dissabte, 28 de maig de 2016

Sobre el doblatge en català

Avui copio un interessant article del blog Amb certa calma - qüestions de llengua i societat de F. Xavier Vila i Moreno.

Sobre el doblatge en català

Encara no hem acabat d'aclarir-nos sobre què farem amb les llengües quan siguem independents que ja obrim un altre front: cal abandonar el doblatge en català? M'ho demanen des de la ràdio ("No ho sé, RAC-1, 19/05/2016) i no tinc més remei que explicitar el meu escepticisme sobre la qüestió. Jo ja sé que en els cercles intel·lectuals i cinèfils, l'opinió majoritària és absolutament contrària al doblatge. De fet, aquests cercles atribueixen al doblatge tota mena de malvestats: que si el van imposar els règims feixistes per censurar millor, que si no permet accedir a la veu original de l'actor i per tant malmet una obra d'art, que si és el principal culpable que no aprenguem llengües estrangeres, que si a l'estranger tothom subtitula... 

La veritat és que, com sol passar en la vida, tots aquests arguments tan categòrics s'han de prendre amb certa circumspecció, cum grano salis, que deien els clàssics. D'entrada, potser estaria bé recordar que la subtitulació és, de molt, l'opció menys preferida dels europeus: guaiteu aquest mapa i veureu com, a banda dels anglòfons, això de subtitular es fa només als països de llengües mitjanes/petites i en països pobres. També estaria bé no oblidar que això d'emetre les pel·lícules en versió original no és sempre una opció tan innocent: fins allà on jo sé, els Estats Units van prohibir el doblatge com a mesura proteccionista seguint les peticions de les majors americanes, que no volien competència estrangera en igualtat de condicions (lingüístiques). 

Potser convindria recordar que si el doblatge té limitacions, també en té la subtitulació: la llengua oral és molt més ràpida que l'escrita, de manera que, com saben molt bé els professionals, els subtítols sempre perden part del contingut dels diàlegs, sobretot si aquests són ràpids. Posats a dir, la subtitulació té un problema d'atenció a la diversitat, perquè si bé facilita l'accés al producte per part de les persones amb deficiències auditives, impossibilita que hi accedeixin les persones de certa edat i les que tenen deficiències visuals. I pel que fa al respecte de l'obra original, a mi em desconcerta que els qui s'exclamen contra la intolerable deturpació que introdueix el doblatge no trobin igualment insofrible l'efecte magnètic que tenen els subtítols per a l'ull de l'espectador. O és que el fet de passar-se tota l'estona llegint no té cap impacte en la percepció de la imatge? Perquè el cinema és art audiovisual, no? Aquesta atracció és un fet innegable, segurament inevitable: a mi m'ha passat d'estar mirant una pel·lícula d'Almodóvar en VO subtitulada en neerlandès i no poder deixar de llegir els subtítols, que entenc força pitjor que l'original. I és que la força de les lletretes il·luminades deu ser irresistible. 

En altres paraules, posats a parlar d'accedir a l'obra original, no hi ha ni flors ni violes: tots dos mètodes són, en el fons, imperfectes, o sigui que no crec que es pugui triar l'un o l'altre per les seves bondats artístiques. Hi ha, això sí, d'altres criteris. Per exemple, l'econòmic: subtitular és molt més barat. Deixar de doblar permetria poder disposar d'uns diners que potser es volen dedicar a d'altres coses, com ara potenciar el cinema autòcton. Si la discussió es planteja en aquests termes em sembla força més legítima. Però també em sembla legítim reflexionar sobre l'impacte de la mesura en l'ecosistema comunicatiu català. Em centraré en la tele, perquè el cinema en català és una anècdota estadísticament quasi insignificant. Ara com ara, l'oferta del català a les televisions ja no deu arribar al 15%, sobretot tenint en compte que la graella de TV3 està cada dia més castellanitzada, almenys als vespres i en prime time. Si TV3 decidís abandonar el doblatge, què creieu que passaria? Potser sóc molt innocent, però jo crec que passaria el mateix que li va passar al cinema que tinc més a prop de casa quan va anunciar, a bombo i platerets, que es passava a les versions originals. Pocs mesos després, i vista la caiguda de públic, va haver de penjar cartells i posar anuncis a la premsa per fer saber que "Tu tries! Versions originals i també doblades!". Vull dir que m'hi jugo un pèsol (de fet, més que un pèsol) que si la CCRTV decideix suprimir el doblatge, el resultat immediat serà no pas l'aprenentatge massiu de l'anglès, sinó la caiguda en picat de l'audiència. Perquè, com em va dir una vegada una de les meves filles quan jo la incitava a anar al cinema en versió original: "Ei, papa, que vaig al cine, no a l'insti". Doncs això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada