dissabte, 29 d’octubre del 2011

La banca, el frau fiscal i el New York Times

Reprodueixo a continuació un interessant article que he traduït al català de Vicenç Navarro, ex catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i actualment catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Pompeu Fabra. També és professor de Polítiques Públiques a la John Hopkins University (Baltimore, EUA). En l'article, critica la manca de cobertura de temes de frau fiscal per part dels mitjans de més difusió de l’estat espanyol, resultat de l’enorme influència que té la banca sobre aquests mitjans, essent la banca i els banquers alguns dels qui més contribueixen a aquest frau.


La banca, el frau fiscal i el New York Times
Vicenç Navarro
vnavarro.org

El New York Times ha anat publicant una sèrie d’articles sobre Emilio Botín, presentat per aquest rotatiu com el banquer més influent d’Espanya, y President del Banco de Santander, que té inversions financeres de gran pes al Brasil, a la Gran Bretanya i als Estats Units, a més d’Espanya. Als EUA, el Banco de Santander és propietari del Sovereign Bank.

Allò que interessa el rotatiu nord-americà no és, no obstant, el comportament bancari del Santander, sinó el del seu President i el de la seva família, així com la seva enorme influència política i mediàtica a Espanya. Un indicador d’això últim és que cap dels cinc diaris més importants de l’estat ha citat o fet comentaris sobre aquesta sèrie d’articles en el diari més influent dels EUA i un dels més influents del món. Cal suposar que si s’escrivissin articles semblants, per exemple, sobre el President Zapatero, aquests reportatges serien notícia. No és així en el cas d’Emilio Botín.

Una discussió important d’aquests articles és l’ocultament per part d’Emilio Botín i la seva família d’uns comptes secrets establerts des de la Guerra Civil a la banca suïssa HSBC. Segons sembla, als comptes d’aquest banc hi havia 2.000 milions d’euros que no s’havien declarat mai a les autoritats tributàries de l’estat espanyol. Però un empleat de l’esmentat banc suís, despitat pel mal tracte rebut per part del banc, va decidir publicar els noms de les persones que dipositaven els seus diners a la dita banca suïssa sense declarar-ho mai als seus propis països. Entre ells hi havia ni més ni menys que 569 espanyols, inclòs Emilio Botín i la seva família, amb grans noms de la vida política i empresarial (entre ells, per cert, el pare del president de la Generalitat, el sr. Artur Mas).

Segons el New York Times, aquesta pràctica és molt comú entre les grans famílies, les grans empreses i la gran banca. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària espanyola, el 74% del frau fiscal se centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol (inclòs el govern central i els autonòmics) no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleix la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya respecte la mitjana de l’UE-15 (66.000 milions d’euros), és a dir, la despesa que Espanya s’hauria de gastar en el seu Estat del Benestar (sanitat, educació, escoles d’infants, serveis a persones amb dependència, i altres) pel nivell de desenvolupament econòmic que té i que no es gasta perquè l’Estat no recull aquests fons. I una de les causes que no es recullin és precisament el frau fiscal realitzat per aquests col•lectius esmentats al New York Times. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recollir-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària se centra en els autònoms i professionals liberals, el frau fiscal dels quals representa - segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total.

També és coneguda la intervenció d’autoritats públiques per protegir el sr. Emilio Botín de les recerques de la pròpia Agència Tributària. El cas més conegut és la gestió realitzaa per l’ex Vicepresidenta del Govern espanyol, la sra. De la Vega, per interrompre una d’aquestes investigacions. Però el sr. Botín no és l’únic. Com assenyala el New York Times, fa dos anys, César Alierta, president de Telefónica, que estava sent investigat, va deixar de ser-ne. Com escriu el New York Times amb certa ironia, "el Tribunal va desistir de continuar estudiant el cas perquè, segons el jutge, ja havia passat massa temps entre el moment dels fets i la seva presentació al tribunal". Una mesura que juga a favor dels fraudulents és la ineficàcia de l’Estat, alhora que el seu temor a realitzar la investigació. Va ser ni més ni menys el President del Govern espanyol, el sr. José María Aznar, qui en un moment de franquesa va admetre que "els rics no paguen impostos a Espanya".

Tal tolerància per part de l’Estat amb el frau fiscal dels súper rics es justifica amb l’argument que, encara que no paguin impostos, les conseqüències són limitades perquè són pocs. El President de la Generalitat de Catalunya, el sr. Artur Mas, ha indicat que la pujada d’impostos als rics i súper rics té un valor més testimonial que pràctic, atès que el seu nombre és escàs. La solidesa d’aquesta argumentació, no obstant, és nul•la. En realitat, assoleix nivells de frivolitat. Ignora l’enorme concentració de les rendes i de la propietat existent a Espanya (i a Catalunya), un dels països on les desigualtats socials són més grans i l’impacte redistributiu de l’Estat és menor. Els 44.000 milions d’euros a l’any que no es recapten dels súper rics per part de l’Estat haurien evitat les enormes retallades de despesa pública social que l’Estat espanyol està duent a terme actualment.

Però una altra observació que fa el New York Times sobre el frau fiscal i la banca és el silenci que existeix als mitjans d’informació sobre aquest frau fiscal. El diari novaiorquès cita Salvador Arancibia, un periodista de temes financers a Madrid que va treballar per al Banco Santander, que apunta com les causes d’aquest silenci el fet que el Banco Santander gasta molts diners en anuncis comercials, essent la banca un dels sectors més importants en el finançament dels mitjans, no només comprant espai d’anuncis comercials, sinó també proveint crèdits - aclareix el sr. Salvador Arancibia- "....mesures d’una importància enorme en un moment com l’actual, que els mitjans estan en una situació financera molt delicada". D’aquí que hagi d’agrair al diari que s’atreveixi a publicar-lo, perquè avui, articles com els que publica el New York Times i el meu propi, no resulta fàcil que es publiquin al nostre país. És el que anomenen "llibertat de premsa".

------------------------------------------------------------------------------------

Vicenç Navarro també és coautor, juntament amb Juan Torres y Alberto Garzón del llibre Hay alternativas, amb pròleg de Noam Chomsky, que podeu descarregar des de la pàgina del propi Navarro.

2 comentaris:

  1. L'Arcadi Oliveres, en les seves xerrades, ha denunciat sovint Emilio Botín com el defraudador número 1 de l'estat espanyol.
    Pel que fa a la complicitat de molts mitjans amb els poders econòmics (i polítics), res de nou sota el sol...
    Va bé anar-ho recordant. Aquest article que has traduït, es publicarà en algun mitjà?

    ResponElimina
  2. Doncs no sé si es publicarà o no, però és difícil que es publiqui en algun mitjà 'gran'. És per això que vaig decidir fer-ne difusió pel bloc, i vaig penjar l'article a N-1.

    ResponElimina