diumenge, 13 de març de 2011

L'home més perillós d'Amèrica (o "la història es repeteix")

Entre les moltíssimes traduccions que m'estan estressant aquests últims temps i que no em deixen gairebé temps per comentar-les, un interessant documental amb el títol esmentat i amb el subtítol Daniel Ellsberg i els documents del Pentàgon, que s'hauria d'emetre properament al Sense Ficció i que recomano que veieu, si no pot ser a la tele per l'horari militant del programa en qüestió, sempre el podeu buscar al tv3alacarta durant la setmana següent a la seva emissió.



El documental explica la història del tal Daniel Ellsberg, un home que l'any 1964 comença a treballar per la Corporació Rand -un 'think tank' o gabinet d'assessors del Pentàgon- depenent de la Secretaria d'Estat i de Defensa dels EUA. I tot i que l'home comença convençut de la bondat de la seva feina, i fins i tot viatja al Vietnam per veure la guerra de prop, poc a poc se'n va adonant de totes les mentides que justifiquen aquesta guerra, des del suport als francesos perquè 'reconquereixin' la seva antiga colònia, el suport a un dictador que impedeix que se celebrin eleccions lliures com exigien els Acords de Ginebra del 54, fins a inventar-se el bombardeig vietnamita contra vaixells de guerra americans per poder entrar en guerra, i totes les mentides que 5 presidents successius (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson i Nixon) van anar explicant al poble americà sobre el Vietnam.

Així, l'any 1968, l'Ellsberg ja comença a ser un antibel·licista convençut i comença a extreure en secret documents del Pentàgon per mirar de fer sortir la veritat a la llum. Però no ho tindrà fàcil. Congressistes i senadors que se suposa que són antiguerra no acaben de veure clar això de treure a la llum documents secrets, i finalment acabarà fent-ho el New York Times. Evidentment, a partir d'aquí l'administració reacciona violentament, primer prohibint al NY Times i després al Washington Post -que agafa el relleu- que publiquin informacions sobre aquests documents, segon mirant de portar en Daniel Ellsberg davant de la justícia, després mirant de desacreditar-lo davant l'opinió pública amb falsos informes psiquiàtrics, etc.



No explicaré el final per si voleu veure el documental, però realment té molt de suc, no només per entendre la guerra del Vietnam sinó també la veritat que s'amaga sota aquest règim de llibertat tutelada que anomenem 'democràcia', que en realitat qui manava i encara mana són els militars i els seus obscurs interessos. I que el poble viu feliç en la ignorància i fins i tot quan sap la veritat de vegades sembla que s'estimi més fer l'orni. Hi ha un fet històric força tragicòmic: l'any 1972, tot i saber-se que havia mentit deliberadament sobre la guerra del Vietnam i amb els documents del Pentàgon ja a la llum, en Nixon va guanyar la reelecció de manera abassegadora vencent a 49 dels 50 estats dels Estats Units.

I veient el documental, és evident que un no pot deixar de pensar en la referència immediata de Wikileaks: durant un temps va semblar que els fonaments de les "milicràcies" occidentals podien trontollar davant les filtracions que es feien, i ara tot just uns mesos després, on és Wikileaks? Ens hem quedat només amb les anècdotes o els fets més poc rellevants? Igual que va passar amb en Daniel Ellsberg, també al tal Assange sembla que li vulguin encolomar delictes de tota mena. En aquest cas unes violacions, que sembla que als puritaníssims EUA està pitjor vist una violació que bombardejar impunement la població civil. I una prova que continuen manant els militars, per exemple, podria ser el 'no tancament' de Guantánamo per part del fraudulent Obama, al qual ja se li comencen a veure els fils de titella, com a tots els polítics. O aquí a l'estat espanyol quan en Felipe González va passar del 'de entrada no' a donar suport a l'OTAN i enganyar, amb l'ajuda de Pujols i companyia, la població perquè acabés votant que sí.

Pel que fa a aspectes de la traducció, poca cosa a comentar. Vaig optar per traduir 'papers' per 'documents', perquè em va semblar que 'papers' sonava una mica massa literal. A part d'això, descobrir novament l'absurditat de la manera de cobrar les traduccions audiovisuals, que es cobren pel temps que dura l'original i no per la quantitat de text que et toca traduir. I en aquest cas, eren 90 minuts de xerrameca sense parar, 53 pàgines de Word.

Estigueu pendents properament, doncs, al programa Sense Ficció. Si me n'assabento de quin dia el fan o del link per veure'l per la pàgina web de TV3, ja afegiré el corresponent comentari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada