Franquisme 2.0: Íñigo Méndez de Vigo, baró de Claret

Perquè quedi clar qui són els personatges que amb la màscara de demòcrates intenten esclafar la revolta pacífica del poble català, miraré d'anar publicant la biografia de ministres i altres càrrecs polítics actuals del PP (i potser d'altres partits polítics), per la qual cosa enceto avui l'etiqueta Franquisme 2.0 amb el baró de Claret, actual ministre d'Educació, Cultura i Esport, a més de portaveu del Consell de Ministres del Regne d'Espanya.

El ministre amb el braç alçat (casualment, esclar)

Íñigo Méndez de Vigo i de Montojo va néixer l'any 1956 a Tetuan -aleshores protectorat espanyol-, on el seu pare hi era destinat com a tinent coronel d'infanteria, abans de passar a ser ajudant personal del general Franco. La seva mare, Paloma de Montojo e Icaza, era 2a comtesa d'Areny. És a dir que és fill d'un militar franquista i d'una aristòcrata. 

Per acabar-ho d'adobar, per línia paterna és descendent directe del marquès de Cubas, arquitecte i promotor de la Catedral de l'Almudena, i de Maria Cristina de Borbó i el seu segon marit el duc de Riánsares, per la qual cosa és parent de la família reial espanyola. 

Per banda materna té d'avantpassat el marquès d'Esquilache, ministre de Carles III (el que sortia amb la porra en un quadre al darrere de Felip VI de Borbó el dia del seu tristíssim discurs de justificació de la repressió al referèndum) i María del Pilar de León y Gregorio, marquesa d'Squilache. Un dels seus besavis materns va ser l'escriptor i ambaixador mexicà Francisco de Icaza, pare de la seva àvia materna Carmen de Icaza, VIII baronessa de Claret, títol nobiliari que ell va heretar l'any 1980. 

Heu perdut el compte d'avantpassats aristòcrates? Jo n'he comptat set!

El baró Méndez de Vigo, com a bon fill de casa bona, va entrar ràpidament en política i als 26 anyets ja era nomenat -per mèrits propis, segur- director de Relacions Interparlamentàries de les Cortes Generales, càrrec del qual va demanar l'excedència menys de dos anys després per fer de conseller especial de Marcelino Oreja, aleshores secretari general del Consell d'Europa.

El 1989 va ingressar al PP i va ser candidat a les eleccions europees. Tot i que democràticament no va obtenir la plaça, el van col·locar igualment i es va passar allà fins al 2012, quan després d'un incident diplomàtic amb França i Itàlia (va fer una petició conjunta en nom dels tres països sense consultar-ho abans amb ells) el van retornar a la península. Des del 2015 és ministre d'Educació, Cultura, Toros i Esports, i ara farà un any va substituir Soraya Sáez de Santamaría com a ministre portaveu del PP.

Com tots els portaveus del PP, no té cap mena d'escrúpol per dir-les de l'alçada d'un campanar o per mentir sobre Catalunya. És dels que pensen que només els polítics professionals com ell poden parlar de política, i així ahir mateix criticava el Pep Guardiola amb una frase tan estúpida com "Guardiola en sap tant de política com jo de física nuclear."

Gràcies a personatges infames com aquest, l'independentisme no para de créixer i aviat espero tenir-lo com a exministre d'un país veí, perquè tampoc els desitjo cap mal als espanyols com perquè l'hagin d'aguantar gaires anys més.