dimarts, 25 de maig del 2010

La nena del pou

Avui publico un conte que no és meu, sinó de la meva germana Glòria.

LA NENA I EL POU

Vaig llegir al diari que començaven la tercera temporada de Vides Insignificants, o sigui que vaig decidir fer arreglar la tele. Vaig trobar el servei tècnic de la casa japonesa, que té un nom que no hi ha manera de recordar, i vaig demanar al meu nebot que m’hi dugués amb el cotxe. Allà em va atendre un noi jove, gairebé una criatura.

- Encara està en garantia -vaig explicar mentre treia tota la paperassa-. Així que me la podran arreglar, oi?
- Primer se l’hauran de mirar els tècnics, senyora. Què li passa a l’aparell?
- Doncs miri, no puc veure cap programa, perquè cada cop que l’engego passa el mateix. Posi el canal que posi, surt la mateixa imatge en blanc i negre...
- Una imatge?
- Sí, primer hi ha un pou, sap? I al cap d’una estona, surt ella.
- Ella?
- Una nena, tota bruta, amb els cabells esbullats, damunt a la cara. I s’arrossega per terra, jo em pensava que era mig esguerrada, la pobra. Però sí que camina, sí, que si no tanco la tele, em surt de la pantalla. Sincerament fa una mica de cosa tenir-la per casa xiuxiuejant i vagant com una ànima en pena. Un dia va sortir a l’escala i els veïns de poc no em denuncien. I això que els vaig dir que era de la tele, però vés... Li vaig donar un got de llet calenta i me’n vaig anar a dormir. L’endemà ja no hi era però quan vaig posar la tele, patapam! El pou i ella. Ara ja la tanco de seguida, que no torni a sortir, que em va deixar la catifa de menjador plena de fang, quina vergonya els seus pares... Què és normal això?
- N... No -va dir el noi.
- Però me la podran arreglar oi?

Vaig deixar l’aparell i al cap d’uns dies me’n van donar un de nou. Jo tota contenta, perquè començaven Vides Insignificants, l’engego i em surt aquella neu verdosa. Això és que no estan sintonitzats els canals, Mercè, vaig pensar i mentre em mirava les instruccions, va, i em xucla el gat! Cap dins, tu! No m’hi entenc, no, amb els aparells electrònics, ja sóc massa gran... I el meu pobre Mixo! Si torno a
veure la nena ja li preguntaré si l’ha vist. Però mentrestant, ja m’he perdut el primer capítol. Ara me l’hauré de baixar d’internet.

4 comentaris:

  1. Molt bo. Però vols dir que se'l sabrà baixar d'Internet, ella sola? O això serà la segona part?

    ResponElimina
  2. HI ha una versió posterior d'aquest conte, lleugerament diferent, més llarga. Us l'envio tot seguit.

    ResponElimina
  3. Crec que precisament la gràcia és que quan sembla que no s'entén amb els aparells electrònics digui que s'ho baixarà d'internet, per l'absurditat mateixa. A més, deixa lliure la imaginació per pensar què li pot passar amb Internet.

    I respecte a la versió llarga, com diuen en castellà: "lo bueno, si breve dos veces bueno."

    ResponElimina
  4. Jo també havia pensat com l'Edu, que és molt difícil que la dona s'hi entengui, amb Internet, però si he acabat entenent-m'hi jo!

    ResponElimina