampolla nova.
• Passa un altre camió (i ja en van tres) a recollir-la per portar-la a l’embotelladora.
• L’embotelladora l’omple per enviar-la novament al súper i torna a començar.
Aquesta és l’ecologia que existeix al darrere de substituir un simple procés de reutilització per un altre de “reciclatge” on hi ha tres vegades més transport, una planta de reciclatge amb un munt d’operaris i que també consumeix energia, per no parlar de l’exabrupte energètic que representa tornar a fondre el vidre cada vegada que s’ha de fer servir, com si el petroli fos gratuït. Aquesta és la gran ecologia existent darrere d’aquest muntatge.

Ningú pot ser tan estúpid. Per què?

Perquè genera negocis, els diners es mouen i el PIB augmenta mentre ens dediquem a resoldre un problema que fa quaranta anys es trobava parcialment resolt. Avui ho tornem a resoldre mitjançant una complicació gegantina que al final consumeix més recursos i energia. Però el PIB augmenta.

Un altre aspecte interessant d’aquesta ecologia del reciclatge és el que fa referència a l’envàs (i embalatge) que s’utilitza en tot el que es ven, però principalment i de manera obsessiva en l’alimentació. Fins i tot la croqueta més humil ve dins d’una capsa de cartró amb fotografies a tot color de la croqueta. Dins ens hi trobem una safata de plàstic amb dotze cavitats fetes a mida de cada croqueta, que alhora està embolicada amb més plàstic. La capsa, al seu torn, també ve embolicada amb plàstic. Deu ser més gran la planta d’envasat de les croquetes que la planta on les fan.

Existeix tota una indústria de flexografia, tintes homologades, impressió industrial, etc, etc, muntada tan sols perquè el consumidor s’emporti la seva croqueta o tros de peix des del supermercat a casa contemplant la foto del que ha comprat. Vida mitjana de tot això: 10 minuts, del súper a casa i al cubell de la brossa.
És escandalós que gairebé la meitat de les escombraries generades a qualsevol cuina sigui producte d’aquest coi d’”envasos” que els beneits útils dels departaments de màrqueting proclamen que augmenta el valor del producte. El valor del producte per a qui? Per a l’empresa que el produeix, esclar: t’estan venent l’envàs que després llençaràs a les escombraries, perdó, al contenidor de reciclatge. Una autèntica orgia de plàstics no reciclables, quilòmetres de film, safates de porexpan que omplen constantment els cubells d’escombraries de totes les cuines.
Abans, els congelats es venien a granel. Ara no: avui es venen en una capsa amb la foto del lluç, envasats un per un amb més i més plàstic. La majoria d’aquestes empreses deuen vendre més quilos de cartró i plàstic que de menjar.

Amb les llaunes de begudes passa el mateix: abans els nens recollien llaunes d’alumini i les duien al ferroveller, que els en donava uns dinerets. A totes les cases se separaven les llaunes perquè els nens tinguessin diners per comprar llaminadures. Ara s’envien a la planta de reciclatge, on després d’un galimaties semblant al de les ampolles acaba novament a la foneria d’alumini. Cada cop que algú consumeix una llauna cal fondre, laminar, tallar i extrudir novament la puta llauna.

Si de debò el que perseguissin els governs fos l’ecologia, el primer que haurien de fer és posar-li un impost exagerat a tots els envasos no retornables. Als països del nord d’Europa apliquen un impost de 0,6 euros/litre. És a dir, que una ampolla d’aigua de cinc litres paga tres euros d’impostos, això sense l’aigua, l’envàs, el transport i els marges de tota la cadena de distribució. D’aquesta manera, l’aigua embotellada de manera no retornable esdevé un article de luxe i les persones porten l’ampolla de vidre per tornar-la al súper quan en compren una de nova. Com es feia fa dècades.

Amb els equips electrònics, tres quarts del mateix. Quilos i quilòmetres de plàstics, blisters, trossos immensos de porexpan, cartró, etc, acompanyen cadascuna d’aquestes meravelles tecnològiques. Això sense comptar que la vida útil de l’aparell és més aviat curta i amb tota probabilitat també acabarà a les escombraries en un temps breu.

La solució enginyosa que s’ha trobat pel tic de llençar les coses com si el món s’hagués d’acabar demà és “reciclar”. Una mena de rentat de consciència que alhora ofereix oportunitats de negoci a tot aquell que tingui uns bons “padrins” en els governs d’aquest món. I per acabar-ho d’adobar ho ensenyen a les escoles, com si saber quin color de contenidor serveix per a què tingués alguna cosa a veure amb sostenibilitat i ecologia.

Fins i tot als països més pobles se’ls vol “ficar” en la moda del reciclatge! Les empreses del primer món necessiten vendre la seva maquinària a països on són tan pobres que ni tan sols tenen amb què comprar alguna cosa per llençar. En aquells països no és com aquí: allà es repara absolutament tot.

Com hem arribat en aquesta situació tan aberrant? Com sempre, la història ens en dóna la resposta. Durant la Segona Guerra Mundial es va desenvolupar als Estats Units una indústria immensa d’envasos no retornables que eren consumits per les tropes. Aquella guerra, a més de deixar Europa coberta de casquets de bales, també la va cobrir de llaunes buides, ampolles i embolcalls de menjar. Un cop acabada la guerra ve la pregunta: i ara què fem amb això?

Fins aleshores era costum fer servir envasos retornables, per la qual cosa tant cerveseries com fabricants de begudes gasoses havien de ser prop dels consumidors, existia poca competència nacional degut a la logística de recollida dels envasos. Els grans fabricants van veure en els envasos no retornables l’oportunitat de poder competir de cap a cap del país sense preocupar-se pel retorn, per la qual cosa les grans cerveseries i fabricants de begudes es van aliar amb l’American Can Company (principal fabricant de llaunes) i amb Owen Illinois (principal fabricant d’ampolles) per començar amb l’orgia d’envasos no retornables.

La reacció dels governs davant d’aital atemptat contra la salut pública i els serveis de recollida d’escombraries no es va fer esperar i ja el 1954 aquests envasos van ser prohibits a l’estat de Vermont. Aleshores, l’American Can Company, Owen Illinois, Coca Cola, Pepsico i l’associació de fabricants de cerveses es van unier per crear una campanya maquiavèl•licament anomenada “Keep America Beautiful” (Mantinguem bonica Amèrica). La campanya culpava del problema de tanta llauna i ampolla llençades per tot arreu les persones que les llencen (que també és veritat), però casualment no mencionava als qui les fabriquen i inunden el món amb elles, que també tenen la seva part important de culpa. Van gastar centenars de milions en publicitat per ràdio, televisió i mitjans escrits “conscienciant” el poble de la necessitat de “no embrutar”. Fins i tot van arribar a repartir milions de contenidors de diferents colors per posar-los a la cuina: ¿oi que us sona? El lema utilitzat era: “Les persones són les que contaminen….les persones ho poden aturar”, equiparant aquell qui llença una llauna o una ampolla amb un traïdor a la pàtria o algú que no estima la seva mare, mentre les plantes d’American Can i Owen Illinois operaven en tres torns vomitant desenes de milions d’ampolles i llaunes no retornables cada dia. Emmanuel Goldstein n’estaria orgullós.

Van ser més de vint anys de campanya enutjosa en els quals van traspassar a les persones i als polítics la responsabilitat per tanta brossa, els van fer creure que embrutar o no embrutar era una qüestió personal o de civisme, mentre que la producció massiva de coses no retornables o d’un sol ús i sobretot la pràctica quotidiana de l’obsolescència programada en tot el que es produeix no va ser mai qüestionada.

Van ser ells mateixos els qui van establir les bases del moviment ecologista liberal que avui domina el pensament del reciclatge. D’aquesta manera es van desmarcar del problema, en van culpar els ciutadans dient-los que eren uns porcs i van transferir el problema als diferents governs municipals i els seus serveis de recollida d’escombraries alhora que els seus beneficis augmentaven astronòmicament en quedar-se amb el negoci de les empreses locals que sí que havien de recollir les seves ampolles. Un exemple millor de privatització de beneficis i socialització dels costos només el podríem troba en el sector bancari.

Aquests envasos s’haurien d’haver prohibit taxativament, són un atemptat contra el medi ambient, el consumidor i els pressupostos dels serveis d’escombraries. El que va passar als EUA va arribar a Europa deu anys després i a l’estat espanyol trenta anys després. De manera que aquí estem: reciclant ampolles, llaunes i permetent que es fabriquin impressores manipulades perquè a les X mil còpies deixin de funcionar amb l’únic objectiu que el pobre consumidor-víctima se’n compri una de nova. Aquestes impressores després són escrupulosament reciclades en algun ecopark verd on operaris vestits amb granotes verdes treballen dins de naus pintades de verd envoltades de gespa verda regada amb aigua reciclada, mentre un cartell verd anuncia que “aquí fem servir aigua reciclada” i “això s’ha construït amb fons FEDER”. En realitat, per reciclar aquestes impressores només cal anul•lar el comptador de pàgines impreses que tenen a la memòria interna.

Pregunteu-vos per què es posa tant d’èmfasi en el reciclatge i tan poc èmfasi en l’obsolescència programada, una pràctica d’ús generalitzat a la indústria on la totalitat del que avui es produeix es troba dissenyat per ser llençat a les escombraries al cap de poc temps. ¿Per què no es prohibeixen tots els tipus d’envasos no retornables? ¿Per què no es persegueix penalment els de les impressores? ¿Per què no s’estableixen normes mínimes de durada dels electrodomèstics, dels cotxes, dels aparells electrònics, de tot? Si realment volem estalviar recursos i generar menys escombraries, aquest és el camí.

Pregunteu a qualsevol persona de més de seixanta anys si a la seva època es generava tant brossa. És que ni tan sols hi havia deixalleries! Ara, a Anglaterra han començat a instal•lar càmeres als diferents “punts verds” (terme provinent de l’argot pseudoecològic que vol dir el lloc on es posen els contenidors d’escombraries) per vigilar que la gent recicli, i que recicli de manera submisa i humil, se’ls ha oblidat d’afegir. Reciclatge... la nostra última pallassada. I això que suposadament som al primer món i som els més llestos del planeta.

Potser seria hora de començar a preocupar-se menys de quin és el contenidor on hem de llençar la brossa i començar a preocupar-nos de no generar tants de residus comprant bestieses que no necessitem o productes hiperenvasats.