dimarts, 25 d’abril del 2017

How, how, how!

How, how, how

– Bon Nadal amb les ofertes del Rei del Regal! – vaig cridar per enèsima vegada mentre feia dringar la campaneta per cridar l'atenció d’un altre vianant que passava per davant de la botiga. El ‘how, how, how’ papanoèlic habitual ja l'havia descartat a partir del segon dia de feina pel mal de coll que em provocava forçar la veu per mirar de fer-la greu.

– I tu entres dins de les ofertes, xata? Perquè estàs per sucar-hi pa! – em va contestar l'enèsim gracioset masclista mentre em mirava les cuixes sense dissimular-ho gens i semblava que em volgués aixecar amb la mirada la curtíssima minifaldilla vermella del vestidet cursi de Mare Noel.

– Vés a cagar a la via! – vaig estar a punt d'etzibar-li, però me’n va fer desdir la possibilitat no gaire remota que l'amo del Rei del Regal em pogués sentir i em fotés fora de la feina, tot i que era una possibilitat aquesta que em fotessin fora de la feina que cada minut que passava em semblava menys dolenta.

I és que no sé com em vaig deixar ensarronar a l'oficina de l’ETT per acceptar aquella oferta d'un mes, del 5 de desembre fins a la nit de Reis, per passar-me onze hores al dia –de 9 del matí a 9 de la nit amb una pausa d'una hora al migdia per dinar– fent de Mare Noel a la intempèrie, congelant-me les cames, el pit i el coll, perquè també em feien dur un escot no apte per a cardíacs, que semblava que el pitram s'hagués d'alliberar en qualsevol moment per sortir a prendre la fresca.

I tot per uns miserables 900 euros que deia que em pagarien a final del mes treballat. Ni mileurista, vaja. I sense descansar ni tan sols els dies de Nadal i Cap d'Any, perquè com deia el senyor Puig-graciós, l’amo de la botiga, això seria donar-li un avantatge crucial als xinesos del basar del xamfrà del davant.

Tot just feia una setmana que havia agafat la feina i ja n'estava fins al capdamunt. No era la mena de feina que somiava quan m'havia matriculat a fer el màster de màrqueting i investigació de mercats a la Universitat Pompeu Febre i que m'havia costat 5.000 euros de l'ala.

– Pit i cuixa sempre fa caixa! – m'havia explicat a manera d'eslògan publicitari el senyor Puig-graciós quan li havia preguntat per què no em podia vestir de Pare Noel com els de tota la vida, amb pantalons llargs, uns coixins a la panxa i una barba postissa que, vista en els parenoels de la resta del passeig comercial, semblava força oportuna per escalfar la cara i el coll.

No podria dir si realment el senyor Puig-graciós estava fent més caixa o no gràcies a la meva presència a la porta de l'establiment; del que sí que n’estava segura era que els nens i nenes s'estimaven més apropar-se als Pares Noels amb barba de les botigues veïnes, que a més donaven caramels o petits regals. Una despesa que el senyor Puig-graciós considerava sobrera ja que, com va dir, el ‘client potencial’ del Rei del Regal era el públic adult, que és el que es deixa els calés.

Em vaig treure un mocador de la butxaca i em vaig eixugar el moc estalactític que em penjava rígid de la punta del nas. Vaig mirar el rellotge enorme que hi havia al damunt del mostrador: quarts de nou. Encara rai, mitja horeta més i podria plegar.

– Bon Nadal amb les ofertes del Rei del Regal! – vaig repetir.

– Si vols un bon regal, tinc vint centímetres de carn en barra per tu, xurri! – va cridar l'enèsim més u dels idiotes del dia, provocant una riallada estúpida dels dos amics que l'acompanyaven.

Vaig somiar desperta que tenia una kalaixnikov i els cosia a trets a tots tres. Aleshores sí que hauria fet ‘how, how, how’ ben cofoia.

Tres quarts i cinc. Deu minuts més i entraria a canviar-me. Vaig veure que se m'acostaven dos nens d'uns deu anys, i ja em preparava per dir-los que ho sentia molt però que no tenia caramels quan sento que em diuen:

– Se't veuen les calces, hi, hi, hi...
– Et podem tocar el cul? Hu, hu, hu...

I van engegar a córrer com esperitats. Realment això de la preadolescència cada dia s'avançava més. I la influència del Disney Channel era nefasta.

Les nou menys un minut. Vaig decidir no esperar més i vaig entrar a la botiga per canviar-me. Ja no hi quedava ni un client, tot i que el dia havia sigut prou mogut, sobretot a la tarda, segurament perquè ja era divendres i al personal li havia pujat la febre consumista unes quantes dècimes.

– Em vaig a canviar, que estic glaçada.

– Vols que t'acompanyi als vestidors? –va suggerir el senyor Puig-graciós després de comprovar amb una ràpida ullada que realment no quedava cap client que pogués testimoniar el seu assetjament sexual. I ja embalat, va afegir–: Perquè jo, de veure't tot el dia, ja vaig més calent que un mandril.

Vaig deixar que l'astúcia vencés la indignació i li vaig dir que abaixés les persianes, que l'esperava dins. Quan va arribar tot emocionat als vestidors li vaig fotre el sac de regals d'atrezzo del vestit de Mare Noel pel cap i, aprofitant el seu desconcert, el vaig empènyer dins del traster i vaig tancar la clau.

Vaig passar per caixa i vaig comptar la recaptació del dia: una mica més de 900 euros. Me'ls havia guanyat. Per fer la venjança encara més dolça, vaig agafar una cartolina i un retolador i vaig escriure: “La gran nit del regal del Rei del Regal. Entreu i agafeu GRATIS tot el que vulgueu.” Vaig pitjar el botó d'apujar les persianes, vaig sortir, vaig penjar la cartolina a la cartellera d'anuncis i vaig sortir a gaudir del meu sou. Mentre tombava la cantonada vaig veure amb satisfacció com la paraula ‘gratis’ feia el seu efecte màgic i la botiga es començava a omplir de gent.

‘How, how, how’!

NOTA: aquest conte va quedar segon en la categoria adults del premi local de narració breu 'Hi havia una vegada' de Sant Feliu de Codines del 2016. Sé que altres anys que havia quedat entre els guanyadors els publicava gairebé immediatament, però l'any passat em vaig fixar que les bases del concurs no ho permeten fins l'any següent, un cop publicat el recull de contes guanyadors en totes les categories que edita l'ajuntament. El conte havia de contenir obligatòriament la frase 'no sé com em vaig deixar ensarronar'.

4 comentaris: