El meu planeta dels simis (un somni)

Ahir vaig tenir un somni, suposo que inspirat pels anuncis d'una nova entrega de la nova saga d'El planeta dels simis, tot i que l'estètica del somni tenia més a veure amb la saga antiga.

En el meu somni, com a la segona part de la primera saga, els simis havien estat ensinistrats pels humans per fer les feines més brutes, i també havien après a parlar.
Però alguns d'ells, farts de ser considerats éssers inferiors, decidien sotmetre's a un canvi estètic per mirar de passar per humans, s'afaitaven el pèl del cos, es vestien com les persones i reclamaven el seu dret a ser tractats com iguals.
De seguida apareixia un corrent discriminatori entre els humans que, com amb els negres als Estats Units fins ben entrat el segle XX, feia el possible perquè no poguessin entrar a les mateixes botigues que les persones, ni anar a les mateixes escoles, ni votar, els agredien verbalment i físicament al carrer, etc.
De sobte, tot això era una pel·lícula que jo mirava a casa dels meus pares mentre tenia al davant un plat de suculent cap de mico, que el meu pare -ressuscitat per a l'ocasió com passa als somnis- m'insistia perquè me'l mengés, ponderant-me com era de gustosa la carn de la sotabarba.
I em vaig despertar amb ganes de vomitar, però amb un sentiment clar de solidaritat amb els micos discriminats i amb tots els discriminats del món sencer. I enyorant el meu pare, tot i que en aquest somni pogués quedar una mica com el dolent de la pel·lícula pels seus peculiars gustos culinaris.