El costat fosc d'en Pep Guardiola

Fa pocs dies, el Parlament de Catalunya va concedir a Josep Guardiola, l'exemplar entrenador del F.C. Barcelona, la Medalla d'Or del Parlament. Tothom a Catalunya el posaria com a exemple de seny, de persona ben educada, instruïda, respectuosa, modesta, treballadora... Un català com Déu mana, en resum. Fins i tot ahir, en el discurs d'inauguració del curs a l'escola pública on van les meves filles, la directora va animar la canalla parlant-los del Guardiola, posant-lo com a exemple d'esforç, etc. A més, ara les seves virtuts encara queden més ressaltades en comparació amb aquest personatge grotesc del que no ha de ser l'esport que és el senyor Mourinho.

Però l'entranyable Pep Guardiola també té una cara fosca:

M'hi ha fet pensar força aquest estiu precisament aquesta foto sinistra que feia servir el Banc de Sabadell Atlántico (que com a banquers no sé si deuen ser bons, però de geografia un zero). El primer que em va venir al cap va ser: ¿per què un paio com el Guardiola, que guanya milions (d'euros!!!) s'ha de rebaixar a fer propaganda d'un banc? Tan assenyat i tan ponderat, però per una bona propina demana a la gent que es faci clienta d'un banc, aquestes entitats rapinyaires que voleien sempre al voltant de tot el que faci olor de bombolla especulativa.

En Pep és un paio assenyat, diuen, amant del model de planter contraposat al de talonari d'en Florentino, però aquest any ha demanat a la directiva que li fitxessin dos jugadors (Alexis i Cesc) que entre tots dos han costat 65 milions d'euros (uns onze mil milions de pessetes, que es diu ràpid). Sé que ràpidament algú pensarà que això són calés del Barça i, si un cas, problema dels socis del club. Però en el fons no deixen de ser calés inexistents, que s'afegeixen a la gran bombolla del deute global que assola el país i el planeta. Si els clubs necessiten més diners, demanaran més diners a les teles -i ara fins i tot a les ràdios-, aquestes hauran de cobrar més als seus anunciants, i aquests ho hauran de repercutir en el producte final. Bombolla = inflació = pèrdua de poder adquisitiu = ...

En un món del futbol on es mouen més diners que mai, on les masses narcotitzades (m'hi incloc) viuen pendents que comenci el següent partit i paguen per veure els partits al camp o per la tele, compren samarretes (cada any la nova, no sigui dit) i tota mena d'articles relacionats amb els clubs de futbol, resulta que la majoria de clubs s'han acollit a la llei concursal perquè no poden afrontar els pagaments. I és que el món del futbol i de l'esport professional en general han entrat en una espiral inflacionista exponencial on una bona colla d'espabilats han volgut omplir-se les butxaques a base de comissions de fitxatges inflats expressament per augmentar aquesta comissió.



Algú potser recorda el cas de Geovanni Deiberson, el de la foto, un jove brasiler que se suposa que prometia i va resultar una toia. El negociador del Barça, Chus Pereda, havia pactat un preu, uns 11 milions d'euros, però un directiu -Anton Parera- el va inflar fins als 20 per endur-se més comissió a costa del club. Diuen que el directiu li va dir: "Chusín, el precio lo pongo yo." D'operacions com aquesta n'hi ha milers cada any. I els bancs, com amb les hipoteques, s'apunten ràpidament a endur-se uns interessos que evidentment seran més alts tot i saber perfectament que els preus estan inflats.

Recordo que molt pocs dies després que el ZP va fer el primer 'rescat' o 'estímul' bancari o com li vulgueu dir i va donar diners públics a les caixes i bancs perquè facilitessin la liquiditat i el crèdit a empreses i autònoms, sortia la notícia que Cajamadrid (una de les entitats que havia rebut ajudes) finançava l'escandalós fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid: 94 milions d'euros.

Sé que potser és fer una mica de demagògia, però aquest estiu han coincidit dues notícies: la gana a la banya d'Àfrica i el serial del fitxatge del Cesc pel Barça. En una notícia sobre la sequera que amenaça la vida de deu milions de persones, l'ONU havia calculat que calien 1.600 milions d'euros per salvar tota aquesta gent de la mort. En l'altra, el Barça pujava fins als 40 milions d'euros la seva oferta pel futbolista. O sigui que el que el Barça es gastaria seria el 2,5% del que costaria salvar deu milions de persones. Multiplicació: amb el que costa Cesc Fàbregas es podrien salvar 250 mil persones a la Banya d'Àfrica.

LA MEVA HISTÒRIA D'ADDICCIÓ A LA DROGA FUTBOL



L'altre aspecte fosc d'en Pep és que també forma part d'aquesta arma d'amoltonament massiu que és el futbol. L'opi del poble. Jo em reconec addicte des dels cinc anys, la temporada 73-74 quan la lliga del Cruyff jugador. En algun diari havia sortit un suplement amb tots els partits del Barça: foto, alineacions, golejadors... M'ho vaig aprendre de memòria fins al punt que el meu pare m'exhibia davant de les amistats. "A veure, Marc, Barça-Granada", i jo "Quatre a zero. Sadurní, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas, Juan Carlos, Reixach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Gols: 1-0, Sotil, 2-0..."

De petit molts dels meus jocs giraven entorn del futbol: a més de córrer amunt i avall del passadís darrere d'una pilota -de vegades amb algun germà però moltes vegades jo sol-, també em passava hores jugant a 'cromos'. Apilava els cromos de futbol repetits i n'agafava uns quants a l'atzar. Primer feia els emparellaments dels partits conforme anaven sortint els cromos. Salamanca-Las Palmas, Barça-Murcia... Si algun es repetia no comptava, fins que tenia 16 equips. Aleshores agafava una pila més de cromos que eren els gols. Cada jugador comptava com un gol pel seu equip fins que s'acabava la pila. Els guanyadors passaven ronda. M'hi passava tantes hores que els meus pares ja es van adonar que la meva addicció era excessiva -a part que imagino que els cromos devien estar tot el dia escampats i la meva mare es devia emprenyar-, i recordo que en alguna ocasió me'ls van fer llençar. Sort que els anys següents hi tornava a haver cromos 'repes' per reenganxar-m'hi. I fins i tot hi vaig enganxar el meu amic cul-i-merda de la infantesa, primer Manolito, després Manolo i des de 6è d'EGB Nello.

Més endavant van venir els 'poskitos', que era una imitació casolana d'un joc que havia sortit amb allò dels 'Phoskitos, regalos y pastelitos', que a nosaltres no ens en compraven. En dèiem 'poskitos' perquè ens havien ensenyat que la 'h' no sona. Explicació bàsica: per fer un jugador, es retalla una cartolina fina en un rectangle de 6x2 cm. Es doblega per la meitat (3x2), a la meitat de davant hi pintàvem els colors de l'equip i al darrera el número i el nom del jugador. Per xutar, es posa el jugador al costat de la pilota i es fa un copet amb la punta del dit índex per dalt com qui pitja una tecla. En el joc original la pilota era realment rodona, però llavors rodava massa i era impossible de controlar. Nosaltres vam innovar amb un gra de cafè torrat, cosa que donava uns efectes curiosos de tipus rugbi al bot de la 'pilota'. Com que el color del gra de cafè es confonia amb el del terreny de joc (les rajoles de suro satinat o no sé ben bé què era), la meva iaia Glòria ens va donar la brillant idea de folrar el gra de cafè amb paper de plata, i quedava d'allò més futurista. El terreny de joc eren 4x3 rajoles de 25x25 cm, i les rajoles centrals dels extrems feien d'àrea de penal. Les porteries les havíem tret d'un futbolí de molles que ja no anava gaire bé, i devien fer uns 7 o 8 centímetres d'ample per 4 d'alt.

Les regles eren senzilles: un cop feta la sacada inicial, la pilota era pel jugador que hi estigués més a prop. Es mesurava la distància entre aquest jugador i el gra de cafè -en dits-, i l'altre equip tenia dret a moure un jugador la mateixa distància. Després el jugador atacant tenia dret a fer una 'desmarcada' d'igual distància amb un altre jugador, a la qual podia respondre l'altre equip amb un moviment defensiu. Després es tornava a moure la 'pilota'. Si la pilota sortia fora, es podien resituar tots els jugadors. Hi havia falta si, fruit d'una pilotada, un jugador quedava recolzat al damunt d'un altre de l'equip contrari. Com que hi havia poques faltes, cada falta era targeta groga. Si en lloc de recolzat hi quedava directament muntat, era vermella directa. Es feien dues parts de cinc minuts (aproximadament, perquè ho mesuràvem amb un rellotge de sorra).

Amb el meu germà Carles també m'hi vaig passar hores. La primera lliga em sembla que va ser de 10 equips, ell sempre portava l'equip de casa -qüestions d'edat- i jo el de fora. Va guanyar l'Athlètic de Bilbao, i recordo dos moments: quan a la setena jornada vaig guanyar amb l'Athlètic al camp de l'Espanyol 0-1 amb un gol 'in extremis' de Carlos, el davanter centre, mantenint la ratxa de set victòries de l'Athlètic; i quan poques jornades més endavant es va trencar la ratxa amb un Athlètic 2 - Las Palmas 3 (jo portava el Las Palmas). També recordo les jugades de córner, que l'atacant posava dos o tres jugadors al primer pal, inclinats de manera que el rebot fes entrar el gra de cafè a la porteria. Com que el defensa posava una barrera al davant en sentit contrari, el truc era posar el gra de cafè amb la cara plana cap amunt perquè el llençament superés la barrera per dalt, rebotés al davanter i anés cap a dins. També podia passar que la pilota sortís rebutjada per un de la barrera però que en caure quedes repenjat en un dels davanters: penal!

És una llàstima que en aquella època encara no hi hagués la malaltia de fotografiar tot el que fan els fills i no en tinc cap foto per mostrar-ho. Però si us en voleu fer una idea, retalleu 22 rectangles de cartolina de 6x2, els doblegueu, els pinteu, els hi poseu número i nom, busqueu alguna cosa que per mida i forma pugui fer de porteria, un gra de cafè o similar, un rellotge de sorra de cinc minuts (o un cronometre digital, p.ex el del mòbil), i apa, a jugar.

Cap als dotze anys va arribar el Subbuteo.



Això de la foto és un 'revival' amb el Carles fa set o vuit anys per Nadal. D'aquest joc no n'explicaré les regles perquè en podeu trobar informació per Internet. A la foto estem jugant sobre la taula del menjador, però el camp estava enganxat a una fusta de conglomerat que normalment posàvem sobre dues cadires entre la taula i la tele. La meva mare explica que el parquet de suro del voltant del camp amb el temps era com una ronxa negra, molt més malmesa que la resta del menjador.

Amb el Subbuteo ja no jugava només amb el Carles, també hi havia el Nello i el seu germà Alfredo, amic cul-i-merda del Carles. Ens passàvem la vida fent lliguetes de 4, i més endavant ens vam apuntar a l'Associació Espanyola de Subbuteo i vam participar en campionats. Quan en tenia 14 vaig quedar 3r. de Catalunya en categoria Júnior (fins a 14), i el Nello 2n.

Més endavant va arribar la informàtica, i amb ella el prehistòric Futbol Manager de l'Spectrum. També m'hi passava hores, sol o amb el Nello. I encara ara, des que vaig trobar l'enllaç dels jocs d'Spectrum, hi he fet més d'una i de dues lligues. De més gran també vaig tenir el PC Futbol -on ho vaig guanyar tot amb el Barakaldo-, i un nebot em va deixar fa poc el FIFA 2009, que li vaig tornar poc després per por d'enganxar-m'hi -això sí, després d'haver fet el triplet amb l'Athlètic de Bilbao a la segona temporada-.

No cal dir que els caps de setmana visc pendent del futbol, del Barça, de la resta de partits, de segona, de la Premier, la Bundesliga, el Calcio, la lliga uruguaiana... I per acabar-ho d'adobar, aquest any les meves filles s'han apuntat al benjamí femení del Club de Futbol Sant Feliu, cosa que implicarà partit tots els dissabtes al matí -per tant matinar-.

Total, que durant els mesos de juliol i agost estava meditant seriosament de deixar el futbol. Dedicar les hores que perdo escoltant o veient el Barça, altres partits, resums de la jornada, avantmatxos, postpartits, etc, a llegir, instruir-me, navegar per Internet, fer alguna cosa de profit... Ningú a qui l'hi he comentat m'ha pres seriosament. Un amic em va acusar de semblar un 'tribunero', un amargat, i de no saber gaudir del moment històric del Barça. El meu cunyat diu que el que passa és que sóc un 'periquito' camuflat. La Marina, la meva dona, tampoc se n'acaba de refiar. De vegades crec que li fa por que si sóc capaç de deixar el Barça no sigui capaç també de deixar-la algun dia a ella. El cas és que el dia de la primera prova de foc, el Madrid-Barça de Supercopa, estava resistint jo estoicament sense veure el partit, tot i que al carrer ja s'havien sentit els crits de tres gols (els primers inequívocs 'ala Madrí, ala Madrí'). Vaig posar les meves filles a dormir, els vaig explicar el conte i vaig anar a dir bona nit a la Marina, que també se n'anava al llit. Com cada nit, s'havia posat la ràdio i em va dir "va guanyant el Barça 1-2". Grrrr. No ho vaig poder resistir. Vaig veure -i patir- la segona part. Que vulguis deixar la droga-futbol i t'informin que el teu equip està guanyant al Bernabéu és ben bé com si estàs deixant el mam i la dona, després del petó de bona nit, et diu: "tens a baix una copa d'un vi negre de l'Empordà boníssim, i t'he deixat l'ampolla al costat per si vols repetir."

Total, que de moment continuo enganxat. Si hi ha novetats, ja us n'informaré.