Un còmic molt recomanable: Pinocchio

Aquest Nadal, el tió em va cagar un parell de còmics molt interessants i molt diferents entre ells. El còmic al que em referiré en aquesta entrada és Pinocchio, del francès Winshluss (pseudònim de Vincent Paronnaud), una revisió del clàssic conte del florentí Carlo Collodi.

Tampoc sóc massa original ara aquí cantant les excel·lències d'aquest còmic, que l'any passat va guanyar el prestigiós premi al millor àlbum al Festival de la Bande Dessinée d'Angoulême, que vindria a ser l'Òscar a la millor pel·lícula del món dels còmics.

L'autor reconverteix el ninot de fusta en un robot originalment concebut amb fins militars, però el seu destí es veu alterat quan se li posa d'okupa al cervell un tal 'Pepito Cucaracha'. A partir d'aquí, un munt de personatges i vides creuades -on destaca la història paral·lela de la Blancaneu i els set nans gens disneyans-, amb canvis d'estil de dibuix que fan que quan fulleges el llibre per primera vegada puguis pensar que és obra de més d'un dibuixant, converteixen Pinocchio en una lectura molt recomanable.

L'única pega, com acostuma a passar en aquest petit país, és que no s'ha traduït al català. Però bé, sembla que només al cinema es pot exigir la paritat de català i castellà, i en canvi en d'altres àmbits ens hi hem de posar fulles. Ja escriuré alguna entrada sobre el tema...

El follet i la fantasma v2.0

A continuació reprodueixo un conte eròtic que vaig escriure pel 1r concurs de narració breu i poesia d'Ona Codinenca (la ràdio de Sant Feliu de Codines) i que havia estat seleccionat entre els finalistes, però va ser descartat en haver guanyat jo també el premi de poesia (que potser un altre dia reproduiré). La revetlla de cap d'any del 2008/9 va ser radiada per Ona Codinenca dins de l'especial de Cap d'Any. Evidentment, part de la gràcia està en conèixer la llegenda original del Follet i la Fantasma de Sant Feliu.

FF - v2.0

Tot va començar amb un número equivocat. El telèfon va sonar tres cops durant la nit i la veu a l’altra banda va demanar per algú que no era ell.

- Manel? – va inquirir una veu de dona.
- Mmm?! – va rondinar ell abans de fer un immens badall.
- Manel, sóc jo. Perdona que et truqui tan tard, però et necessito amb urgència.
- Grmpf – va grunyir ell -. Em sembla que t’equivoques de número.
- No, no m’equivoco, Manel, no em vulguis enredar – va replicar ella, sorneguera.

Aquella resposta el va despertar de cop, tot i ser quarts de dues de la matinada d’un dimarts, no tant perquè insistís en dir-li Manel com per la sensualitat encesa d’aquella veu femenina.

- Com dius? – va aconseguir balbucejar.
- Vine de seguida i no te’n penediràs. El meu cos necessita un home, i si no véns tu m’ho faré amb el primer que passi.

Allò va ser definitiu. De sobte es va adonar que el comandament central del seu cos passava del cervell a l’entrecuix, que havia adquirit unes dimensions importants.

- On ets? – va preguntar amb l’esperança, ja que no era en Manel, de poder ser “el primer que passi”.
- Em trobaràs al final del carrer dels Segadors, el carrer sense asfaltar que hi ha al damunt del Cívic. Vine tan aviat com puguis, que vaig molt calenta.
- Vinc de seguida! – va cridar mentre penjava el telèfon.

Mentre es vestia a corre-cuita, empès per la tibantor del seu membre, va dubtar de la bogeria de tot plegat. Aquella veu tan excitantment sexual no assegurava de cap manera que la noia en qüestió fos de bon veure. Esclar que, des que s’havia separat, ja feia més d’un any i mig que no sucava el melindro i es podia conformar amb gairebé qualsevol cosa. I a més, sempre era a temps de dir que no.

L’altre problema era que tenia el cotxe al mecànic, i des dels Saulons on vivia fins al carrer Segadors hi havia un bon tros per anar-hi a peu. A veure si no aconseguiria ser “el primer que passi”! És per això que quan va sortir al carrer i va veure aquella Vespino sense lligar que hi havia al davant de la porta de casa seva, no va dubtar a pujar-hi i engegar-la.

– Deu ser la moto de la veïna, la ‘burra’, que li diu ella – va pensar mentre baixava cap a la carretera per enfilar el carrer Agustí Santacruz amunt -. Com que hi ha confiança, després ja l’hi tornaré.

A l’alçada de la rotonda, però, va observar que aquella moto no era pas la ‘burra’ de la seva veïna Antònia, sinó una Honda Shadow de 125 cc. Potser amb l’excitació de tot plegat no s’hi havia fixat bé. La qüestió és que la moto cada cop corria més, i allò li va produir una forta pujada d’adrenalina. Perquè a més, mentre passava per davant de can Trista va veure que en realitat la moto era una Suzuki Intruder de 250 cc. En aquell moment va dubtar si tot allò era autèntic o era un somni, però la sensació de velocitat era tan real que no va poder reprimir un xiscle de pura excitació, al més pur estil apatxe.

Quan va sortir del carrer Travessia per baixar cap al Cívic ja portava una Honda RC com la que conduïa en Dani Pedrosa quan va guanyar a Xerez, que a més semblava que anava sola. No entenia a què es devia aquell prodigi, però el que era segur és que seria “el primer que passi”, sobretot per l’hora que era. La moto va enfilar el carrer Segadors a més de 200 per hora, i quan passava pel costat de la riera va frenar sola, en sec, fent una cabriola de manera que ell va sortir disparat cap a la timba. Mentre queia precipici avall, va veure una silueta femenina semitransparent, amb la roba blanca i els cabells també blancs, fantasmagòrica, que reia a cor que vols. La patacada va ser tremenda, i mentre sentia com s’escolaven els últims brins de vida del seu cos, va veure dalt de tot que la moto es transformava en una mena d’ase imponent, que parlava amb la dona fantasmagòrica.

- Ho veus com t’ho deia, que ens havíem de reciclar? – va dir l’ase.
- Potser sí, que tenies raó – va contestar la Fantasma -. Demà mateix m’apunto a un curset d’informàtica, a veure si aconsegueixo dominar el Messenger per entrar als xats i blogs de Sant Feliu i els podem engalipar a grapats, com als vells temps.

FI

El blues de la reserva

Com a primera entrada del meu blog, posaré la traducció d'un llibre que em va regalar ma germana l'any 96 o 97, que no s'ha editat mai en català (em consta que en castellà sí, tot i que no l'he vist mai enlloc), i que em va agradar tant en el seu moment que el vaig traduir per poder-lo compartir amb amigues i amics no anglolectors. L'autor és Sherman Alexie, un indi spokane, un dels milers de petits pobles indígenes americans que no han sortit mai a les pel·lícules de Hollywood de justificació del genocidi, també dites 'westerns'.

De moment poso el primer capítol, si algú en demana més, ja els aniré penjant.

EL BLUES DE LA RESERVA

SHERMAN ALEXIE


Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls
Vaig anar a la cruïlla
i vaig caure de genolls

Robert Johnson



* * *

1
El blues de la reserva


Ballo tot sol, sense sentir res de bo
Ha passat molt de temps des que algú va copsar
que tot el que he vist em mou al plor
i que ahir només vaig menjar somnis per sopar

Saps que estic sol, estic molt sol
Tinc molta gana i un buit al cor
I per calmar la gana només em cal
qualsevol cosa que em puguis donar

tornada:
No tinc res ni he rebut cap bona nova
m’omplo les butxaques amb els blues de la reserva
Els vells, vells blues de la reserva,
els vells blues de la reserva
Quan no tens cap opció
quina altra cosa pots triar?

(la tornada es repeteix dues vegades)

Si no tens cap opció
No tens gaire cosa a perdre

Cent onze anys després de la creació de la reserva d’indis spokanes, el 1881, ni una sola persona, índia o no, hi havia arribat mai per casualitat. Wellpinit, l’únic poble de la reserva, no sortia a la majoria dels mapes, per la qual cosa el foraster negre va sorprendre tota la tribu quan va aparèixer sense res més que la roba que duia i una guitarra penjada a l’esquena. En Simon, que tornava al poble fent marxa enrere, va ser el primer que va veure el negre dret al costat del rètol mig esborrat de BENVINGUTS A WELLPINIT, POBLACIO: VARIABLE. En Lester FallsApart (Es-fa-miques) dormia sota el rètol i va somiar amb el foraster abans que ningú el veiés. El negre va passar caminant pel costat de l’església de l’assemblea de Déu, l’església i el cementiri catòlics i l’església i el cementiri presbiterians. Va anar fins a la cruïlla que hi ha prop del camp de beisbol, amb una tomba solitària excavada al centre del camp. El negre va recolzar la guitarra en un senyal de stop i es va quedar dret esperant.

Cinc minuts després que aparegués a la cruïlla, tota la reserva sabia que hi havia un negre. Tots els spokanes van pensar alguna raó per poder sortir de la feina o de casa i poder baixar a fer un cop d’ull al foraster. Era un home baix amb la pell molt fosca i les mans enormes, que duia un vestit marró que tenia bon aspecte des de lluny però que es veia estripat i gastat a les costures si t’hi apropaves. El negre saludava tots els indis que passaven, però ningú no va gosar aturar-se, fins que en Thomas Builds-the-Fire (Prepara-el-Foc) va passar amb la seva camioneta blava i vella.

"Ya-hey," va cridar en Thomas.
"Ei," va dir el negre.
"Que s’ha perdut?"
"Una mica, em sembla."
"Sap on som?"
"A la cruïlla," va dir el negre, però les paraules van sonar com si tingués pedres a la boca i brases a l’estómac.
"Això és la reserva dels indis spokanes," va dir en Thomas.
"Indis? No he vist gaires indis."

En Thomas va aparcar la camioneta i va baixar. Tot i que els spokanes eren majoritàriament una tribu de pell clara, en Thomas tenia la pell fosca, gairebé tant com el negre. Amb els cabells negres i llargs, recollits en trenes, semblava un antic pescador de salmó, amb les cames curtes i musculoses per mantenir baix el centre de gravetat, i el tors i els braços llargs per poder llançar l’arpó. Als seus trenta-dos anys complerts feia pocs dies, tenia la panxa lleugerament sortida, com ja la tenia quan tenia vuit anys i la continuaria tenint quan en fes vuitanta. No era lleig, però, només marcat per la solitud, com si portés una S vermella tatuada al front. Les dones índies no li havien fet mai gaire cas, perquè no pretenia ser una mena de guerrer del segle vint que alterna la ràbia cega amb el desinterès fingit. No era sorollós ni agressiu, però tampoc calmat o silenciós. Va pujar fins on era el negre i li va oferir la mà, però el foraster va seguir amb les mans als costats, fora de la vista, amagades.

"Vaig amb compte amb les mans," va dir el negre. "Ell em podria sentir si faig servir les mans."
"Qui, el podria sentir?”
"El Cavaller."

En Thomas volia saber més coses del Cavaller, però era massa educat i tradicional per preguntar i no volia ofendre el negre amb preguntes personals quan tot just s’acabaven de conèixer. Els spokanes tradicionals creuen en normes de conducta que no recull cap llibre i que la major part de la tribu ha oblidat. Durant milers d’anys, els spokanes han menjat, ballat, conversat i festejat entre ells de certes maneres. La majoria d’indis ja no segueixen aquestes normes, però en Thomas ho provava.

"Com et dius?" va preguntar el negre després d’un llarg silenci.
"Thomas Builds-the-Fire"
"I és un bon nom, aquest?"
"No ho sé. Diria que sí."
"Jo em dic Johnson," va dir el negre. "Robert Johnson."
"Encantat de conèixer-lo, senyor Johnson. Qui és el seu company de viatge?"

En Johnson es va despenjar la guitarra i la va subjectar prop del seu cos.

"La meva millor amiga," va dir en Johnson. "Però no et diré com es diu. El Cavaller em podria sentir i venir corrents. I es fica a les cordes, saps?"