diumenge, 3 d’abril de 2011

10 estratègies de la manipulació

El lingüista i filòsof nord-americà Noam Chomsky és l’autor d’aquesta llista de “10 estratègies de manipulació” amb les quals el sistema mira de dominar-nos a través dels seus mitjans de comunicació.



1- L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ
L’element primordial del control social és l‘estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de distraccions contínues i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir que el públic s’interessi pels esdeveniments essencials, en el camp de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Tenir el públic distret, lluny dels autèntics problemes socials, captivat per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense gens de temps per pensar; de tornada a la granja amb la resta dels animals (cita del text “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).


2- CREAR PROBLEMES I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS
Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar una determinada reacció en el públic, amb l’objectiu que sigui aquest el que demani les mesures que es vol que siguin acceptades. Per exemple: permetre que es creï o augmenti la violència urbana, o que es produeixin atemptats sanguinaris perquè sigui el públic qui exigeixi lleis de seguretat i polítiques que van en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptat com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3- L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT
Per aconseguir que s’accepti una mesura inacceptable n’hi ha prou d’aplicar-la gradualment, en comptagotes, durant uns quants anys seguits. Va ser així com se’ns van imposar unes condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) durant les dècades dels vuitanta i els noranta. Un Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, sous que ja no garanteixen uns ingressos decents... Tants canvis que haurien provocat una revolució si s’haguessin aplicat de cop.

4- L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR
Una altra manera de fer que s’accepti una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, aconseguint així l’acceptació pública, en el moment, per a la seva aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. D’entrada, perquè l’esforç que s’exigeix no és immediat. I després, perquè el públic, la massa, sempre té la tendència a esperar ingènuament que “demà tot anirà millor” i que es podrà evitar el sacrifici exigit. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i per acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5- ADREÇAR-SE AL PÚBLIC COM QUI S'ADREÇA A UN INFANT
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de pocs anys o un deficient mental. Com més es mira d’enganyar l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si algú s’adreça a una persona com si tingués 12 anys d’edat o menys, aleshores, per pura suggestió, és força probable que aquesta persona tendeixi a una resposta o reacció també mancada d’un sentit crític, com la d’un nen de 12 anys o menys (“Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

6- UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ
Fer servir l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per provocar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment en el sentit crític dels individus. D’una banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar-hi o empeltar-hi idees, desitjos, pors i neguits, compulsions, o induir comportaments…

7- MANTENIR EL PÚBLIC EN LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes que s’utilizen per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació que es dóna a les classes socials inferiors ha de ser tan mediocre i dolenta com sigui possible, de manera que la diferència de coneixements planificada entre les classes socials superiors i les inferiors sigui impossible de superar per les classes inferiors (“Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

8- FOMENTAR QUE EL PÚBLIC SIGUI COMPLAENT AMB LA MEDIOCRITAT
Fer que el públic cregui que està de moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...

9- ENFORTIR EL SENTIMENT DE CULPA INDIVIDUAL
Fer creuer a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per la seva manca d’intel•ligència, de capacitat o d’esforç. Així, en lloc de rebelar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autoanul•la i es culpa ell mateix, cosa que genera una depressió, que un dels efectes que té és que li impedeix d’actuar. I sense acció no hi ha revolució!

10- ARRIBAR A CONÈIXER ELS INDIVIDUS MILLOR QUE ELLS MATEIXOS
Aquests últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han ampliat cada cop més la distància entre els coneixements del públic i els coneixements que posseeixen i manipulen les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement complex de l’ésser humà, tant físicament com psicològicament. El sistema ha arribat a conèixer millor el ciutadà comú que el ciutadà comú mateix. Això vol dir que, en la major part dels casos, el sistema exerceix un control més gran i té un poder més gran sobre els individus que els propis individus.

2 comentaris:

  1. És un bon decàleg. L'únic que no m'acaba d'agradar, com en molts altres documents crítics, és aquesta referència al "sistema" que fa pensar en una mena d'elit formada per uns pocs individus que acumulen poder i maneguen els fils. Atribuir sempre les culpes de tot a un "sistema" anònim acaba essent igual de simplista (i igual d'inútil) que considerar tots els polítics corruptes.

    ResponElimina
  2. No t'enganyis, Edu. Sí que hi ha una petita elit que concentra cada vegada més poder i més riquesa, i com diu en Hessel al llibre 'Indigneu-vos', la distància entre l'extrema riquesa i l'extrema pobresa cada vegada és més gran. I suposo que no tots els polítics són corruptes, però el que cada vegada tinc més clar és que tots els polítics són covards.

    ResponElimina