Poemes

Engego avui una nova etiqueta, que titularé 'poemes', explicant per què on diu "sobre jo" em defineixo entre d'altres coses com a fals poeta. Tot va començar fa tres abrils, amb el primer concurs literari Hi havia una vegada organitzat per la ràdio local Ona Codinenca, que aquell any incloïa narració breu adults, narració breu juvenil, narració breu infantil (2 categories), i poesia. La Marina, la meva dona, em va dir: "Per què no escrius un conte, tu que saps escriure?", jo que li contesto "i per què no una poesia?", ella que diu mig burleta "tu, una poesia?". I per portar-li la contrària, vaig escriure el poema que transcriuré a continuació, i que resulta que va guanyar el primer premi (no s'havien presentat ni mitja dotzena de poemes, però no ho van voler declarar desert, tot i que els anys següents ja no han inclòs la categoria de poesia).

Poc temps després, un home bastant de dretes d'aquí del poble (el nom del qual no citaré), que escriu llibres sobre la història i la gent de Sant Feliu, em va demanar que li fes arribar una còpia per incloure'l al seu llibre Vivències de Sant Feliu II. Com que no li va fer el pes (ja us he dit que és bastant de dretes, l'home), me'n va demanar un altre. Vaig haver de memoritzar-ne un de més 'cursi' que havia compost i mai escrit fa la tira de temps, arran d'un desamor (quin clàssic!), l'hi vaig enviar i el va publicar, (tot i queixar-se de massa curt) incloent-me en l'apartat 'poetes de Sant Feliu'. D'aquí lo de 'fals poeta'. And without further ado, que diuen els anglòfons, aquí van els dos poemes, que publico només com una excusa per poder publicar-ne després d'altres d'amics i amigues.

OBRA SOCIAL
Còmodament aïllat
en una bombolla ipodiana
enganyat per la hiperrealitat
veus el món mentre fas zàpping:
Violència, violència, violència,
Futbol, violència i més violència.
Violència - la mare de la ciència?

Enganxat a un absurd hiperreal
Víctima de la psicoastènia social
Si tots tenim por de tots,
la solidaritat no és possible
I tanta malfiança fa que pau,
justícia social i igualtat
siguin utopies inassolibles.

Drogues no! – crida en philipmorris.
No als accidents! - bramen els fernandoalonsos
mentre t’avancen amb el dit del mig aixecat.
Compromís amb la sostenibilitat –
afirmen els promotors de la MAT.
No a la guerra! – pregonen els proatlàntics
mentre venen mines i armament arreu del món...

Res no es pot canviar! -
proclamen els que tot i tothom maneguen.
Compte amb els forasters, que ens vénen a robar!
I el monopoli del furt el tenen els nous déus,
que com axiaC aL,
reparteixen les engrunes del que saquegen
... i en diuen Obra Social.

FUGIRÉ
Fugiré,
només per tornar.
- M’has enyorat?
- No.
I cauré als teus peus,
mort,
d’enyor.

Traduir poesia

Avui publico un poema del poeta serbo-americà Charles Simic traduït per la Marta Pera Cucurell dins del recull Mestre de disfresses, que li va servir per guanyar el Xè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, organitzat per Cafè Central.

Penes íntimes

No tinc més dret a queixar-me
que el veterà mutilat que toca el banjo,
que la vella que obre el moneder
per donar-li algun cèntim,

no fos que tots dos s'ofenguessin i em peguessin
al cap amb una crossa.
La meva angoixa ha de continuar muda,
amagada darrere el pas ferm i un somriure.

Un dia, de genolls, vaig renegar de Déu
per tot el dolor i la injustícia que consent.
Des de llavors, encara em sento més sol
com un viudo etern inconsolable

passo pel costat dels indigents arraulits en portals
un matí d'hivern i no goso
lamentar-me de la meva nit d'insomni
ni dels peus freds que em fan caminar de pressa.


Si no us conformeu amb aquest poema, podeu fer clic on diu 'vull continuar llegint' i sabreu més coses de Charles Simic, de la Marta Pera, del premi de traducció de poesia Jordi Domènech, del Cafè Central, de quina relació té tot això amb mi, i tindreu un parell de poemes de Charles Simic en anglès de propina.