Plujademais

Contraindignació

2012-02-13T23:43:00.006+01:00

Això de "pertànyer" a un suposat col·lectiu tan ample com l'anomenat moviment dels indignats, o del 15-M (m de maig, no de març ni de merda) val a dir que en algunes ocasions fa més pena que goig.

Fa goig, per exemple, reunir-te amb gent al teu poble amb la qual comparteixes una certa idea del que no t'agrada i en quina línia voldries treballar per canviar-ho. A Sant Feliu de Codines, per exemple, hem organitzat xerrades, mercats d'intercanvi, hi ha un primer intent de cooperativa de consum de productes ecològics i de proximitat... En la línia de canviar aquest món consumista del que som còmplices i addictes (més o menys involuntàriament), de buscar alternatives al capitalisme (això sona tan utòpic que pot fer pudor de fantasmada), de mirar de fomentar la participació de la gent des de baix, etc.

Però després, trobes algunes coses que et fan grinyolar aquesta suposada pertinença.

No cal dir, per exemple, la vomitera que m'ha causat veure que des de l'AcampadaBcn han caigut en la trampa dels indignats de Madrid, i com si no tinguessin memòria històrica o estiguessin abduïts pel PSOE, surten tots al carrer a solidaritzar-se amb el jutge Baltasar Garzón. Des de Barcelona han caigut en el ridícul de dir barbaritats de l'estil: "El nostre major suport a la persona del jutge Garzón que ha demostrat al llarg d'aquests anys la seva integritat a l'hora de defensar una justícia sense amos."

Evidentment, em sembla indignant el que està passant en el cas Gürtel o el de les fosses comuns del franquisme, i podríem dir que en general el funcionament de la "justícia" espanyola, però això no pot portar a obviar tot un seguit de, diguem-ne, irregularitats i delictes contra els drets humans en els quals ha incorregut el senyor Garzón al llarg de la seva carrera político-judicial.

-Detenció d'independentistes catalans amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, i vista grossa davant les denúncies de tortures formulades per aquests. Anys més tard, el tribunal d'Estrasburg va reconèixer que hi havia hagut tortures i va obligar l'estat espanyol a indemnitzar.

-Persecució sistemàtica del moviment independentista basc, amb detencions irregulars de líders polítics i sindicals "per no condemnar la violència etarra", tancament de diaris en euskera, etc.

També cal recordar que aquest "pàjaru" es va presentar en unes eleccions com a número 2 del PSOE (un partit que poc té a veure amb les reivindicacions del 15M) i va arribar a ser ministre fins que per desavinences amb el Felipe González o el Guerra va plegar.

Collons, que una cosa és denunciar que els corruptes campin al seu aire i una altra molt diferent posar pels núvols un paio de comportament tan dubtós com el Garzón!!!!!! Que s'han begut l'enteniment o és que no tenen memòria històrica? (o el gran dubte, estan abduïts pel PSOE?).

Un altre tema per engegar a la merda el 15-M: fa algunes setmanes parlava amb el meu amic Jordi, que viu a Arnes (Terra Alta) i que estava col·laborant amb l'Assemblea 15M de Valderoures - a la comarca de la franja del Matarranya. Al Matarranya, com a tota la franja de ponent, hi ha una política sistemàtica de limitar el català a "l'àmbit privat", mentre que d'altra banda els moviments populars sempre han reivindicat la introducció del català a l'escola, a la vida pública, etc. Com que això no és així, les escoles del Matarranya (i la franja en general) reben professors procedents de la resta d'Aragó, que evidentment ensenyen en castellà. Però ves, resulta que alguns d'aquests professors se senten 'indignats' i participen a les assemblees del 15M, i com que "pobrecillos, no entienden el catalán", ara tot el que té a veure amb 15M a Valderoures (Valderrobles le deben llamar ellos) es fa en castellà. El Jordi va deixar de participar-hi, i en un cas igual jo faria exactament el mateix.

També toca la pera que els '15-M' no s'hagin posicionat en cap moment radicalment en contra de la despesa militar, la pertinença a l'OTAN, o l'existència mateixa de l'exèrcit. Ni tampoc sembla que hi hagi gaire consens contra la família reial. Però bé, potser és que no es pot ser a tot arreu i ja arribarà el moment...

La veritat és que, vist des de la distància i potser sense la claredat suficient per poder-ho jutjar més objectivament, fa tota la pinta que això del 15-M, sobretot a les grans capitals, ha quedat reduït a assembles on uns quants pinten més que els altres i de vegades sembla que ja parlin com els polítics, com en el comunicat que abans us citava del Garzón.

És evident que, fins que caiguem al pou com Grècia, això del 15-M és un moviment que ens donarà una mica de tot. I quan haguem caigut al pou suposo que s'haurà de començar foc nou, que alguns quinzeemeros ja s'hauran presentat a les llistes d'IC o fins i tot el PSC -els més espavilats-, mentre que altres tornaran/tornarem als orígens en moviments "marginals" anticapitalistes i antisistema sense que ningú ens faci gaire cas.

També cal dir, però, que dins d'aquest batibull dels indignats estan sorgint moltes iniciatives interessants que caldrà tenir en compte, o s'hi estan integrant altres iniciatives que ja existien i poden aportar una mica de llum enmig de tanta foscor.

Miraré d'informar-ne perquè no sembli que ara m'ho carrego tot en plan punki...

Telefònica, l'estafa perpètua

2012-02-09T00:45:00.002+01:00

Ja fa temps que em vaig donar de baixa de Telefònica, després d'alguna irregularitat amb les factures, del mal servei d'ADSL, per tenir el Zaplana i altres lladres com ell en plantilla, etc., però tot i això avui m'han tornat a estafar. I és que era a Barcelona, havia deixat el mòbil a casa carregant-se, i havia de fer una trucada. He buscat una cabina de telèfon i, com ja m'havia passat les 3 o 4 últimes vegades que ho he provat en els últims anys, la cabina s'ha limitat a empassar-se la moneda sense cap explicació.

Com a petita venjança, us enllaço aquest vídeo que corre pel YouTube amb un nou doblatge al damunt del repugnant anunci que vol imitar les assemblees dels indignats (com si volguessin donar a entendre que Telefònica és una empresa "democràtica" i que fa les coses per amor a la ciutadania).

L'endemà

2012-02-03T10:22:00.006+01:00

Ahir publicava un parell de fotos de la nevada, avui en publico tres de l'endemà, amb el cel enteranyinat i els colors que tornen de mica en mica.

El Prat de Dalt

El turó de Solanes

Al fons, Sant Sadurní (on aviat una colla de guillats pujaran corrents en la 1a Mitja Marató de Sant Sadurní)

Blanc i negre

2012-02-02T12:05:00.005+01:00

Encara que no ho sembli, aquestes dues fotos no estan fetes en blanc i negre, és que entre la neu i la boira han deixat aquesta imatge retro del turó de Solanes, a Sant Feliu de Codines, vist des de l'estudi de casa.

No en el meu nom

2012-02-01T00:15:00.011+01:00

Aquest proper dijous dia 2 de febrer, l'Institut Català Internacional per la Pau , organisme dependent de la Generalitat de Catalunya, lliurarà el 1r Premi Constructors de Pau al col·lectiu d'objectors de consciència (submisos i insubmisos) representats en la persona de Pepe Beúnza, el qui va ser el primer objector de consciència per motius ideològics (i no religiosos) el 1971.

Pepe Beúnza

El premi el lliurarà la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora De Gispert -la de l'helicòpter-. I potser algú pensarà que hauríem d'estar contents que el Parlament ens concedeixi aquest premi i que ens reconegui la feina feta... Doncs no, ves, un que és un rebotat i potser ho serà sempre. I no sóc l'únic, ja que amb els companys del que era el MOC (Moviment d'Objecció de Consciència) hem consensuat un escrit en el qual expliquem el motiu del nostre rebuig.

El premi que volem: la retallada total de les despeses militars
Amb motiu de la concessió del Premi ICIP Constructors de Pau 2011 al moviment d’objectors i insubmisos, volem fer constar, com a activistes del moviment d’insubmissió, que:

1. Tot i que tenim el convenciment que amb la insubmissió vàrem contribuir a la cultura de la pau i a l’antimilitarisme, no considerem que el moviment assolís veritablement l’objectiu principal que l’animava: la desmilitarització de la societat i la fi dels exèrcits.

2. Un símptoma evident del camí que encara ens falta recórrer és el fet que en una conjuntura de retallades generals de la despesa pública, particularment en serveis socials, gairebé l’única partida pressupostària que el govern espanyol explícitament ha dit que no reduiria és la de les despeses militars. L’únic premi que volem és que desapareguin dels pressupostos públics les partides relacionades amb l’exèrcit.

3. Ens temem que la concessió de premis institucionals com aquest, en comptes de contribuir a difondre les nostres idees té l’efecte d’enterrar-les en una suposada normalitat democràtica que sembla voler donar la impressió que aquelles lluites i aquella repressió són coses del passat i que ja estan superades. Quan tothom sap que els actuals responsables polítics i els partits que representen —molts dels quals són literalment els mateixos que quan hi havia servei militar obligatori— farien amb la insubmissió, en una hipotètica conjuntura semblant, el mateix que feien fa vint anys.

Tots aquests anys de Parlament en democràcia no s'han aprofitat per fer una autèntica tasca
política a favor de la pau, amb l'horitzó de la superació del militarisme. Només cal veure quin és el model de policia que tenim, com actua davant postures de resistència i desobediència civil, davant lluites socials, per saber que aquest Parlament no ha fet una aposta compromesa a favor d'estratègies de resolució de conflictes i de vetlla per la seguretat ciutadana basades en els principis antimilitaristes i pacifistes.

Per tot això no volem ser avui al Parlament de Catalunya ni ens sentim representats en aquest premi. I tanmateix volem manifestar tot el nostre respecte i suport a en Pepe Beúnza, que recollirà el premi i que mereixeria molt més reconeixement públic i molt més agraïment col·lectiu del que cap acte institucional li podrà donar mai. I de pas demanem per a ell una compensació pel patiment que, com a tants altres, l’estat militarista li va causar pel simple fet de treballar per la pau.

Aquest és el text que es vol enviar a la premsa, per reclamar menys gestos simbòlics i hipòcrites per part dels partits militaristes que dominen el Parlament de Catalunya (CiU, PSC i PP, les tres forces majoritàries, són clarament favorables a l'OTAN, les missions de l'exèrcit espanyol a l'estranger, etc.) i més acció real per un món de pau i justícia social.

Algú podria dir que el premi no ens el donen els partits, sinó l'ICIP, on hi treballa gent tan vàlida i que tanta feina fa per la pau com en Rafel Grasa, en Vicenç Fisas, etc... Però és que aquest mateix ICIP, el 24 d'octubre de l'any passat va concedir el premi 'Constructors de Pau' al propi Parlament de Catalunya!!! O sigui, que ens posem tots a la mateixa altura, el Parlament que envia els mossos a dissoldre manis i protestes pacífiques a cop de porra i els qui fa vint anys rebíem els cops de porra -llavors no eren mossos, però.

És per això que exigeixo que, com dic al títol del post, si en Pepe Beúnza accepta rebre el premi, que no ho faci en el meu nom.

Reciclatge i sentit comú

2012-01-31T01:04:00.003+01:00

Com sempre, només en veiem la part bonica, o més ben dit, només ens ensenyen la part bonica de l’assumpte. Sí, que n’és de bonic reciclar. Que bones persones ens sentim quan reciclem... estem sanejant el món, ajudant en aquesta gran tasca! Sí, ens han convençut a tots, però... què hi ha darrere de tant de bombardeig de publicitat i màrqueting perquè reciclem?

És per això que vull penjar aquest relat, que ens acosta a la realitat d’una altra de les falòrnies manipuladores dels governs. El text l'he traduït del blog Heterodoxia.info i m'ha arribat a través de la llista dels indignats de Sant Feliu de Codines. El seu autor ens explica clarament el procés i l’engany de RECICLAR:

Deia Jean LaFontaine cap allà el segle XVII: “Tots els cervells del món són impotents contra qualsevol estupidesa que estigui de moda”. Des de fa quatre-cents anys ja ens comencem a conèixer. L’última estupidesa de moda: el reciclatge.

Quan jo era petit, hi havia una gran quantitat de coses que ara es llencen a les escombraries per reciclar que es tornaven a la botiga. Els qui tingueu certa edat recordareu que les ampolles de cervesa, aigua, gasosa o refrescos es retornaven. Per als més joves, això consistia en el fet que el primer cop que compraves unes cerveses, compraves les ampolles més el líquid. A partir d’aleshores, cada vegada que anaves a comprar cerveses havies de tornar les ampolles buides, perquè si no te les tornaven a cobrar. L’ampolla retornada era enviada a la fàbrica on es netejava, desinfectava i es tornava a utilitzar. El mateix camió que portava les cerveses s’emportava les ampolles buides en el viatge de tornada.

Ara, el circuit de moda per a això que abans era tan senzill és el següent:
• Es compra la cervesa + l’ampolla. No hi ha possibilitat de comprar-los per separat.
• Es beu la cervesa i l’ampolla es llença un cop i un altre al contenidor de vidre.
• Vénen els de les escombraries i s’emporten el contenidor a la planta de reciclatge de vidre ubicada en un complex anomenat Ecopark, eufemisme modern per al tradicional abocador.
• Es descarrega el material en munts immensos.
• Es passa per una cinta transportadora i un imant gegantí separa les restes metàl•liques.
• A continuació, un exèrcit d’operaris separa el vidre verd de l’incolor, així com els plàstics, papers i tot el que no sigui vidre que s’hagi “reciclat” per error.
• Amb uns sedassos se separa el vidre en trossos de tres mides: petits, mitjans i grans.
• Els trossos grans i mitjans passen per màquines trituradores que els converteixen en petits.
• A mesura que es tritura cal separar els trossos d’etiquetes que van caient mitjançant una altra instal•lació d’aspiració i filtratge.
• Al final, el vidre s’emmagatzema.
• Ve un camió i el carrega per transportar-lo una segona vegada, aquest cop fins a la planta de fabricació de vidre.
• El vidre reciclat es torna a fondre en un dels processos industrials que més energia consumeix i CO2 emet per tona produïda apart de l’acer i el ciment.
• La fàbrica produeix una ampolla nova.
• Passa un altre camió (i ja en van tres) a recollir-la per portar-la a l’embotelladora.
• L’embotelladora l’omple per enviar-la novament al súper i torna a començar.
Aquesta és l’ecologia que existeix al darrere de substituir un simple procés de reutilització per un altre de “reciclatge” on hi ha tres vegades més transport, una planta de reciclatge amb un munt d’operaris i que també consumeix energia, per no parlar de l’exabrupte energètic que representa tornar a fondre el vidre cada vegada que s’ha de fer servir, com si el petroli fos gratuït. Aquesta és la gran ecologia existent darrere d’aquest muntatge.

Ningú pot ser tan estúpid. Per què?

Perquè genera negocis, els diners es mouen i el PIB augmenta mentre ens dediquem a resoldre un problema que fa quaranta anys es trobava parcialment resolt. Avui ho tornem a resoldre mitjançant una complicació gegantina que al final consumeix més recursos i energia. Però el PIB augmenta.

Un altre aspecte interessant d’aquesta ecologia del reciclatge és el que fa referència a l’envàs (i embalatge) que s’utilitza en tot el que es ven, però principalment i de manera obsessiva en l’alimentació. Fins i tot la croqueta més humil ve dins d’una capsa de cartró amb fotografies a tot color de la croqueta. Dins ens hi trobem una safata de plàstic amb dotze cavitats fetes a mida de cada croqueta, que alhora està embolicada amb més plàstic. La capsa, al seu torn, també ve embolicada amb plàstic. Deu ser més gran la planta d’envasat de les croquetes que la planta on les fan.

Existeix tota una indústria de flexografia, tintes homologades, impressió industrial, etc, etc, muntada tan sols perquè el consumidor s’emporti la seva croqueta o tros de peix des del supermercat a casa contemplant la foto del que ha comprat. Vida mitjana de tot això: 10 minuts, del súper a casa i al cubell de la brossa.
És escandalós que gairebé la meitat de les escombraries generades a qualsevol cuina sigui producte d’aquest coi d’”envasos” que els beneits útils dels departaments de màrqueting proclamen que augmenta el valor del producte. El valor del producte per a qui? Per a l’empresa que el produeix, esclar: t’estan venent l’envàs que després llençaràs a les escombraries, perdó, al contenidor de reciclatge. Una autèntica orgia de plàstics no reciclables, quilòmetres de film, safates de porexpan que omplen constantment els cubells d’escombraries de totes les cuines.
Abans, els congelats es venien a granel. Ara no: avui es venen en una capsa amb la foto del lluç, envasats un per un amb més i més plàstic. La majoria d’aquestes empreses deuen vendre més quilos de cartró i plàstic que de menjar.

Amb les llaunes de begudes passa el mateix: abans els nens recollien llaunes d’alumini i les duien al ferroveller, que els en donava uns dinerets. A totes les cases se separaven les llaunes perquè els nens tinguessin diners per comprar llaminadures. Ara s’envien a la planta de reciclatge, on després d’un galimaties semblant al de les ampolles acaba novament a la foneria d’alumini. Cada cop que algú consumeix una llauna cal fondre, laminar, tallar i extrudir novament la puta llauna.

Si de debò el que perseguissin els governs fos l’ecologia, el primer que haurien de fer és posar-li un impost exagerat a tots els envasos no retornables. Als països del nord d’Europa apliquen un impost de 0,6 euros/litre. És a dir, que una ampolla d’aigua de cinc litres paga tres euros d’impostos, això sense l’aigua, l’envàs, el transport i els marges de tota la cadena de distribució. D’aquesta manera, l’aigua embotellada de manera no retornable esdevé un article de luxe i les persones porten l’ampolla de vidre per tornar-la al súper quan en compren una de nova. Com es feia fa dècades.

Amb els equips electrònics, tres quarts del mateix. Quilos i quilòmetres de plàstics, blisters, trossos immensos de porexpan, cartró, etc, acompanyen cadascuna d’aquestes meravelles tecnològiques. Això sense comptar que la vida útil de l’aparell és més aviat curta i amb tota probabilitat també acabarà a les escombraries en un temps breu.

La solució enginyosa que s’ha trobat pel tic de llençar les coses com si el món s’hagués d’acabar demà és “reciclar”. Una mena de rentat de consciència que alhora ofereix oportunitats de negoci a tot aquell que tingui uns bons “padrins” en els governs d’aquest món. I per acabar-ho d’adobar ho ensenyen a les escoles, com si saber quin color de contenidor serveix per a què tingués alguna cosa a veure amb sostenibilitat i ecologia.

Fins i tot als països més pobles se’ls vol “ficar” en la moda del reciclatge! Les empreses del primer món necessiten vendre la seva maquinària a països on són tan pobres que ni tan sols tenen amb què comprar alguna cosa per llençar. En aquells països no és com aquí: allà es repara absolutament tot.

Com hem arribat en aquesta situació tan aberrant? Com sempre, la història ens en dóna la resposta. Durant la Segona Guerra Mundial es va desenvolupar als Estats Units una indústria immensa d’envasos no retornables que eren consumits per les tropes. Aquella guerra, a més de deixar Europa coberta de casquets de bales, també la va cobrir de llaunes buides, ampolles i embolcalls de menjar. Un cop acabada la guerra ve la pregunta: i ara què fem amb això?

Fins aleshores era costum fer servir envasos retornables, per la qual cosa tant cerveseries com fabricants de begudes gasoses havien de ser prop dels consumidors, existia poca competència nacional degut a la logística de recollida dels envasos. Els grans fabricants van veure en els envasos no retornables l’oportunitat de poder competir de cap a cap del país sense preocupar-se pel retorn, per la qual cosa les grans cerveseries i fabricants de begudes es van aliar amb l’American Can Company (principal fabricant de llaunes) i amb Owen Illinois (principal fabricant d’ampolles) per començar amb l’orgia d’envasos no retornables.

La reacció dels governs davant d’aital atemptat contra la salut pública i els serveis de recollida d’escombraries no es va fer esperar i ja el 1954 aquests envasos van ser prohibits a l’estat de Vermont. Aleshores, l’American Can Company, Owen Illinois, Coca Cola, Pepsico i l’associació de fabricants de cerveses es van unier per crear una campanya maquiavèl•licament anomenada “Keep America Beautiful” (Mantinguem bonica Amèrica). La campanya culpava del problema de tanta llauna i ampolla llençades per tot arreu les persones que les llencen (que també és veritat), però casualment no mencionava als qui les fabriquen i inunden el món amb elles, que també tenen la seva part important de culpa. Van gastar centenars de milions en publicitat per ràdio, televisió i mitjans escrits “conscienciant” el poble de la necessitat de “no embrutar”. Fins i tot van arribar a repartir milions de contenidors de diferents colors per posar-los a la cuina: ¿oi que us sona? El lema utilitzat era: “Les persones són les que contaminen….les persones ho poden aturar”, equiparant aquell qui llença una llauna o una ampolla amb un traïdor a la pàtria o algú que no estima la seva mare, mentre les plantes d’American Can i Owen Illinois operaven en tres torns vomitant desenes de milions d’ampolles i llaunes no retornables cada dia. Emmanuel Goldstein n’estaria orgullós.

Van ser més de vint anys de campanya enutjosa en els quals van traspassar a les persones i als polítics la responsabilitat per tanta brossa, els van fer creure que embrutar o no embrutar era una qüestió personal o de civisme, mentre que la producció massiva de coses no retornables o d’un sol ús i sobretot la pràctica quotidiana de l’obsolescència programada en tot el que es produeix no va ser mai qüestionada.

Van ser ells mateixos els qui van establir les bases del moviment ecologista liberal que avui domina el pensament del reciclatge. D’aquesta manera es van desmarcar del problema, en van culpar els ciutadans dient-los que eren uns porcs i van transferir el problema als diferents governs municipals i els seus serveis de recollida d’escombraries alhora que els seus beneficis augmentaven astronòmicament en quedar-se amb el negoci de les empreses locals que sí que havien de recollir les seves ampolles. Un exemple millor de privatització de beneficis i socialització dels costos només el podríem troba en el sector bancari.

Aquests envasos s’haurien d’haver prohibit taxativament, són un atemptat contra el medi ambient, el consumidor i els pressupostos dels serveis d’escombraries. El que va passar als EUA va arribar a Europa deu anys després i a l’estat espanyol trenta anys després. De manera que aquí estem: reciclant ampolles, llaunes i permetent que es fabriquin impressores manipulades perquè a les X mil còpies deixin de funcionar amb l’únic objectiu que el pobre consumidor-víctima se’n compri una de nova. Aquestes impressores després són escrupulosament reciclades en algun ecopark verd on operaris vestits amb granotes verdes treballen dins de naus pintades de verd envoltades de gespa verda regada amb aigua reciclada, mentre un cartell verd anuncia que “aquí fem servir aigua reciclada” i “això s’ha construït amb fons FEDER”. En realitat, per reciclar aquestes impressores només cal anul•lar el comptador de pàgines impreses que tenen a la memòria interna.

Pregunteu-vos per què es posa tant d’èmfasi en el reciclatge i tan poc èmfasi en l’obsolescència programada, una pràctica d’ús generalitzat a la indústria on la totalitat del que avui es produeix es troba dissenyat per ser llençat a les escombraries al cap de poc temps. ¿Per què no es prohibeixen tots els tipus d’envasos no retornables? ¿Per què no es persegueix penalment els de les impressores? ¿Per què no s’estableixen normes mínimes de durada dels electrodomèstics, dels cotxes, dels aparells electrònics, de tot? Si realment volem estalviar recursos i generar menys escombraries, aquest és el camí.

Pregunteu a qualsevol persona de més de seixanta anys si a la seva època es generava tant brossa. És que ni tan sols hi havia deixalleries! Ara, a Anglaterra han començat a instal•lar càmeres als diferents “punts verds” (terme provinent de l’argot pseudoecològic que vol dir el lloc on es posen els contenidors d’escombraries) per vigilar que la gent recicli, i que recicli de manera submisa i humil, se’ls ha oblidat d’afegir. Reciclatge... la nostra última pallassada. I això que suposadament som al primer món i som els més llestos del planeta.

Potser seria hora de començar a preocupar-se menys de quin és el contenidor on hem de llençar la brossa i començar a preocupar-nos de no generar tants de residus comprant bestieses que no necessitem o productes hiperenvasats.

Gúguel transléitor

2012-01-27T19:04:00.004+01:00

La setmana passada, mentre gaudia llegint la premsa madrilenya parlant de la victòria del Barça al Bernabeú, em va aparèixer un menú que jo no havia posat (suposo que són coses que passen quan deixes l'ordinador a les filles) on el traductor automàtic de Google em donava la possibilitat de "traduir" al català els textos. Com que no us posaré tot el Marca sencer, vaig recollir algunes frases especialment cridaneres amb "traduccions" absurdes.

Frase 1:
¿Debe entrar el Comité de oficio en el pisotón de Pepe?
"Traducció":
Si la Comissió de comerç entrar Pepe pisotón?
Comentari:
És curiós que 'ofici' esdevingui 'comerç', igual que el 'Pepe pisotón' que sembla una construcció anglesa. A part vaig veure que 'pisotón' (una paraula que es repetia molt aquell dijous, suposo que sabeu per què) no ho traduïa en cap cas.

Frase 2:
Una polémica decisión arbitral permite el empate de Hungría
"Traducció":
Una decisió controvertida de l'arbitratge permet la corbata des d'Hongria.
Comentari:
Simplement espectacular que un 'empate de Hungría' passi a ser una 'corbata des d'Hongria'.

Frase 3:
Casillas: “No nos tienen comida la moral”
"Traducció":
Caixes: “No tenim moral de menjar”
Comentari:
Sí que és veritat que últimament a l'Iker Caixes se'l veu més prim.

Frase 4:
CASILLAS LAMENTÓ EL GOL A BALÓN PARADO
"Traducció":
CASILLAS LAMENTÓ OBJECTIU BALL ES VA ATURAR
Comentari:
Aquí li mantenen el nom al porter merengue, però sembla que el pobre es va quedar sense poder anar a la discoteca (amb el Guti? Pim pam, pim pam...)

Frase 5:
Joaquin Caparrós, expulsado en el minuto 89 ante el Real Madrid (1-2) , ha sido suspendido con dos encuentros. Según figura en el acta arbitral, fue expulsado por "abandonar el área técnica hacia el vestuario protestando, de forma ostensible, una decisión mía"
"Traducció":
Joaquín Caparrós, expulsat en el minut de 89th contra el Reial Madrid (1-2) , ha estat suspès amb trobarà dos personatges importants. Com s'estableix a la Llei d'arbitratge, va ser expulsat per a "sortir de l'àrea tècnica envers el vestit protestant, d'una manera flagrant, la meva decisió".
Comentari:
Evidentment, els paràgrafs una mica més llargs ja eren l'hòstia en bicicleta. Aquí els "dos encuentros" passen a ser "dos personatges importants", "l'acta arbitral" adquireix la categoria de "Llei de l'arbitratge" (amb majúscula) i el "vestuario" queda reduït a "vestit".

Bé, la part positiva és que quan veig totes aquestes bajanades me n'adono de com és de patètica encara la capacitat de traduir dels mal anomenats "traductors automàtics" i que els traductors, si més no en aquest sentit, podem estar tranquils que falten segles perquè les màquines ens treguin la feina (si de cas ens la traurà la crisi). I també em ratifica en la meva decisió de no posar el "google translator" al bloc. Qui no entengui el català, em sap greu, no podrà llegir el meu bloc. Però em nego a permetre que un "traductor" automàtic em pugui fer semblar idiota en qualsevol altre idioma, perquè els textos que he mostrat abans demostren que fins i tot és una fal·làcia allò de "si més no et fas una idea de què va el text". Deixem-nos d'orgues: NO S'ENTÉN RES!!!

Carta al ministre de la Guerra

2012-01-27T00:17:00.008+01:00

Fa pocs dies vaig publicar un post on denunciava la vinculació del nou Ministre de la Guerra amb empreses d'armament. Ara fa poc m'ha arribar per correu electrònic una carta adreçada al ministre, que he traduït al català i transcric aquí per qui li vulgui enviar al mal home aquest. L'hi podeu fer arribar per correu electrònic a infodefensa@mde.es, o per correu ordinari a Ministerio de Defensa, Paseo de la Castellana, 109 - 28071 Madrid.

Sr. Morenés:

Fa poques setmanes he tingut notícies a través dels mitjans de comunicació que ha estat vostè nomenat Ministre de Defensa. Els mitjans de comunicació informen de vostè dient que “actualment dirigeix la filial espanyola de l’empresa europea de míssils MDBA i, des de fa poques setmanes, de Seguribérica, la firma que s’encarrega de la seguretat dels vaixells tonyinaires espanyols que saquegen els recursos de l’oceà Índic”. També diuen els mitjans que vostè “va ser conseller i fins fa un mes representant de l’empresa Instalaza S.A., fabricant de bombes de fragmentació fins al 2008 que van ser utilitzades per les forces lleials a l’ex líder libi Moammar Al-Gaddafi contra la població civil, segons va desvetllar el diari nord-americà The New York Times”* (http://www.publico.es/espana/413418/morenes-fue-consejero-de-una-firma-que-vendia-bombas-de-racimo).

O sigui, que vostè ha tingut i té interessos personals de tipus econòmic en els conflictes armats, és a dir, en les guerres. És per això que li demano que dimiteixi de manera immediata. Ja calculo que no farà vostè aquest pas que, segurament, també li demanaran moltes altres persones; i suposo que també es voldrà justificar davant de l’opinió pública dient que ve vostè a sanejar els comptes de Defensa i el seu deute colossal d’uns 30.000 milions d’euros.

Però, al marge de les seves possibles justificacions polítiques (que tampoc comparteixo), la seva posició ètica és més que fràgil. Sí, la responsabilitat del seu nomenament és del sr. Rajoy, de manera que aquesta fragilitat afecta encara més al nou president que a vostè, és cert.

Estic segur que molts milions de ciutadans que vam dir NO A LA GUERRA el 2003, quan el PP parlava de suposades armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein, desaproven i lamenten profundament el seu nomenament com a Ministre de “Defensa” i dubtem que es dediqui a promoure des del Ministeri els objectius de pau i solidaritat internacional en lloc de vetllar pels interessos de les fàbriques d’armament. Com a partidari de la pau i la no-violència, no me’n sé avenir del seu indignant nomenament.

Firma: _______________________________________
Domicili: _______________________________ Localitat: _________________
C.P.:_____
DNI.: _________________

Un encontre a la tercera fase?

2012-01-18T15:37:00.005+01:00

A continuació reprodueixo una història real que li va passar fa pocs dies a l'amic Gustinet, paladí en temps pretèrits de l'antimilitarisme empordanès.

Dimarts 17 de gener del 2012, dos quarts d’una del migdia.

La feina em porta fins a la Jonquera i els pobles del voltant. El recorregut per la carretera Nacional és l’habitual: els giratoris amb dones amb poca roba per ser l’hivern i els trailers van i vénen d’una manera aparatosa.
Però avui hi ha una presència policial notable. A la rotonda que dona accés al camp de futbol de la població els Mossos aturen cotxes que, pel que sembla, han estat delatats per un radar. I anant cap a Agullana, a mig camí, dues furgonetes i un vehicle de la Policia Nacional miren indiferents el trànsit.
Finalment encaro la carretera cap a Cantallops on he d’acabar el recorregut abans de tornar a Espolla per dinar: ja són dos quarts d’una.
Quan enfilo el recorregut veig, a l’alçada del camí que duu al mas Moretó, un cotxe de la Guàrdia Civil. El que faltava per a la col•lecció.
Aquest cop em fan parar. Vaja, quina murga. Però, en fi, ja se sap; és el preu que s’ha de pagar per... Per?
En tot cas, no em preocupa. Per experiència sé que en veure que sóc veí de la zona i confirmin amb la documentació que la meva edat no es correspon al perfil de facinerós fronterer, la cosa s’acabarà amb una salutació i un “puede usted continuar”.
El que m’agafa la documentació és jove. De fet els tres són molt joves. Potser em poden veure com el seu pare. Però hi ha alguna cosa que m’intranquil•litza...
Un d’ells, vestit amb un folre polar sense res identificatiu, m’obliga a arraconar el cotxe al marge. Jo, innocentment, pregunto si passa alguna cosa i es limita a informar-me que és un control de fronteres per tema de drogues i armes. I, tot seguit, m’exigeix que parli en espanyol. Que no m’entén.
-Ja hi som!, penso.
Intento fer-me una composició del lloc. La imaginació se m’accelera: m’arribo a imaginar que no són guàrdies de veritat: dos amb una armilla reflectant i l’altre amb un folre, sense res que els identifiqui... En una carretera poc transitada... El vehicle em treu de dubtes: un Megane, amb una bona colla d’anys, però guarnit d’una forma inconfusible.
Jo encara dins del cotxe. Se m’acosta un dels dos que porten l’armilla reflectant i, acostant-se a la finestra, m’exigeix que surti del vehicle. Sense moure’s ell, quan obro la porta gairebé el toco i ell reacciona amb cara irada:
-Que me quieres dar?
Quan surto, m’obliga a allunyar-me del meu cotxe i quedo arraconat. Mentre un comprova tota la documentació, un altre comença a regirar tot el contingut del Txara i el tercer el tinc davant meu, amb prou feines a un metre de distància. No goso mirar-lo als ulls. Noto que, en canvi, ell em fita. Com si intentés coaccionar-me. I ho aconsegueix.
La cosa es complica. L’expressió dels tres “uniformats” res té a veure amb la rutina dels controls de carretera. Trobo a faltar entre ells aquell personatge de més edat que l’experiència l’hi aconsella evitar segons quines dinàmiques. Pel contrari, a aquests se’ls hi endevinen ganes de gresca. Fins i tot em fixo que duen la pistolera descordada, a punt per extreure l’arma. Els deu donar seguretat.
El meu cos comença a reaccionar i delata el nerviosisme, la meva por: les cames em tremolen. Feia anys que no tenia aquesta sensació: és el que té una rutina de pare amb dues criatures, cinquanta anys a sobre i més feines de les que puc fer.
Intento començar a reaccionar. El mòbil! No goso fer una trucada, però el manipulo i en veure que no es queixen, faig un missatge a una bona amiga que, si el llegeix, potser em pot donar un cop de mà. Els dits no responen i em costa escriure, però me’n surto. Amb faltes incloses: Em tenen la guardia civil a la ctra Cantallops, sortint la joquera.
El que no aconsegueixo és recordar com dimonis va la funció de gravadora. Seria un bon document, potser. Tantes coses que té l’aparell de telefonia i que quan les necessites no sàpigues com trobar-les.
Insisteixen amb el tema de l’espanyol i de la falta de respecte per continuar parlant en català. De primer representava que no l’entenien cap d’ells. Ara, resulta que és un que acaba d’arribar i no agafa res.
El del folre polar, amb el cap rapat, és el que porta la veu cantant. El que representa que no entén res és el que està pendent de mi. I l’altre, més alt, continua remenant el cotxe: pobre, el més substanciós és el darrer llibre d’en Jaume Cabré. Però no crec que ho sàpiga valorar.
Finalment troben el que necessiten per justificar la seva actuació. Manipulació de documentació: el CAT sobre les plaques de la matrícula. Per ser precisos, sobre la placa del davant. L’adhesiu de darrere fa temps que va caure.
El del folre polar m’alliçona sobre la gravetat del fet amb un to de veu que no goso ni utilitzar amb els meus fills: mai he pensat que tractar-los d’imbècils fos gaire educatiu. Però ell insisteix: afirma que és com si jo hagués dibuixat un bigoti sobre la meva foto del carnet. Un bigoti? Perquè voldria dibuixar un bigoti, si jo no en duc?, penso.
Procuro callar. No tinc cap interès en complicar més les coses. Però l’home insisteix i m’interpel•la:
-Tiene que sacar el adhesivo con el CAT de la placa.
-Doncs no penso fer-ho -li dic.
Ja m’ha notificat que em denunciava i que em caurien 3.500€ de multa. I ha pres fotografies de la placa del cotxe. Penso, innocent, que arribats aquí les coses no es poden complicar gaire més.
Van passant els minuts sense que es desencalli la situació. El que xerra em refrega Espanya i la Constitució i la meva falta de respecte pel qui no entén el català. El qui remenava el cotxe fa una aportació:
-Pues tendremos que esperar aquí dos horas a que llegue un traductor jurado.
Arribats a aquest punt tinc la sensació que perden els papers: el tema de la placa, passi. Però no vull creure que siguin capaços de posar-se en evidència fent venir un traductor jurat. Repasso mentalment el programa que m’havia fet del dia: voldria anar a podar la vinya, però això sempre pot esperar.
Evito caure en les seves provocacions. Però tan insistir per part seva, finalment no puc deixar de tornar-m’hi i deixo anar:
-Si és cert que estic obligat a parlar espanyol, m’ho digui per escrit.
-No tiene bastante con mi palabra? -em diu el que no calla.
-No -l’hi etzibo.
De sobte intervé el que representa que no entenia res. I jo que m’animo:
-No havíem quedat que no comprenia el català? -dic.
El de “mi palabra”, s’adona que la cosa no només està encallada sinó que ells comencen a fer un trist paper i ho vol enllestir pel dret:
-Bueno, o sacas el adhesivo o te llevamos detenido. Te vas a pasar dos días en el calabozo...
Ara sí que veig que han perdut els papers. Les cames ja no tremolen i valoro les conseqüències familiars davant les noves expectatives que s’obren: res que no es pugui assumir.
-Hauria de fer una trucada, dic.
-La llamada la haremos nosotros cuando estemos en el cuartel -contesta. Al mateix temps es treu les manilles i m’encara cap el cotxe patrulla. És increïble, com a les pel•lícules.
De sobte, el que no entenia res de català intervé:
-Espera, ¿estás seguro?
Comencen una discussió sobre si val la pena o no, entre ells. El tercer, des de la distància fa una cara d’incrèdul.
El debat s’acaba de sobte amb una conversa estranya per telèfon. Al meu costat, com si ell tingués interès perquè escoltés el que parlava, el cap pelat amb folre polar, de qui jo posava en dubte la seva paraula, fa veure que parla amb un superior que demana la seva posició i que els reclama en un altre lloc.
En qüestió de segons, tot s’acaba. Em tornen la documentació i desapareixen. Sense acomiadar-se...
Jo, a un racó de la carretera que puja de la Jonquera a Cantallops, dins del cotxe, intento posar ordre a les imatges viscudes. És dimarts 17 de gener del 2012. Ara ja són quarts de dues. La feina que em quedava pendent ja no la puc fer.
Decideixo tornar cap a casa i aprofitar per fer-li una reflexió al meu nano que tot just ha acabat l’ESO. M’escolta entre sorneguer i preocupat, però no sembla que l’impressioni. Més tard, quan el porto a Figueres, em comenta els consells que corren entre els seus col•legues per situacions com la meva: demanar la identificació del policia, gravar, fer fotos amb els mòbils...
De tornada no puc evitar la reflexió: en Fraga s’acaba de morir amb un panegíric gairebé general, els Mossos utilitzen l’espanyol i el meu fill m’explica com sobreviure a una trobada amb els cossos de seguretat. Segur que som al 2012?

Josep Maria Tegido-Mallart.
“Gustinet”

Coherència

2012-01-12T00:19:00.003+01:00

Diu el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Coherència
1 f. [LC] [FL] Connexió, relació estreta d’idees que s’acorden entre elles.

Fa pocs dies que el PP va anunciar un augment d'impostos important, entre els quals l'IRPF. Molts analistes i el propi conseller d'economia Mas-Colell van dir que aquesta mesura "asfixiaria" econòmicament Catalunya. Avui els diputats de Convergència i Unió al Congrés d'Espanya han votat a favor de la proposta del PP, i el seu portaveu ha dit que ho feien per "coherència". Esclar que per "coherència" no es queda curt el senyor Montoro, actual ministre d'Hacienda, que en campanya havia dit que una pujada de l'IRPF "generarà ralentització i atur".

Miro més avall al mateix diccionari:
2 2 f. [FIF] Propietat dels fenòmens ondulatoris òptics que consisteix en la constància al llarg del temps de la diferència de fase entre els components monocromàtics d’un grup d’ones, la qual cosa té per conseqüència la producció d’interferències.

Com que després de llegir-m'ho i rellegir-m'ho no li acabo de treure l'entrellat, arribo a la conclusió que la coherència a la qual es referia el senyor Sánchez-Llibre de CiU deu ser aquesta segona accepció.

El Blues de la Reserva - Capítol 7

2011-12-31T00:29:00.001+01:00

Gran Mama

Hi ha una àvia que em parla
hi ha una àvia que et parla
Hi ha una àvia que em canta
Hi ha una àvia que et canta

I si t’atures a escoltar-la
potser sentiràs què t’has perdut
I si t’atures a escoltar-la
potser sentiràs què t’has perdut

I sento la Gran Mama
que m’explica un altre conte
I sento la Gran Mama
que em canta una altra cançó

I diu
Tornaré
Tornaré
Tornaré a buscar-te
Tornaré
Tornaré
Tornaré a buscar-te
Sempre torno a buscar-te

(es repeteix)

Els Coyote Springs van carregar dues guitarres, un joc de bombos i un teclat muntanya amunt fins a ca la Gran Mama, que vivia en una casa blava al cim de la muntanya de Wellpinit. Era una índia spokane amb una mica de sang flathead d’escreix. Però era més que això. Era una mica de totes les tribus.

Hi havia un milió de rondalles sobre la Gran Mama. Però per moltes rondalles que s’expliquessin, hi havia indis que encara gosaven dir que no hi creien. Tot i que vivia a la reserva, alguns spokanes encara dubtaven de la seva existència. En Junior i en Víctor un cop van veure la Gran Mama que creuava caminant l’estany Benjamin, però s’ho van esborrar ràpidament de la memòria. En Junior i en Víctor tenien unes capacitats limitades, però eren l’hòstia de bons per desmentir.

"Qui coi és la Gran Mama?" va preguntar en Víctor.
"Ja saps qui és," va dir en Thomas. "Només fas veure que no en saps res. Tens por."
"Jo no tinc por de res. Especialment d’algú que es diu Gran Mama. Què coi vol dir, aquest nom?"
"És medicina poderosa," va dir en Thomas. "La medicina més poderosa. No me’n sé avenir que ens hagi cridat."
"Au," va dir en Víctor, "no em diguis que és una mena de dona medicina. Tot això són rotllos pataters. No funcionen."
"La Gran Mama funciona."
"I a més, per què li ha adreçat la carta a en Thomas? Som una banda, sabeu?"
"Perquè és el cantant," van contestar tots els altres.
"Hi hem d’anar," va dir en Thomas.
"Quan?" va preguntar la Chess.
"De seguida," va dir en Thomas. "Que tothom agafi un instrument i em segueixi."
"Espera un moment," va dir la Checkers. "No em puc acomiadar de mossèn Arnold?"
"Mossèn Arnold es pot esperar," va dir en Thomas.
"Digues," va preguntar altra vegada en Víctor mentre els Coyote Springs trescaven muntanya amunt, "qui coi és aquesta Gran Mama?"
"Ja t’ho he dit. La Gran Mama ens pot ajudar, i ja ens ha ajudat abans," va dir en Thomas. "És l´única cosa que has de saber."

Els Coyote Springs van caminar la resta del camí en silenci. Tots van pensar en l’ajuda que necessitaven i van escoltar la paraula ‘fe’ que ressonava entre els arbres. Tots van escoltar la mateixa música dins el cap.

"Aquesta merda acolloneix," va dir en Víctor.
"Collons si acolloneix," va dir en Junior.

* * *

Hi havia rondalles sobre la Gran Mama des de feia més de cent anys. Hi havia un centenar de rondalles per cada dia de la vida de la Gran Mama.

"Ya-hey," xiuxiuejaven uns indis als altres als powwows, als partits de bàsquet, a les conferències educatives. "Sabíeu que la Gran Mama va ensenyar a cantar a l’Elvis?"
"No fotis," deien els incrèduls.
"Què? No em creieu? Doncs escolteu això."

Indis de tot el país posaven un disc ratllat de l’Elvis, la Diana Ross, en Chuck Berry i paraven l’orella per sentir el nom ‘Gran Mama’ amagat entre la música.

"No ho heu sentit? L’Elvis murmura ‘Gràcies, Gran Mama’, just quan s’esmorteeix l’última nota."
"Sí, potser sí que ho he sentit. Però potser l’Elvis ho deia a la seva pròpia mare. S’estimava molt la seva mare."

Però els creients posaven disc rere disc i sentien cantant rere cantant que donava les gràcies a la Gran Mama per la seva ajuda. Els agraïments amb prou feines eren audibles, esclar, però hi eren.

La Gran Mama era un geni musical. Havia estat la mestra de tots els grans músics que havien determinat el segle vint. Hi havia fotos, deien, de Les Paul sortint de ca la Gran Mama amb l’avantprojecte original de la guitarra elèctrica. Hi havia pel•lícules casolanes, deien, de la Gran Mama coreografiant els darrers passos de ball de les germanes Andrews. Hi havia fins i tot enregistraments, deien, de la Gran Mama ensenyant en Paul McCartney a cantar "Yesterday".

Músics de tot el món viatjaven fins a ca la Gran Mama amb l’esperança que els ensenyés a tocar. Com qualsevol bona mestra, la Gran Mama era molt selectiva amb els seus estudiants. Mai no havia obert la porta quan el Jim Morrison viu hi havia anat a trucar. I tampoc obre la porta ara quan el Jim Morrison mort encara hi va a trucar.

Malgrat tot, a la Gran Mama li havien trencat el cor molts dels seus estudiants, que no havien pogut adaptar-se als dons increïbles que els havia concedit. Jimi Hendrix, Janis Joplin, l’Elvis. Tots ells bevien tant i s’autodestruïen amb tanta eficàcia que la Gran Mama els havia fet membres honoraris de la tribu spokane.

Tard, a la nit, la cançó de dol de la Gran Mama ressonava per tota la reserva. Els creients obrien els ulls i l’entenien, sabien que un altre dels seus alumnes havia caigut. Els incrèduls tancaven les portes i les finestres i es queixaven dels mussols que udolaven als arbres. Però els mussols no udolaven. Romanien tots en silenci, escoltant la Gran Mama, també. No només ensenyava a cantar als humans. Quan els ocells sentien la seva cançó de dol, també es preguntaven qui de la seva tribu havia caigut.

* * *

"Qui és?" van preguntar la Chess i la Checkers quan els Coyote Springs van fer el cim i van veure una dona enorme dreta al davant de la porta d’una casa blava.
"És la Gran Mama," va dir en Thomas.

La Gran Mama feia més d’un metre vuitanta i duia unes trenes que li penjaven fins més avall dels genolls. Només les trenes ja eren gairebé tan altes com qualsevol dels membres del Coyote Springs, i segurament pesaven més, també. Tenia cara d’àvia, amb línies i creus d’unes arrugues profundes. Però tenia els ulls joves, tan joves que la resta de la seva cara gairebé semblava una màscara. La Gran Mama omplia la porta de la casa blava. No estava obesa, només ampla i forta.

"Ya-hey," va cridar-los la Gran Mama, i la seva veu va fer tremolar el terra.
"Ens hem pres un àcid en mal estat?" li va preguntar en Víctor a en Junior.
"Espero que sí," va dir en Junior.

La Gran Mama va travessar el pati per anar a rebre la banda. Duia un vestit llarg de pell de cérvol amb collarets.

"Tu ets el cantant," va dir la Gran Mama, "en Thomas Builds-the-Fire."
"Sí, sóc jo," va dir en Thomas. "On és en Robert Johnson?"
"És al bosc, buscant fusta bona. Es vol fer una guitarra nova."
"I què passa ara amb la guitarra vella?" va preguntar en Thomas.
"L’altra guitarra ara és responsabilitat d’en Víctor," va dir la Gran Mama. "Però la volia veure. I volia que en Víctor sàpiga que pot triar. Pot tocar la guitarra o no. No crec que ho hagis de fer, però no te la prendré. Si vols, la puc llençar, Víctor."
"I uns collons," va dir en Víctor. "Ja veurem si tens pebrots per llençar-me la guitarra."

La guitarra va fregar amb el morro el coll d’en Víctor. La Gran Mama s’ho va mirar amb molta atenció.

"Així que tocareu per a una companyia discogràfica?" va preguntar la Gran Mama.
"Sí, és veritat. Però tu com ho saps?"
"Màgia índia antiga."
"Apa," va dir en Víctor. "A hores d’ara ja ho sap tothom a la reserva. Això no té res de màgic."
"Bé," va dir la Gran Mama, "suposo que tens raó. Però el safareig també pot ser una forma de màgia. Oi que sí, Víctor?"
"Jo no crec en la màgia."
"Víctor," va dir la Gran Mama, "hauries de perdonar aquell capellà que et va fer mal quan eres petit. Això et donaria poder sobre ell, saps? El perdó també és màgic."
"De què parles?" va preguntar en Víctor, tot i que ho sabia. Després de tots aquells anys encara notava les mans del capellà a la pell.
"El pobre home encara no s’ho ha perdonat," va dir la Gran Mama. "Ara és a una llar d’ancians a Califòrnia. Es passa el dia plorant."

En Víctor no podia parlar. Es va quedar de pedra amb la idea d’aquell capellà viu. Havia pregat durant anys per la seva mort, fins i tot l’havia volgut matar, però mai no havia considerat la possibilitat de perdonar-lo.

"I tu ets en Junior Polatkin," va dir la Gran Mama.
"Sí, sóc jo," va dir en Junior. "I tinc por."

La Gran Mama va tirar el cap enrere i va riure llamps i trons. En Junior gairebé es pixa una tempesta als pantalons.

"No tinguis por, Junior," va dir la Gran Mama traient dues baquetes enormes. "Són per tu."
"Jo no puc tocar amb això. No crec ni tan sols que les pugui aixecar."
"Agafa-les. Són teves."

En Junior es va apropar a les baquetes, va dubtar i les va agafar d’una volada. Al principi pesaven massa, i van caure a terra. Però en Junior es va ajupir i les va aixecar. Aleshores va somriure i va tocar un ritme senzill al terra.

"Molt bé," va dir la Gran Mama.
"Coi," va dir en Víctor. "Es pensa que és una dona medicina. Es pensa que és en Yoda i en Junior és en Luke Skywalker. Utilitza la força, Junior, utilitza la força."

La Gran Mama va passar d’en Víctor.

"I vosaltres dues sou les germanes Eunice i Gladys Warm Water," va dir la Gran Mama. "Sou dues dones especials. Veniu a suar amb mi."
"Eunice i Gladys?" van preguntar en Junior, en Víctor i en Thomas.

La Chess i la Checkers van ajupir el cap, amagant la cara.

"Eunice i Gladys?" va repetir en Víctor. "Collons, als vostres vells els devia seduir el costat fosc de la força quan us van triar els noms, eh?"
"Eunice?" va preguntar en Thomas a la Chess.
"Sí, jo sóc la Eunice," va xiuxiuejar la Chess.
"No us n’avergonyiu," va dir la Gran Mama. La Chess i la Checkers es van donar la mà i la Gran Mama les va portar a la tenda sauna, deixant els homes dels Coyote Springs amb les seves pors i les baquetes.

* * *

Del diari de la Checkers (Gladys) Warm Water:

Estava tan espantada quan he vist per primera vegada la Gran Mama. Era una dona tan immensa que m’ha semblat que tenia els dits tan gruixuts com els meus braços. No he parat de pensar que em podria esclafar com a un insecte. Però aleshores ha dit que sóc una dona especial. Això m’ha fet adonar que la Gran Mama és una dona i que podríem parlar.

Ens ha portat a la Chess i a mi a la sauna i no he parat de pensar que la Gran Mama era dins del meu cap. Jo sempre he pogut, diguéssim, llegir la ment de la gent, he pogut entrar una mica al seu cap. Fins i tot la Chess sempre em deia que tenia una mica de màgia. Però sempre hi havia gent, sobretot dones, que tenien més màgia. Recordo que una vegada provava de llegir-li la ment a una senyora gran blanca a l’autobús de Missoula i es va girar i em va dir: "Fora d’aquí!" Bé, de fet m’ho va dir mentalment. Aquella senyora gran blanca em va fer fora del seu cap i em va fer mal el cap durant una setmana. Però no va ser res comparat amb la Gran Mama. Tenia tota l’estona la sensació que podia fer melmelada de poma amb el meu cervell.

Però també m’ha fet por que la Gran Mama sabés que estic enamorada de mossèn Arnold. Podria saber que li vaig fer un petó i me’l va tornar. Em feia por pensar què pensaria de mi. ¿Com pot una dona índia estimar així un home blanc, i que a més és capellà? Semblava que la Gran Mama vingués d’una part molt diferent de Déu que la de mossèn Arnold. És possible? Es pot partir Déu en trossos com si fos un trencaclosques? I si fos com un d’aquells puzles que compren els nens indis a les botigues de segona mà? Quan l’has acabat te n’adones que hi falten una o dues peces.

He mirat la Gran Mama i he vist que Déu ha d’estar fet bàsicament de peces índies i femenines. Després he recordat mossèn Arnold i he pensat que Déu ha d’estar fet de peces blanques i masculines. No sé quina és la veritat.

* * *

"Tinc gana," va dir en Víctor mentre tots jeien al terra del menjador de la Gran Mama.
"Tu sempre tens gana," va dir la Chess.
"Voleu fer el favor de callar?" va dir en Thomas. "La Gran Mama encara dorm."
"Oh," va dir en Víctor, en veu alta. "No sabia que Déu hagués de descansar. Em creia que Déu era com un supermercat obert les vint-i-quatre hores."
"Ella no és Déu," va dir en Thomas.
"Déu meu," va dir en Víctor. "Thomas el perfecte admetent que la Gran Mama no és Déu. Això és blasfèmia, oi?"
"No és blasfèmia," va dir en Thomas. "No hi ha cap més déu que Déu."
"Bé doncs," va dir en Víctor. "Aleshores qui és?"

La resta dels Coyote Springs també esperava la resposta.

"Ella només és una part de Déu," va dir en Thomas. "Tots som part de Déu, no? La Gran Mama només és una part més gran de Déu."
"Literalment," va dir en Víctor.
"Ella ens ensenyarà a tocar millor," va dir en Thomas. "Ens ensenyarà acords nous i coses."
"Com?" va dir en Víctor. "Només és una índia vella."

Just aleshores, la Gran Mama va tocar l’acord més trist que hagués sentit mai la banda. L’acord va sortir flotant del seu dormitori, va travessar l’habitació i va aterrar als peus dels Coyote Springs. Va pujar arrossegant-se per la seva roba i va entrar a les seves orelles. En Junior es va desmaiar.

"Què coi ha estat això?" va preguntar en Víctor.

La Gran Mama va tornar a tocar l’acord amb més força, i els va fer caure tots a terra. Tots menys en Junior, que ja era a terra, inconscient.

"Sisplau!" va dir la Chess, però no sabia si volia que la Gran Mama, sisplau, deixés de tocar, o sisplau que no parés.

La Gran Mama va tocar l’acord una vegada i una altra, fins que els Coyote Springs en van memoritzar els efectes al cos. En Junior va recobrar el coneixement durant prou de temps com per recordar els seus defectes abans que la força de la música el tornés a deixar inconscient.

"Prou!" va cridar en Víctor. "Ni tan sols sento els meus pensaments!"
"I doncs," va dir la Gran Mama a en Víctor. "Has après alguna cosa?"
"He après que una guitarra molt gran fa un soroll molt gran."
"I res més?"
"Què vols que et digui? Fa estona que espero que em diguis Petita Llagosta i em demanis que et prengui una pedreta de la mà."

En Thomas es va aixecar i es va apropar a la guitarra de la Gran Mama.

"Paciència," va dir la Gran Mama apartant-li la mà.
"Jo puc tocar l’acord," va dir en Thomas. "Però em cal la teva guitarra."
"Tots els indis poden tocar aquest acord," va dir la Gran Mama. "És un acord creat especialment per a nosaltres. Però l’has de tocar amb el teu instrument, Thomas. Ni tan sols podries aixecar aquesta guitarra."
"I què em dius d’en Víctor?" va preguntar en Thomas. "Ell té la guitarra d’en Robert Johnson. Per què no puc tenir jo la teva guitarra?"
"La seva guitarra és diferent," va dir la Gran Mama. "Era la guitarra la que volia a en Víctor."
"Merda," va dir en Víctor. "Això ja comença a semblar una convenció ‘new age’. On són els cristalls dels collons? Jo ja sé qui té els cristalls dels collons. Els té en Jim Morrison, que està ballant en pilotes al voltant del foc de camp amb un munt de blancs despullats, cantant i queixant-se que té el cap com un bombo."
"Sisplau, no diguis aquest nom," va dir la Gran Mama. "N’estic tan tipa, d’aquest nom. És irritant la quantitat de vegades que l’he hagut d’escoltar."
"Què?" va preguntar en Víctor. "Quin nom? Jim Morrison?"
"Prou," va dir la Gran Mama.
"Jim Morrison," va dir en Víctor rient. "Jim Morrison, Jim Morrison, Jim Morrison."

La Gran Mama va moure el cap, va sortir de la casa i va deixar sols els Coyote Springs.

"Mira que n’ets, de pallús," va dir la Chess.
"Què passa?" va preguntar en Junior quan finalment es va despertar.
"Sé que puc tocar aquell acord," va dir en Thomas.
"Doncs a mi m’agraden força els Doors," va dir la Checkers.
"This is the end, my friend, this is the end," va cantar en Víctor.

* * *

En Víctor no era el primer home indi que qüestionava l’autoritat de la Gran Mama. De fet, molts dels homes indis cridats per la Gran Mama dubtaven de la seva capacitat. Els homes indis han començat a creure’s la seva pròpia publicitat i es comporten com els indis de les pel•lícules.

"Michael White Hawk," havia dit la Gran Mama a l’indi spokane més bèstia de finals del segle vint. "No entens que l’instrument musical no s’utilitza igual que un arc i una fletxa? Se suposa que la música és per guarir."
"Però Gran Mama," va dir en White Hawk, "sóc un guerrer. Se suposa que he de lluitar."
"No, Michael, ets un saxofonista i has de seguir practicant la tècnica de la llengüeta."

La majoria de vegades, els homes indis aprenien de la Gran Mama, però en Michael White Hawk no va admetre mai els seus errors. En White Hawk era en certa manera una mena de prodigi, un savi idiota, que sabia tocar el saxo tot i que no sabia llegir ni escriure.

"Odio els blancs," va dir en White Hawk. "Els aixafaria el saxo al cap."
"Michael," va dir la Gran Mama, "vas per la vida com si fossis un guerrer. Ets el primer que ha dit a un altre indi que no és prou indi. I com saps tu què vol dir això? Has de cuidar la teva gent. Aixafar-li el saxo al cap a un blanc és només violència. I l’home blanc sempre ha estat millor amb la violència, a més. Sempre seran millors que tu amb la violència."
"No saps de què parles," va dir en White Hawk. "Només ets una dona."

I havent dit això va sortir de ca la Gran Mama i va acabar al Centre Penintenciari Estatal de Walla Walla per aixafar-li el saxo al cap a un caixer d’un supermercat de Spokane.

"Em volia estafar amb les pastanagues!" cridava en White Hawk mentre el duien a la presó.
"Quan tindran els indis herois que no facin mal a la gent?" preguntava la Gran Mama als seus alumnes. "Per què tots els nostres herois van armats? I a més a més, tots els herois indis són homes. Per què no hi ha dones índies heroïnes?”

Alguns dels alumnes indis masculins s’emprenyaven i marxaven. De sobte veien la Gran Mama com una àvia minúscula sense dents ni vida. S’arrugava davant dels seus ulls, com si fos una poma seca a l’ampit d’una finestra. Dins del seu cap, esdevenia una bruixa rancuniosa i malhumorada.

"T’enxamparé, xato," els deia la Gran Mama dins dels seus caps, tot i que la veu no semblava la seva. "I el teu gosset també, perquè els indis sempre teniu algun gos que us segueix a tot arreu."
I aquells homes indis no tornaven a tocar bé la seva música mai més. Encara se’ls pot veure, drets al costat dels timbals en els powwows, mirant de recordar com es canta a l’estil indi. "No te’n recordes, oi?" preguntava la veu estranya dins del seu cap. "Escolta’m. Te n’ensenyaré." Miraven de seguir amb els peus el ritme dels balladors, però no se n’acabaven de sortir.
"Segueix-me," deia novament aquella veu salvatge. "Et donaré tot el que vulguis. Tot."

Tots els guitarristes es tallaven la pell dels dits a tires amb les cordes de les guitarres.

"Deixa’m guarir-te les ferides. Vine, et xuclaré la infecció. Així, molt bé, molt bé."
"Perdona’ns, salva’ns!" deien els guitarristes penedits, amb les mans embenades i sanguinolentes, quan tornaven de quatre grapes a la Gran Mama.
"No sóc Jesucrist. No sóc Déu," deia la Gran Mama. "Només sóc una mestra de música."
"Però mira el que ens has fet."
"Jo no us he fet res. Vosaltres us ho heu causat. És el que heu triat."
"Què podem fer?"
"Podeu canviar d’idea."

* * *

"Vull que tornis a tocar l’acord," va dir la Gran Mama a en Víctor.
"Ja no puc tocar més," va dir en Víctor. "Estic cansat. Vull anar a dormir."

Els Coyote Springs havien estat assajant dotze hores al dia durant gairebé una setmana. Estaven esgotats però n’havien après molt, malgrat els continus desafiaments d’en Víctor a la màgia de la Gran Mama. No hi havia prou espai per assajar a ca la Gran Mama, així que va improvisar alguns llums exteriors, que atreien els mosquits i les arnes.

"Torna’l a tocar," va dir la Gran Mama.
"No puc. Els dits ja no em funcionen prou bé."

En Robert Johnson s’ho mirava des de la distància, amagat rere els arbres. Tenia a les mans una mica de fusta de sotabosc. No era una fusta resistent. No se’n podria fer de cap manera una taula o una cadira. Era una fusta que ni tan sols era prou bona per fer-ne un pal d’escombra. Però d’alguna manera en Johnson creia que la seva guitarra l’esperava en algun lloc d’aquella fusta. Orgullós de la troballa, encara tenia por de la seva guitarra d’abans. La guitarra d’en Víctor, ara. En Johnson s’estremia de por cada vegada que en Víctor tocava aquell acord.

"Toca’l," va dir la Gran Mama.
"Sí," va dir en Thomas. "Toca’l ben fort."
"Au, Gran Mama, Thomas," va dir la Chess. "Tots estem cansats. Per què no ho deixem córrer per avui?"
"Pararem quan la Gran Mama digui que parem," va dir en Thomas. "En Sheridan i en Wright vindran a buscar-nos d’aquí a un parell de dies. I encara no som prou bons."
"Collons," va dir en Víctor. "Parles com si estiguessis en una puta pel•li moralitzant de reserva. Qui cony et penses que ets? Billy Jack? Qui t’escriu els diàlegs?"

La Gran Mama es va mirar en Thomas mentre en Víctor tornava a provar de tocar l’acord que li havia demanat.

"Pots tocar l’acord una altra vegada, sisplau?" va tornar a preguntar la Gran Mama. "Només un parell de vegades més i ens en anirem tots a dormir."

En Víctor es va treure del damunt en Thomas. Necessitava beure alguna cosa. S’havia estat una setmana en aquell coi de muntanya sense ni una cervesa. Començava a veure serps per tot arreu. Hi havia serps, allà dalt, però en Víctor en veia més del compte. En Víctor va respirar fondo, va doblegar les mans cansades i va tocar l’acord unes quantes vegades més. La resta de la banda s’hi va afegir i van tocar una versió respectable d’una cançó nova.

* * *

En Thomas i la Chess parlaven en veu baixa dins del sac de dormir. Quan tots s’havien adormit, ells seguien desperts parlant.

"Tinc por," va dir en Thomas.
"Por de què?"
"Tinc por de ser bons. Tinc por de ser dolents. Aquesta banda ens pot convertir en estrelles del rock. I ens pot matar."
"Hòstia, Thomas. Això faria por a qualsevol."

En Thomas va tancar els ulls i va explicar aquesta història: "Els Coyote Springs telonegen els Aerosmith al Madison Square Garden. Pugem a l’escenari i comencem a tocar. Al principi, la gent coreja el nom d’Aerosmith, ens escridassa, però gradualment ens els guanyem. Quan s’acaba la nostra actuació, el públic coreja el nostre nom. "Coyote Springs, Coyote Springs, Coyote Springs!" El coregen una vegada i una altra. Continuen cridant el nostre nom quan surten els Aerosmith. Escridassen els Aerosmith fins que tornem a sortir. Durant la resta de la nostra vida, l’única cosa que sentirem serà el nostre nom, corejat una vegada i una altra, fins que siguem sords a tota la resta."

En Thomas va obrir els ulls i va mirar la foscor.

"Escolta, Chess," va dir en Thomas. "M’he passat tota la vida en l’anonimat. Hi estic acostumat. Si la gent ja ara ens vol sentir, vénen a sentir com toquem, a escoltar-nos... Imagina quants poden venir si arribem a ser famosos."

La Chess tenia tanta por com en Thomas, potser fins i tot més. Li feia por la banda, li feien por en Víctor i en Junior, i en Thomas, també. Tota la vida havia estat mesurada pels homes. El seu pare, el capellà, els amants, els patrons, Déu. Els homes decidien on havia d’anar, com havia de parlar, fins i tot la roba que s’havia de posar. Ara decidien com i on havia de cantar. Ara, fins i tot el dolç i tendre Thomas la cobria amb la seva ombra. Fins i tot en els seus somnis i històries, en Thomas la cobria. Ella cantava les cançons d’ell, tocava la música d’ell. Havia tocat per a en Phil Sheridan i en George Wright i havia esperat la seva aprovació. I en Thomas allà amb la seva ombra. La Chess no sabia si fugir d’aquella ombra o arronsar-s’hi dins. Volia fer totes dues coses.

"M’agafa por, Thomas," va dir la Chess. "Quan sóc allà dalt cantant, i miro el públic, de vegades veig un miler d’amants diferents. Tots els homes. No és que els estimi tots com t’estimo a tu. No. I sé que ells no m’estimen com tu. Però tot i així em sento pressionada. De vegades em sento com si hagués de ser l’amant perfecta de tots ells i no fos el res perfecte de ningú."
"I què se suposa que hem de fer?" va preguntar en Thomas.
"Cantar cançons i explicar històries. És l’única cosa que podem fer."

En Thomas va pensar en totes les històries que havia explicat. Havia xiuxiuejat les seves històries a l’orella de borratxos jaguts a terra darrere del supermercat. Havia escrit les històries i les havia enviat a congressistes i presentadors de concursos. Havia pujat als arbres i havia explicat històries als ous d’ocell. Sempre havia compartit les seves històries amb un públic passiu i es queixava que ningú l’escoltava activament.

"Thomas," va dir la Chess, "si no vols ser famós i que sentin les teves històries, per què vas començar amb la banda?"
"Vaig sentir veus," va dir en Thomas. "Em sembla que vaig sentir veus. Vull dir que sóc com una mena de mentider, oi? M’agrada l’atenció. M’agrada que m’estimin desconeguts. No sé ni tan sols per què. Però vull que tota mena de desconeguts m’estimin."

Els cavalls indis van xisclar.

* * *

La Gran Mama seia a la seva cadira preferida al porxo mentre els Coyote Springs assajaven per darrera vegada al pati.

"Sabeu una cosa?" va dir la Gran Mama. "És la primera vegada que treballo amb una banda sencera. Vaja, que en Benny Goodman va acabar portant aquí gairebé tota la seva banda, però d’un en un."

Els Coyote Springs ja tocaven una pila de música totalment original. En Thomas encara escrivia la majoria de les lletres, però tota la banda polia les cançons.

"Jo diria que sou tan bons com podeu ser," va dir la Gran Mama. "Demà heu de marxar a Nova York, oi que sí?"
"Que no ho saps?" va preguntar en Víctor. "Em creia que ho sabies tot."
"Sé que ets un carallot," va dir la Gran Mama sorprenent a tothom.
"Ya-hey," va dir la Chess. "Bona aquesta, Gran Mama."

La banda va provar algunes cançons més abans de plegar-ho tot. En Thomas volia assajar encara més, fins al moment mateix d’anar-se’n, però la resta de la banda va vetar ràpidament la idea. Fins i tot la Gran Mama n’havia tingut prou.

"Però encara no som prou bons," va dir en Thomas.
"Thomas," va dir la Chess, "millor que això no ho podrem fer. Fins i tot tu penses que som força bons. Ho vas dir."
"Força bo no és prou bo," va dir en Thomas.
"Doncs ho haurà de ser."
"Però no ho és. Hem de tornar com uns herois. No ens deixaran tornar a la reserva si no som herois. Si no som estrelles del rock. Ja vam marxar una vegada i tots els spokanes ens detesten per haver-ho fet. Coi, en Michael White Hawk ens vol matar a tots. En Dave WalksAlong ens vol desterrar totalment de la tribu. I si la caguem a Nova York i ens odien tots els indis de tot arreu? I si no ens deixen tornar a cap reserva del país?"

Els Coyote Springs i la Gran Mama miraven en Thomas. Ell els va tornar l’esguard.

"No em mireu així," va dir en Thomas. "Ens cal més ajuda. Necessitem en Robert Johnson. El necessitem. On és, Gran Mama?"
"Ara mateix és allà baix," va dir la Gran Mama assenyalant amb els llavis cap als arbres. "Observant-nos."

En Thomas va explorar els pins buscant una pista d’en Johnson.

"Robert Johnson!" va cridar en Thomas. "Et necessitem!"

En Johson es va amagar darrere d’un pi, es va tapar les orelles amb les mans i va plorar. Volia ajudar-los; volia recuperar la guitarra. Els Coyote Springs s’estaven embolicant amb coses que no coneixien. La Gran Mama no els ho podia ensenyar tot. La Gran Mama no podia evitar que anessin a signar un contracte amb la vida. En Johnson va pensar un instant que hauria de construir-se la guitarra nova ràpidament, pujar a l’avió amb els Coyote Springs i tocar música amb ells. Un negre i cinc indis. Havia de funcionar, oi? Però l’única cosa que podia fer en Robert Johnson era encauar-se una mica més en ell mateix.

"No us podrà ajudar," va dir la Gran Mama. "Encara mira d’ajudar-se ell mateix."
"Vull dir," va cridar en Thomas a tothom, "mira’ns a tots! Què farem si no ens en sortim? En Robert Johnson amagat al bosc. Què faràs tu, Víctor? Tu i en Junior acabareu borratxos a la taverna Powwow. Tornareu a passar de mi o a fotre’m d’hòsties. La Checkers es tancarà a un convent. I què passarà amb nosaltres, Chess? Què passarà si la gent no ens escolta?"

La Chess li va agafar les mans a en Thomas i el silenci els va embolcallar com una flassada familiar.

* * *

D’una nota deixada per en Junior:

Estimada Gran Mama,

Només et volia donar les gràcies per les baquetes i per ensenyar-nos a tocar millor. Sé que deus estar fins al capdamunt d’en Víctor. Pot ser un pallús, però també és bon paio. Sempre s’ha cuidat de mi.

Quan era petit era bastant baixet i malaltís. Però també era força espavilat. No li queia bé a ningú, excepte a en Víctor. Era el meu guàrdia personal. Si algú em pegava, en Víctor es venjava per mi. També em va ensenyar a barallar-me. Un cop, un grup d’indis colville em van pegar en un powwow. En Víctor es va passar la resta del powwow buscant i barallant-se amb tots ells. Els va apallissar un per un. Els va clavar una bona estovada. Només tenia nou anys. I ni tan sols va beure en tot el powwow. Només volia venjar-se per mi. En Víctor és així.

Sembla com si sempre hagués estat allà per mi. Quan el seu pare de debò se’n va anar i el meu es va morir, anàvem moltes vegades junts. Fèiem torns per fer de pare, suposo. De vegades només ens teníem l’un a l’altre. Ja sé que els dos ens passàvem una mica amb en Thomas, però no anava de debò. No li vam fer mai massa mal. Jo mai no he volgut fer-li mal a ningú. Així que espero que no estiguis massa emprenyada amb en Víctor.

Va ser ell qui em va venir a recollir quan vaig deixar la universitat. En Víctor va demanar pasta i el cotxe del seu oncle i va conduir fins a Oregon per recollir-me. Fins i tot em va convidar a una hamburguesa amb patates al bar Dick. Vam seure en una taula a l’aire lliure fora del bar a menjar. No vam parlar gaire. Només ens passàvem el ketchup l’un a l’altre.

Saps, jo m’emprenyo contínuament amb en Víctor, però sempre recordo que també ha estat bo amb mi. De vegades és com una criatura, tot i que és un home fet i dret.

Sigui com sigui, espero que et vagi bé la vida i que ens tornem a veure. Desitja’ns sort a Nova York.

Afectuosament,
Junior Polatkin

* * *

La Gran Mama observava els Coyote Springs mentre baixaven de la muntanya. Havia vist molts dels seus alumnes, els seus fills, baixant aquella muntanya. No sabia mai del cert què els passaria. Podien convertir-se en la veu musical més important de la seva generació, de moltes generacions, però també es podien apagar en la foscor. Els seus alumnes també queien, i es feien tantes miques que no se’ls podia enganxar ni amb cola.

"Què ens passarà?" havia preguntat la Chess a la Gran Mama just abans de marxar els Coyote Springs.
"No ho sé," va dir la Gran Mama. "No és cosa meva."
"De vegades parles com una galeta de la sort de reserva," va dir en Víctor. "Saps? Obres una llauna de mantega de cacauet del súper i hi trobes la darrera frase sàvia de la Gran Mama."
"Escolteu," va dir la Gran Mama. "Potser va i us feu famosos. He tingut molts alumnes que s’han fet famosos, realment famosos. He tingut alumnes que han inventat coses que jo no hauria imaginat mai, com el jazz i el rap. He vist de tot. Però no he tingut gaires estudiants que acabessin feliços, sabeu? Per tant, què voleu que us digui? És cosa vostra. Vosaltres decidiu."

Els Coyote Springs van mirar la Gran Mama. Se sentien com una mena de cries de tortuga que s’han d’arrossegar des del niu a l’oceà soles pel seu compte, mentre predadors de tota mena s’apropen a la platja per prendre part en el banquet de cria de tortuga.

"Gràcies, Gran Mama," van dir la Chess i la Checkers, i la Gran Mama les va abraçar.

En Thomas va abraçar la Gran Mama; en Junior va fer un somriure tímid i va fer adéu amb la mà. Aleshores tots es van girar a mirar en Víctor.

"Què?" va dir en Víctor. "Què voleu? No penso dir que m’ho he passat de conya. Ni penso dir que has estat una mestra dura, Gran Mama, i que encara que haguem tingut les nostres diferències, coi, t’estimo igualment. Ja era un gran guitarrista quan vaig arribar i sóc un gran guitarrista ara que marxo. M’has ensenyat algun truc nou. I para de comptar."
"Bé," va dir la Gran Mama, "potser això és l’únic que t’he ensenyat. Però igualment m’ho hauries d’agrair."
"Entesos," va dir en Víctor. "Gràcies."
"Vés amb compte amb la guitarra," va dir la Gran Mama.

Els Coyote Springs van tirar muntanya avall. La Gran Mama se’ls va mirar, durant anys li va semblar, una vegada i una altra. Va veure que arribaven a Wellpinit i es trobaven amb en Sheridan i en Wright. Va veure que pujaven en una limusina i sortien de la reserva i arribaven de sobte a l’aeroport internacional de Spokane.

* * *

Els Coyote Springs estaven esperant el seu vol a l’aeroport internacional de Spokane. En Wright i en Sheridan ja havien pujat a bord perquè anaven en primera. L’hostessa de vol va cridar la seva filera i els Coyote Springs van anar cap a la porta.

"Espereu un moment," va dir en Víctor, adonant-se’n de cop que estava pujant a un avió. "Jo no penso volar amb aquest coi de trasto!"
"Sempre has de portar la contrària, oi?" li va preguntar la Chess.

En Víctor no volia pujar a l’avió.

"Vinga, gallina," va dir la Chess. "Puja a l’avió."
"Tens raó, sóc un gallina," va dir en Víctor. "I les gallines no volen."
"Serà guai," va dir en Junior. "No tinguis por."
"No tinc por. Sóc intel•ligent."

Tothom va mirar en Thomas buscant ajuda.

"Víctor," va dir en Thomas. "He portat una ploma d’àliga per protecció. Te la pots quedar."
"Jo passo d’aquestes parides índies!"

La gent de la porta d’embarcament es mirava els Coyote Springs. Temien que aquella gent cridanera de pell fosca poguessin ser segrestadors. Els Coyote Springs van fer tot el possible per no semblar de l’Orient Mitjà.

"Això no serveix per a res," va continuar en Víctor, en un volum més baix. "Només és una ploma. No fotem. A més, si li va caure a l’àliga és que ja tampoc funcionava, oi?"

En Víctor estava sent tan lògic com un blanc.

"No pots anar a Nova York si no puges a l’avió," va dir la Chess.
"Sisplau," va dir la Checkers.

En Víctor va mirar l’avió per la finestra de la terminal. Aquell avió semblava massa gros per volar.

"Entesos, entesos," va dir en Víctor finalment. "Jo pujo al coi d’avió, però us sortirà car. M’haureu de pagar el mam."
"D’acord, d’acord," van dir la resta dels Coyote Springs, feliços per una vegada de ser codependents.
"Escolta," va dir en Thomas, "igualment et pots quedar la ploma d’àliga."
"Ja t’he dit que passo de la ploma," va dir en Víctor. "No crec en tota aquesta merda."

Els Coyote Springs van pujar a bord de l’avió, van saludar en Wright i en Sheridan, que tornaven cap a la secció d’executius. En Víctor va començar a mamar immediatament. Es va anar fotent un xarrupet rere l’altre i va tancar els ulls mentre s’enlairava l’avió.

"Collons," va dir en Víctor quan l’avió va haver arribat a l’altitud de creuer, "ha estat fàcil."

En Víctor estava prou borratxo com per oblidar durant una estona que volava, fins que l’avió va entrar en una turbulència.

"Ho sento, amics," va dir el capità per megafonia. "Hem entrat en una zona agitada i us haurem de demanar que torneu als seients i us cordeu el cinturó. Serà com la muntanya russa."

L’avió botava amunt i avall, com embogit, i en Víctor es va quedar pàl•lid. Tota la banda estava pàl•lida.

"Ei, Thomas," va barbotejar en Víctor, "encara tens la ploma d’àliga?"
"I tant," va dir en Thomas i li va atansar la ploma a en Víctor, que la va agafar amb força i va xiuxiuejar una mena d’oració.

La resta dels Coyote Springs van mirar en Thomas buscant ajuda, i ell va treure una ploma d’àliga per a cadascun d’ells.

"Ostres, Thomas," va dir la Chess. "T’estimo tant."

En Thomas va somriure i va prémer amb força la seva ploma d’àliga. La Chess i la Checkers es van agafar les mans amb les plomes. En Junior es va posar la ploma entre les dents i va mossegar fort per no cridar. Els Coyote Springs volaven a un lloc on no havien estat mai. No sabien què els passaria ni com en tornarien.

* * *

Mentrestant, la reserva va quedar enrere. Mai no havia enyorat exactament cap indi que hagués marxat, tots aquells indis els cossos dels quals eren arrossegats ràpidament i tranquil•lament pel segle vint mentre les seves ànimes s’havien quedat enrere, en algun lloc del segle dinou. Però la reserva era allà, sempre havia estat allà, i continuaria essent allà, esperant que els Coyote Springs tornessin de Nova York. Tots els indis, totes les fulles d’herba i tots els animals i insectes esperarien col•lectivament.

Les àvies índies enfonsaven les culleres de fusta als estofats i remenaven i remenaven. Estofats fets de verdures a l’atzar i menjar de llauna, de somnis frustrats i llàgrimes previsibles. Aquella era l’única manera de mesurar el temps, esperar. Les culleres es movien en cercles petits. Remenant, remenant. La reserva esperava que els Coyote Springs es fessin a miques, per poder-los llençar als estofats de les àvies.

Esperava que s’acabés el joc d’endevinar la mà, una oportunitat de triar la mà que amaga l’os de color. Les àvies sempre amagaven l’os de color en una mà i un os normal a l’altra. Aquelles àvies feien olor d’estofat i de pi. Si un indi triava la mà correcta, ho guanyava tot, guanyava tots els palets. Si un indi s’equivocava, ja no podia jugar mai més. Els Coyote Springs només tenien un somni, una oportunitat de triar la mà correcta.

Ens governen criminals

2011-12-25T23:00:00.007+01:00

Em sembla evident que en aquest món fastigós marcat per la lògica de la guerra i de la desigualtat es pot dir que tota la classe política dirigent (que podria fer alguna cosa per canviar aquesta lògica i no ho fa, sinó ben al contrari) són una colla de criminals, i el mes passat vaig escriure un post amb un documental que explica la tristíssima implicació de l'exèrcit espanyol i la ministra Chacón per protegir els pesquers que practiquen el pillatge sistemàtic a les costes de Somàlia, país on d'altra banda fa vint anys que estan en guerra i alhora hi ha centenars de milers de persones en risc de morir de fam perquè entre d'altres coses ja no tenen gaire peix per menjar.

Però esclar, en aquest món de merda les coses sempre poden anar pitjor, i si la Chacón -presumptament d'esquerres- ràpidament es va posar en la pell de ministra de la Guerra com a conversa entusiasta del militarisme "humanitari", el nou ministre nomenat pel Rajoy, un tal Pedro Morenés, sembla dels que directament fan de la mort el seu negoci.

Avui llegia esgarrifat en un article de Bru Rovira a l'Ara que el senyor Morenés es dedica a la sempre lucrativa indústria armamentista, i de fet, quan he fet la cerca d'imatges de "Pedro Morenés" per posar la foto al post, una de les imatges que em sortia era aquesta:

Com que la carrera del paio ja la podeu llegir a l'article que us enllaço, i pels antecedents sembla evident que el fill de puta aquest farà tot el possible perquè el negoci li rutlli, només comentaré que m'imagino que molt segurament el senyor Morenés aquests dies celebra el Nadal amb la família, potser fins i tot ha anat a la missa del gall, i segur que s'està fent un tip de desitjar pau i felicitat a tots els seus familiars i amics. Maleïts fariseus! No són més que una colla d'assassins!

Llençols

2011-12-19T01:11:00.010+01:00

Bé, després del 'tsunami' de cromos Amatller, torna la normalitat al bloc.

Aquesta setmana hi ha hagut dos ‘fils’ a la llista de correus de l’APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya) que m’han fet pensar en allò que es diu que la llengua catalana a cada bugada perd un llençol.

En un dels fils, una companya es trobava que havia de corregir un text que contenia la frase “pensar en la cartera”, i que com que no li semblava gaire genuïna, buscant en diccionaris havia trobat tota mena d’expressions que parlaven de la “butxaca”, però cap de la “cartera”. Algunes companyes li van explicar que era el lema electoral d’en Duran i Lleida, i jo vaig comentar que recordava el propi Duran explicant al Matí de Catalunya Ràdio precisament que això de “pensar en la cartera” era cosa dels publicistes de CiU, que ell sempre n’havia dit “pensar en la butxaca”. Imagino que potser els publicistes van trobar que l’expressió era “massa” genuïna i els va semblar que amb la “cartera” potser abastarien un ventall de possibles votants més ampli entre els castellanoparlants i els catanyoloparlants. O potser, influïts per la conya polonesa, els publicistes pensaven en la cartera de Ministre que diuen que tant vol en Duran i Lleida. Sigui com sigui, el que és evident és que no van tenir cap problema en vendre un llençol a canvi d’uns possibles vots de més.

L’altre fil venia per l’enllaç que algú havia enviat de la carta al director del diari El Punt/Avui, (enllaç que ara no trobo, però per sort la meva germana Glòria se’n va fer ressò i el podeu llegir reproduït -i comentat- al seu bloc) del traductor Pau Vidal queixant-se per les modificacions que el propi autor Jordi Sánchez havia fet ‘catanyolitzant’ la seva traducció i sense que ningú li’n digués res. És evident, i en això estic d’acord amb molts companys aptiquers, que el principal error ha estat de l’editor per no posar en contacte autor i traductor perquè es posessin d’acord amb el registre que volien utilitzar. Precisament ara fa ben poc he viscut un cas similar, traduint una autobiografia compartida dels germans Oscar i Esther Tusquets (arquitecte i editora, entre altres coses, respectivament), i des d’un primer moment vaig demanar a l’editorial el contacte amb els autors per plantejar-los dubtes, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer fugaçment la casa de l’Oscar Tusquets, que em va confirmar la sospita que en el cas dels arquitectes no és bona la dita “el sabater és el més mal calçat i el sastre el més apedaçat”. A més també em va permetre consultar amb ell els dubtes que tenia, com si volia dir “la mare”, “la mama” o “la mamà”, “estat” o “sigut”, de manera que la traducció s’aproximés el màxim possible a la manera com s’expressa ell en català, o perquè em comentés que volia expressament que escrigués “glamour” i “glamourós” en lloc de “glamur” o “glamurós”, el seu nom Oscar sense accent obert ni tancat, o mantingués els noms de certes ciutats estrangeres en l’idioma original (München, Perugia...). O el títol mateix, Tiempos que fueron part d'una cita de El Aleph, que resulta que està traduït al català per l'Avel·lí Artís Gener, i en la traducció corresponent a la cita diu 'temps que havien estat'. Com a mi, li va agradar més Temps que van ser, que serà el títol amb el qual es publicarà cap al febrer o març. I tan amics que vam acabar compartint una cervesa a la seva esplèndida cuina i conversant sobre temes comuns com el fet de ser pares de bessons (jo dues nenes de 10, ell nen i nena de 7).

Oscar Tusquets

Tornant a la polèmica Vidal-Sánchez, que ha tingut ressò en diverses llistes i blocs a la xarxa, hi ha qui dóna la raó al Jordi Sánchez amb l’argument que com a autor té tot el dret de fer-hi totes les modificacions que vulgui. Potser sí, però en aquest cas cal saber si el traductor està d’acord que figuri el seu nom al llibre com a presumpte autor d’aberracions de l’alçada d’un campanar. D’altra banda, si en Sánchez no s’ha sentit prou competent escrivint en català que ha fet traduir el seu llibre, com és que se sent prou competent per corregir la traducció d’en Vidal?

Jordi Sánchez

Pau Vidal

També hi ha qui defensa el ‘català’ d’en Sánchez, i per extensió de sèries com Plats Bruts, perquè diuen que és un català ‘fresc’, el català que es parla al carrer. Aquest català sense insults propis, de ‘capullus’ i ‘jilipollas’ (si almenys diguessin ‘gilipolles’ amb una ‘g’ fricativa...), aquest català que recorre sistemàticament a les frases fetes castellanes –com els tertulians de la ràdio-. Diuen que Plats Bruts va triomfar per aquest ‘català fresc i del carrer’, però personalment crec que Plats Bruts va triomfar –sobretot la primera temporada- pels personatges i situacions absurdes, delirants, perquè més tard en Jordi Sánchez va fer una altra sèrie (L’un per l’altre), amb el mateix “català fresc”, i no tenia gaire gràcia perquè els personatges eren massa exagerats i histriònics. Sempre quedarà el dubte de si Plats Bruts hagués tingut menys audiència si en lloc de ‘capullu’ haguessin dit ‘pallús’, ‘gamarús’ o algun altre insult nostrat.

Però en realitat, el català que es parla al carrer és encara pitjor, és un català que perd els pronoms febles a una velocitat esgarrifosa, un català que ‘es cau’. De vegades m’esgarrifa (hipersensible que és un per deformació professional) sentir algunes coses que diuen les meves filles. L’última és la substitució de quin/a/s/es directament pel ‘qué’ castellà. “Recull les joguines” “Qué joguines?” Fa poc em van caure els collons a terra quan va venir de visita el meu fillol Roger –Sato- de Montblanc, a una bona pila de quilòmetres de Sant Feliu de Codines, i també havia perdut el llençol dels ‘quins’. No sé què en pensaria en David Arnau, lingüista de TV3 que fa temps que es queixa per la presència cada cop més omnipresent del ‘qué’ en lloc del ‘que’ neutre (‘qué maco’, ‘qué bo’, o el gratuït ‘qué cabrón’ del Maragall polonès, que estic segur que hagués tingut segur la mateixa gràcia si hagués dit ‘que cabró’).

En David Arnau, com no és tan famós, no té gaires fotos a Internet

Potser d’aquí a deu anys, una colla d’actors joves i gamberros faran una sèrie on la gent ‘es caurà’, ‘s’anirà’, preguntarà 'qué mitjons m’he de posar?’, o dirà que ‘en casa del herrero cuchara de palo’ perquè li semblarà d’allò més estrambòtic i ‘poc fresc’ dir que ‘el sabater és el més mal calçat’. I serà un català que tindrà tant de català com l'Obama de negre, però hi haurà qui en seguirà dient català perquè la puresa està reservada al castellans i als blancs.

PD: He de confessar que jo també tinc molt brut i deixat el llençol de les frases fetes i dites, potser a força de sentir tertulians i periodistes que les diuen directament en castellà, i vaig haver de trucar la meva mare perquè a mi també em va venir al cap la cullera de fusta del ferrer castellà i desconeixia la poca cura en el calçat del sabater català.

Cromos 1929 - Gimnástica Torrelavega i RCD Extremeño

2011-12-04T22:56:00.008+01:00

Per fi!!! Últims dos cromos de la col·lecció de Chocolates Amatller, en aquest cas la Gimnàstica de Torrelavega, que ara juga al grup 2 de la Segona B, i el desaparegut Real Club Deportivo Extremeño, del qual he trobat poca informació a la xarxa, la més interessant un comentari que apareix en aquest post.

És curiós que els tres equips groc-i-negres de la col·le (At.Sabadell, Iberia i aquest RCD Extremeño) hagin desaparegut. ¿Pot ser una maledicció per portar una combinació de colors tan horrible, només reservada a mediocritats del futbol mundial com Peñarol de Montevideo?

Cromos 1929 - CD Logroño i UE Sant Andreu

2011-12-02T23:49:00.006+01:00

Penúltim post de la col·lecció de cromos, amb el CD Logroño , equip precursor de l'actual CD Logroñés (actualment al grup 2 de la Segona B), i la Unió Esportiva Sant Andreu (del grup 3 de Segona B).

Cromos 1929 - Celta de Vigo i Cultural Leonesa

2011-12-01T23:47:00.011+01:00

Avantpenúltim lliurament de la col·lecció de cromos de 1929 que durant anys havien estat en un calaix del "repàs" de la casa de la meva família a la Plaça del Comerç de Gandesa (casa que per cert està o estarà aviat en venda) i que ara passen directament al ciberespai on esdevindran immortals per sempre més... O potser per quatre dies, vist el ritme vertiginós amb el que avancem somrients cap al caos planetari.

Avui, el Celta i la Cultu (com anomenen els seus aficionats la Cultural Deportiva Leonesa, que actualment juga al grup 8 de la Tercera Divisió).

Cromos 1929 - Osasuna i FC Lleida

2011-11-30T22:54:00.006+01:00

Això ja es va acabant. Avui els cromos 43 i 44, corresponents a l'Osasuna de Pamplona i al desaparegut FC Lleida, que com diu el cromo 'pasa una época de gran decadencia'. Sembla el destí funest del futbol a Lleida, amb el camp sempre buit, vivint de les subvencions i de tant en tant canviant de nom per escaquejar pagaments.

Cromos 1929 - UE Sants i Castelló

2011-11-29T23:55:00.007+01:00

Avui, la UE Sants, de la Primera Catalana, i el Castelló, del grup 6 de la Tercera Divisió.

Suposo que també us deu haver cridat l'atenció "l'entusiasta" president del Castelló. Podria ser el mateix Juan Palomo del "yo me lo guiso yo me lo como"?

Cromos 1929 - Màlaga i Palafrugell

2011-11-28T23:42:00.006+01:00

Comença la recta final de la col·lecció amb els cromos 39 i 40, el Màlaga CF (que poca cosa deu tenir a veure amb l'actual, el dels petrodòlars), i el Palafrugell, equip que actualment milita al grup 1 de la Segona Catalana.

Cromos 1929 - Valladolid, Cartagena, Patria Aragón i Girona

2011-11-27T20:55:00.012+01:00

Com que és diumenge, entrega doble dels cromos de Xocolates Amatller, amb tres equips que actualment estan a Segona A, i un desaparegut del qual no he trobat massa informació, el CD Patria Aragón, de Saragossa.

És curiós veure que els anys vint el tuf de militarot ja impregnava la ciutat de Cartagena. També és curiosa la samarreta del Girona, amb aquesta franja vermella a les mànigues (ara el Girona vesteix com l'At. Madrid). I sobre el partit amistós que va jugar el Girona contra el Nacional de Montevideo, va guanyar l'equip uruguaià per 0-4, informació que he obtingut gràcies al web El Área, web imprescindible per a qualsevol malalt del futbol.

Cromos 1929 - Joventut Republicana de Lleida i València CF

2011-11-26T23:52:00.006+01:00

L'entrega d'avui amb el desaparegut Joventut Republicana de Lleida, del qual he trobat poques referències a Internet. Deixo aquest enllaç als orígens del futbol a la ciutat de Lleida. L'altre cromo és el València CF, que de petit em sorprenia que no sortís fins al número 34, però de fet fins a la temporada 31-32 no va jugar a Primera Divisió.

Cromos 1929 - Racing del Ferrol i Elx CF

2011-11-25T22:57:00.007+01:00

Nova entrega, amb els cromos del Racing del Ferrol, que actualment juga al grup 1 de la Tercera Divisió, i l'Elx CF, de 2a A.

Cromos 1929 - Real Sociedad Alfonso XIII i Martinenc

2011-11-25T00:16:00.000+01:00

Nova entrega amb la Real Sociedad Alfonso XIII de Palma, precursor de l'actual Mallorca (es van canviar el nom el 1931, suposo que l'endemà mateix de l'abdicació del monarca), i el Martinenc, un històric del futbol català que actualment milita al grup 2 de la Primera Catalana.

Cromos 1929 - Júpiter i Racing Club de Madrid

2011-11-24T22:51:00.006+01:00

Aquí van els cromos 27 i 28 de la col·lecció de xocolates Amatller, aquest cop amb el Júpiter, equip històric de la ciutat de Barcelona i segurament la combinació de colors més lletja del futbol mundial (gris-grana), actualment al grup 2 de la Primera Catalana, i el desaparegut Racing Club de Madrid.

Cromos 1929 - Real Unión d'Irun i Racing de Santander

2011-11-23T23:29:00.005+01:00

Avui dos equips més: el Real Unión d'Irun, que juga al grup 2 de la Segona B, i el Racing de Santander, de primera -de moment-.

Fa gràcia això de la 'corbata del mérito' del Real Unión d'Irun. Potser el Barça hauria de fer gestions a veure si l'hi poden concedir al Messi, que deu ser de les poques coses que encara no ha guanyat -a més del Mundial-.

Cromos 1929 - Iluro SC i Arenas de Getxo

2011-11-21T22:41:00.006+01:00

Nova entrega, amb els cromos 23 i 24, corresponents al desaparegut Iluro SC de Mataró i a l'Arenas de Getxo, un dels històrics de les primeres lligues i que actualment juga al grup 4 de la Tercera Divisió.

Cromos 1929 - Murcia, Alavés, Athlètic de Sabadell i Iberia Sport Club

2011-11-20T19:07:00.010+01:00

Per ser diumenge, entrega doble amb quatre equips: el Múrcia, l'Alavés i els desapareguts Athlètic de Sabadell i Iberia Sport Club de Saragossa, que l'any 1932 es va fusionar amb el Zaragoza CF per formar el Real Zaragoza, que manté l'uniforme groc-i-negre de l'Iberia com a segona equipació (per exemple ahir al Camp Nou).

Cromos 1929 - CE Manresa i FC Badalona

2011-11-19T23:07:00.007+01:00

Novena entrega, amb dos equips catalans, el Manresa, que malviu al grup 1 de la Primera Catalana, potser perquè a Manresa té més tirada el bàsquet, i el Badalona, del grup 3 de la Segona B, una altra ciutat amb més tradició de bàsquet.

Cromos 1929 - Sporting de Gijón i CE Europa

2011-11-18T00:15:00.008+01:00

Vuitena entrega: amb l'Sporting de Gijón i l'Europa, un altre històric del futbol català, dels 10 equips que van participar al primer campionat de lliga d'Espanya (1928-29), i va estar els tres primers anys a Primera, i que actualment milita al grup 5 de Tercera Divisió.

Cromos 1929 - Gràcia FC i Terrassa FC

2011-11-16T21:25:00.005+01:00

Aquesta setena entrega de la col·lecció ens aporta la primera curiositat en forma d'equip desaparegut, el Gràcia FC, equip hereu del que havia estat el FC Espanya (res a veure amb l'Espanyol tot i la semblança del nom), que va desaparèixer poc després de l'edició d'aquesta col·lecció. En podeu llegir la història aquí. L'altre equip és el Terrassa CF, habitual de la 2aB que ara viu hores baixes al grup 5 de la Tercera Divisió.

Cromos 1929 - Deportivo de La Corunya i Reial Societat

2011-11-15T00:05:00.006+01:00

Cromos 1929 - Atlètic de Madrid i Sevilla CF

2011-11-14T00:02:00.006+01:00

Cinquena entrega:

Sorprèn del cromo del At. Madrid que no hi hagi cap referència als fundadors bascos, i també les seccións que tenia en aquella època: rugby, atletisme i tennis!

Del Sevilla crida l'atenció que el president era un noble, que ja diuen que el Sevilla és l'equip dels rics. En comparació, en el cromo del Betis podeu veure que el president l'any 1929 era un torero.

En el cromo del Sevilla trobem la primera referència a la Lliga -diu que era líder de 2a-, però de fet no consta al currículum de cap equip perquè precisament el curs 1928-29 s'estava disputant per primer cop la lliga espanyola de futbol.

Cromos 1929 - Real Betis Balompié i Real Oviedo

2011-11-13T00:37:00.006+01:00

Quarta entrega de la col·lecció: amb el Real Betis Balompié -tot i que el cromo digui Bolampié, suposo que per un lapsus- i el Real Oviedo.

Això del Balompié m'ha fet pensar que potser és una sort que quan es va inventar el futbol encara no existís el TERMCAT amb les seves propostes com 'surf de neu' per dir 'snowboard', cosa que implica utilitzar un anglicisme estès i acceptat en lloc d'un altre estès però no acceptat. Potser ara en lloc de futbol diríem pilotapeu, peubola, bolanpeu, boladepeu...

És curiós veure com estira la frase per allargar el poc historial del Betis (que no acabo d'entendre si el desempat era per veure qui jugava la final, o la semifinal), o veure que l'Oviedo es va crear per fer la competència a l'Sporting.

Cromos 1929 - CE Sabadell i Real Madrid

2011-11-12T00:00:00.006+01:00

Aquí va la tercera entrega de la col·lecció de Xocolates Amatller, amb el Centre d'Esports Sabadell i el Real Madrid. El Sabadell, com el Gimnàstic de Tarragona de l'entrada anterior, milita a la Segona Divisió A.

Ja haureu vist que els jugadors de tots els equips, encara que semblin clònics a primer cop d'ull, tenen algun toc diferent en els pentinats, les celles, els ulls... Potser és cosa dels colors, però sempre em va semblar que el del Real Madrid era un dels més lletjos, amb les celles gruixudes i cara de males puces.

Cromos 1929 - Gimnàstic de Tarragona i RCD Espanyol

2011-11-10T22:21:00.006+01:00

Segon lliurament de la col·lecció, amb els cromos del Nàstic i dels periquitos. Ja de petit em sorprenia que el Nàstic fos el número 3 de la col·lecció, perquè llegint la informació tampoc és que l'any 29 el Nàstic fos res de l'altre món. Potser té a veure amb el fet que el patrocinador (Xocolates Amatller) fos català, perquè 19 dels 50 equips de la col·lecció són catalans.

Cromos 1929 - Athlètic de Bilbao i FC Barcelona

2011-11-09T23:19:00.006+01:00

Començo avui una nova etiqueta dedicada a reproduir una col·lecció de cromos -50- de l'any 1929 de Xocolates Amatller que corria per la casa que té (encara) la meva família a Gandesa i que sempre m'havia fascinat, tant pel que fa als equips coneguts com als desconeguts. Per fer-ho llarg, els aniré exposant al bloc de 2 en 2, així em garanteixo 25 entrades. Avui, per començar, l'Athlètic i el Barça.

La ignorància ens fa pirates?

2011-11-08T00:46:00.003+01:00

No sabia ben bé com titular aquesta entrada, que enllaço amb un vídeo que parla de la situació a la banya d'Àfrica, dels famosos 'pirates somalis' i de com el sistema capitalista ens porta, amb el nostre vistiplau més o menys tàcit en forma de consumidors i votants ignorants (o que preferim fer-nos l'orni tot i conèixer la realitat, abans d'abandonar aquest estil de vida de maharahàs al que ens hem acostumat). Havia pensat de carregar contra la Carme Chacón, que té un paper destacadíssim en el fet que siguem còmplices d'aquestes atrocitats. El vídeo en qüestió es diu Piratas!, dura uns 23 minuts i està dirigit per Juan Falqué.

PD. Quan vaig començar el blog i l'etiqueta 'kleenex', tenia més la idea fer coses com al Kleenex original de la revista Mocador, mirant de fer conya marinera amb la realitat, però en aquest cas, com en molts altres, l'etiqueta s'ha convertit en un cul-de-sac per a tota mena de temes de denúncia político-social-ambiental-i-tal. Un cop vist el vídeo, només se m'acut de dir que la Carme Chacón és una criminal i que a més ens converteix a tots els ciutadans de l'estat espanyol en còmplices pel fet de tenir-la (per grat o per força) com a ministra de la Guerra i bastant possiblement pel fet de consumir peix capturat il·lícitament a les costes d'un país que es mor de gana.

La banca, el frau fiscal i el New York Times

2011-10-29T20:40:00.005+02:00

Reprodueixo a continuació un interessant article que he traduït al català de Vicenç Navarro, ex catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i actualment catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Pompeu Fabra. També és professor de Polítiques Públiques a la John Hopkins University (Baltimore, EUA). En l'article, critica la manca de cobertura de temes de frau fiscal per part dels mitjans de més difusió de l’estat espanyol, resultat de l’enorme influència que té la banca sobre aquests mitjans, essent la banca i els banquers alguns dels qui més contribueixen a aquest frau.

La banca, el frau fiscal i el New York Times
Vicenç Navarro
vnavarro.org

El New York Times ha anat publicant una sèrie d’articles sobre Emilio Botín, presentat per aquest rotatiu com el banquer més influent d’Espanya, y President del Banco de Santander, que té inversions financeres de gran pes al Brasil, a la Gran Bretanya i als Estats Units, a més d’Espanya. Als EUA, el Banco de Santander és propietari del Sovereign Bank.

Allò que interessa el rotatiu nord-americà no és, no obstant, el comportament bancari del Santander, sinó el del seu President i el de la seva família, així com la seva enorme influència política i mediàtica a Espanya. Un indicador d’això últim és que cap dels cinc diaris més importants de l’estat ha citat o fet comentaris sobre aquesta sèrie d’articles en el diari més influent dels EUA i un dels més influents del món. Cal suposar que si s’escrivissin articles semblants, per exemple, sobre el President Zapatero, aquests reportatges serien notícia. No és així en el cas d’Emilio Botín.

Una discussió important d’aquests articles és l’ocultament per part d’Emilio Botín i la seva família d’uns comptes secrets establerts des de la Guerra Civil a la banca suïssa HSBC. Segons sembla, als comptes d’aquest banc hi havia 2.000 milions d’euros que no s’havien declarat mai a les autoritats tributàries de l’estat espanyol. Però un empleat de l’esmentat banc suís, despitat pel mal tracte rebut per part del banc, va decidir publicar els noms de les persones que dipositaven els seus diners a la dita banca suïssa sense declarar-ho mai als seus propis països. Entre ells hi havia ni més ni menys que 569 espanyols, inclòs Emilio Botín i la seva família, amb grans noms de la vida política i empresarial (entre ells, per cert, el pare del president de la Generalitat, el sr. Artur Mas).

Segons el New York Times, aquesta pràctica és molt comú entre les grans famílies, les grans empreses i la gran banca. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària espanyola, el 74% del frau fiscal se centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol (inclòs el govern central i els autonòmics) no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleix la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya respecte la mitjana de l’UE-15 (66.000 milions d’euros), és a dir, la despesa que Espanya s’hauria de gastar en el seu Estat del Benestar (sanitat, educació, escoles d’infants, serveis a persones amb dependència, i altres) pel nivell de desenvolupament econòmic que té i que no es gasta perquè l’Estat no recull aquests fons. I una de les causes que no es recullin és precisament el frau fiscal realitzat per aquests col•lectius esmentats al New York Times. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recollir-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària se centra en els autònoms i professionals liberals, el frau fiscal dels quals representa - segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total.

També és coneguda la intervenció d’autoritats públiques per protegir el sr. Emilio Botín de les recerques de la pròpia Agència Tributària. El cas més conegut és la gestió realitzaa per l’ex Vicepresidenta del Govern espanyol, la sra. De la Vega, per interrompre una d’aquestes investigacions. Però el sr. Botín no és l’únic. Com assenyala el New York Times, fa dos anys, César Alierta, president de Telefónica, que estava sent investigat, va deixar de ser-ne. Com escriu el New York Times amb certa ironia, "el Tribunal va desistir de continuar estudiant el cas perquè, segons el jutge, ja havia passat massa temps entre el moment dels fets i la seva presentació al tribunal". Una mesura que juga a favor dels fraudulents és la ineficàcia de l’Estat, alhora que el seu temor a realitzar la investigació. Va ser ni més ni menys el President del Govern espanyol, el sr. José María Aznar, qui en un moment de franquesa va admetre que "els rics no paguen impostos a Espanya".

Tal tolerància per part de l’Estat amb el frau fiscal dels súper rics es justifica amb l’argument que, encara que no paguin impostos, les conseqüències són limitades perquè són pocs. El President de la Generalitat de Catalunya, el sr. Artur Mas, ha indicat que la pujada d’impostos als rics i súper rics té un valor més testimonial que pràctic, atès que el seu nombre és escàs. La solidesa d’aquesta argumentació, no obstant, és nul•la. En realitat, assoleix nivells de frivolitat. Ignora l’enorme concentració de les rendes i de la propietat existent a Espanya (i a Catalunya), un dels països on les desigualtats socials són més grans i l’impacte redistributiu de l’Estat és menor. Els 44.000 milions d’euros a l’any que no es recapten dels súper rics per part de l’Estat haurien evitat les enormes retallades de despesa pública social que l’Estat espanyol està duent a terme actualment.

Però una altra observació que fa el New York Times sobre el frau fiscal i la banca és el silenci que existeix als mitjans d’informació sobre aquest frau fiscal. El diari novaiorquès cita Salvador Arancibia, un periodista de temes financers a Madrid que va treballar per al Banco Santander, que apunta com les causes d’aquest silenci el fet que el Banco Santander gasta molts diners en anuncis comercials, essent la banca un dels sectors més importants en el finançament dels mitjans, no només comprant espai d’anuncis comercials, sinó també proveint crèdits - aclareix el sr. Salvador Arancibia- "....mesures d’una importància enorme en un moment com l’actual, que els mitjans estan en una situació financera molt delicada". D’aquí que hagi d’agrair al diari que s’atreveixi a publicar-lo, perquè avui, articles com els que publica el New York Times i el meu propi, no resulta fàcil que es publiquin al nostre país. És el que anomenen "llibertat de premsa".

------------------------------------------------------------------------------------

Vicenç Navarro també és coautor, juntament amb Juan Torres y Alberto Garzón del llibre Hay alternativas, amb pròleg de Noam Chomsky, que podeu descarregar des de la pàgina del propi Navarro.

El Blues de la Reserva - Capítol 6

2011-10-19T18:35:00.003+02:00

Caure i fer-se miques
Conec una dona, índia en l’ànima
que es passa els powwows ballant sola
Se sent sola, i de vegades plora
i vessa la tristor al pa que fregeix

Conec una dona, índia en els ulls
amb sang índia al cor i llàgrimes índies quan plora
Té por i de vegades s’estremeix
però la seva medicina no deixarà mai que es trenqui

tornada:
Però no vol cap guerrer ni cap valent
ni vol cap renegat que vagi a la tomba abans d’hora
No li cal cap cavall robat, no li cal cap cor robat
no li cal cap indi que caigui i es faci miques

Conec una dona, índia a les mans
que vol que canti, que vol que dansi
És fora esperant-me, faci el temps que faci
I jo travessaria els llamps per portar-li una ploma

(es repeteix la tornada)

* * *

En Robert Johnson seia en un balancí al porxo de casa de la Gran Mama. Al balancí de la Gran Mama. No en tenia ni idea d’on havia anat ella. La Gran Mama sempre se n’anava sense avisar.

"Robert," li havia dit la Gran Mama quan va arribar a casa seva, "aquí estaràs segur. Ningú no se’t podrà emportar d’aquesta casa."

Però en Johnson no s’acabava de sentir còmode amb aquella seguretat. Somiava amb la guitarra que s’havia descuidat a la camioneta blava d’en Thomas Builds-the-Fire. No sabia del cert si l’havia deixat allà expressament. Certament, abans l’havia intentat deixar enrere, a trens, a menjadors, a marges de carreteres. Havia enterrat la guitarra, l’havia llençat a rius, l’havia deixat caure des d’edificis altíssims. Però sempre tornava amb ell.

De vegades, la guitarra trigava setmanes a trobar-lo. Aquells dies eren gloriosos. En Johnson era lliure per vagarejar i parlar amb qui volgués. No buscava mai els ulls del Cavaller amagats rere la cara d’un desconegut. El Cavaller era un esperit, un animaló que creuava corrent la carretera. Quan la guitarra no hi era, en Johnson s’havia plantejat fins i tot enamorar-se. Però la guitarra finalment el trobava. Sempre el trobava.

En Johnson s’havia de buscar la vida, rentar plats, escombrar, lliurar pizzes, perquè no podia tocar la guitarra per guanyar diners. Mai més. I just quan començava a permetre’s esperances, tornava de la seva última feina i trobava la guitarra, tota brillant i nova, al llit del seu apartament barat del centre. En Johnson havia plorat totes les vegades. S’havia plantejat d’enterrar-se, de llençar-se a un riu, de deixar-se caure des d’un edifici altíssim. La guitarra el tornava boig. Però no sabia què l’esperava a l’altra banda. Què passaria si es despertava a l’altra banda amb la guitarra entre els braços? Què passava si el pes de la guitarra l’empenyia cap al fons com un àncora, amb un sol acord que ressonaria al seu cap una i altra vegada eternament?

La guitarra no havia deixat anar mai en Johnson fins que la va deixar a la camioneta blava d’en Thomas Builds-the-Fire. En Johnson se sentia alhora lliure i culpable. La guitarra no deixaria mai en pau aquells indis. S’abraçava a en Víctor més fort que mai no s’havia abraçat a ell.

En Robert Johnson es va gronxar al balancí de la Gran Mama i es va examinar les mans, deformades i plenes de cicatrius. Totes les ferides s’havien guarit, però encara sentia una picor interior. Era una picor que no es podia gratar. De vegades enyorava la guitarra. En Johnson va tancar els ulls sobre les llàgrimes i va obrir la boca per cantar:

Mmmmmm
m’he llevat aquest matí
i un blues caminava com un home
m’he llevat aquest matí
i un blues caminava com un home
Blues torturat
dóna’m la mà dreta

Aleshores va parar la música. La reserva va exhalar. Aquells blues portaven records als spokanes, però es negaven a reconèixe’ls. Aquells blues il•luminaven una carretera nova, però els spokanes treien els mapes antics. Aquells blues agitaven generacions de ràbia i dolor: accidents de cotxe, suïcidis, assassinats. Aquells blues eren antics, aborígens, indígenes.

Al llit, en Thomas Builds-the-Fire va reconèixer la veu d’en Robert Johnson en els blues que baixaven flotant des de la muntanya de la Gran Mama. Però en Thomas també va sentir alguna cosa amagada rere les paraules. Va sentir l’àvia d’en Robert Johnson fent el cor. En Thomas va tancar els ulls i va veure aquella àvia en una cabana desmanegada. Sense finestres, una flassada per porta, un fum acre. L’àvia d’en Robert Johnson no era sola a la cabana. Altres homes, dones i nens negres cantaven amb ella. L’olor de la suor, la sang i el cotó omplien l’habitació. Cotó, cotó. Aquells negres cantaven al seu Déu; cantaven amb alegria i pena. Els blancs sentien les cançons des de les seves mansions i somreien. "Els negrots ja tornen a cantar i ballar," pensaven aquells blancs. "Coi de música sense sentit."

En Thomas va escoltar amb atenció, però la resta de spokanes van estirar lentament els braços i les cames, van sortir fora i no en van parlar amb ningú. Enterraven tota la seva ràbia i el seu dolor molt endins, on es podria, floria i la flor creixia ràpidament.

* * *

Del Diari Wellpinit Rawhide:

Carta oberta a la tribu spokane

Benvolguts membres de la tribu,

Com tots sabeu, els Coyote Springs, la banda de rock local, acaba de tornar de Seattle amb dues dones blanques. Es diuen Betty i Verònica, per si fos poc. Començo a tenir molts dubtes sobre la capacitat dels Coyote Springs per representar la tribu spokane.

En primer lloc, són uns borratxos. En Víctor i en Junior són tan borratxos que fins i tot en Lester FallsApart pensa que beuen massa. En segon lloc, les dues dones índies de la banda no són spokanes. Són flatheads. Sempre m’han caigut bé els nostres cosins flatheads, però se suposa que els Coyote Springs són una banda d’indis spokanes. I no cal ni esmentar els problemes que causen les dones blanques.

Ja sé que la banda era genial quan va començar. Fins i tot jo havia anat un parell de vegades a veure’ls assajar a ca la Irene, però les coses han anat massa lluny. Hem de recordar que els Coyote Springs van a un munt de llocs com a representants de la tribu spokane. Volem de debò que la gent cregui que som com aquesta banda? Volem de debò que la gent cregui que els spokanes són un penjat que explica històries, un parell de borratxos irresponsables, un parell d’índies flatheads i dues dones blanques? No ho crec.

Els rumors diuen que la Checkers Warm Water ha deixat la banda i s’ha unit al cor de l’església catòlica. Només podem confiar que la resta de la banda la segueixi. Déu els faria un bon profit a tots.

Cordialment,
David WalksAlong
President del Consell Tribal Spokane

* * *

Nerviós i espantat, en Thomas va anar a l’església amb la Chess i la Checkers a primera hora de diumenge al matí. Temia que els catòlics haguessin instal•lat un detector de fe a la porta, com un d’aquells detectors de metalls dels aeroports. Les alarmes es dispararien quan travessés la porta de l’església.

"Gràcies per venir," li va dir la Chess.

En Thomas va somriure, però no va dir res i va vèncer el desig de fugir corrents.

"Sí," va dir la Checkers. "Serà fantàstic."

Quan el trio va arribar prop de l’església catòlica, en Thomas va sentir una ira sobtada. Va recordar tots els indis que s’havien agenollat davant d’un homenet blanc a Roma.

"Chess," va dir en Thomas, "el que sí que no penso fer mai és escoltar un discurs del Papa."
"I per què ho hauries de fer? Jo no els escolto."

Mossèn Arnold va saludar en Thomas, la Chess i la Checkers a la porta. Es van donar la mà, es van tocar les espatlles, es van mirar als ulls i es van escorcollar espiritualment.

"Checkers," va dir mossèn Arnold, "estic tan content tornar-te a veure. I aquesta deu ser la teva germana, la Chess. I en Thomas, esclar. Benvingut."

En Thomas va saludar tímidament.

"Estic molt content que hagueu vingut tots," va dir mossèn Arnold. "Espero que tinguis amb compte la possibilitat de formar part de la nostra petita comunitat. Potser podries cantar al cor."
"Potser," va dir en Thomas mentre mirava la Chess i la Checkers perquè l’ajudessin. La Checkers mirava embadalida mossèn Arnold i no es va adonar dels problemes d’en Thomas. La Chess li va somriure i li va donar la mà. I la va estrènyer amb força mentre entraven a l’església i buscaven seient. La Checkers va entrar al vestidor per posar-se la sotana del cor. Mossèn Arnold va donar la mà a tothom fins que va arribar davant.
"Et trobes bé?" va preguntar la Chess.

En Thomas va fer que sí amb el cap i es va afluixar el coll de la camisa. A l’església hi feia calor i cada segon se sentia més marejat. Gairebé es va desmaiar quan mossèn Arnold va començar la missa. Després de tants anys, en Thomas encara se’n recordava de les paraules de totes les pregàries i les acompanyava amb un xiuxiueig, més per esma que per fe. La Chess xiuxiuejava al seu costat i a ell li va agradar molt el so d’aquella harmonia.

"Senyor, escolta la nostra pregària."

La Checkers cantava fort en el cor. En Thomas s’hi va fixar. Mirava mossèn Arnold.

"Tenies raó sobre la Checkers," va xiuxiuejar-li en Thomas a la Chess. "Està penjada d’ell."
"Oi que sí?" va dir la Chess. "Ja t’ho havia dit."

En Thomas només pensava en un got d’aigua quan el capellà va començar el sermó. Al principi, en Thomas seguia les paraules, alguna cosa sobre la redempció, però la vista aviat se li va apagar. No s’havia sentit igual mai abans. Quan va tornar a obrir els ulls, era en un lloc diferent, més fosc.

*

"Thomas," deia mossèn Arnold, tot i que en Thomas sabia que el capellà encara era a l’església. "Thomas, què hi fas, aquí?"

En Thomas movia el cap, intentava despertar-se, però en canvi el que sentia era més calor. En el seu somni, tancava els ulls, els tornava a obrir i es trobava en una sauna índia. A dins era massa fosc per veure-hi, però en Thomas coneixia l’olor i la sensació de la sauna. També podia notar la presència d’altra gent dins la tenda.

"El germà següent, sisplau," deia una veu enmig de la foscor.

En Thomas sabia que se suposava que havia de ser el següent a pregar. Podia pregar en silenci, i el respectarien. Podia pregar en veu alta, cridar i plorar, i l’entendrien. Si cantava, els seus germans de la sauna cantarien amb ell.

"Germans," deia en Thomas. "No tinc cap cançó tradicional. Ni tan sols sé què hi faig, aquí. No sé què hi fa ningú. La gent ens escolta pregar. Han entrat a la sauna per robar-nos. Hem de mantenir les nostres cançons en privat i amagades. Aquí dins hi ha algú que ens les robaria. L’oloro."

Algú tirava aigua a les pedres calentes del centre de la sauna. S’aixecava vapor; un riure tranquil passava flotant. En Thomas amb prou feines podia respirar. Veia imatges de gent més enllà de la seva visió, sentia veus estranyes, notava un animal al seu costat. Aquell animal es fregava contra en Thomas i li sortia sang.

"Mare meva," cridava en Thomas, i s’obria la porta.

"Thomas," cridava una veu bestial mentre en Thomas fugia de la sauna i passava corrents al costat del foc de camp. En Thomas sentia com l’animal l’empaitava entre els matolls. L’olor, l’olor. Va ensopegar, va caure durant un espai de temps immesurable i es va despertar de cop a l’església catòlica de Wellpinit.
*

"Benvingut," li va dir la Chess a en Thomas quan va obrir els ulls. "No sabia que els catòlics fóssim tan avorrits."

En Thomas va moure el cap i va arronsar les espatlles.

"La pau," va dir la Chess aixecant-se del banc.
"La pau," va dir-li en Thomas a l’esquena de la Chess.
"La pau sigui amb tu", va dir-li una vella índia a en Thomas.
"Ah, sí, bon rotllo," va dir en Thomas.

L’àvia va fer cara de sorpresa i després va somriure.

"Tu ets en Builds-the-Fire, oi que sí?" va preguntar.
"Sí."
"M’alegro de veure’t aquí. M’alegro que hagis deixat la banda. La música rock and roll és pecat."

En Thomas va fer que sí amb el cap amb aire de no entendre res.

"No t’imagines com vam ser de feliços en veure la Checkers aquí la setmana passada. Es va salvar, es va salvar. I ara has vingut tu i també la seva germana. La gent començava a enraonar, saps?"

L’índia vella es va agenollar al banc. En Thomas es va agenollar, sense tenir ni idea d’on havia anat la Chess. Aleshores la va veure amb les hòsties de la comunió. Mossèn Arnold no perdia el temps.

"El cos i la sang de Crist. El cos i la sang de Crist. El cos i la sang de Crist."
"I què diu la gent de nosaltres?" va preguntar en Thomas a l’àvia.
"Als cristians no els agrada la vostra música diabòlica. Als tradicionals no els agrada la vostra música blanca. Al Consell de la Tribu no li agrada que sigueu més coneguts que ells. A ningú li agraden les blanques que estan amb vosaltres. Escopim a les seves ombres. No les volem aquí."
"I què me’n diu de mossèn Arnold? També és blanc."
"Però és un blanc bo. Les de la vostra banda només portaran problemes."
"Però abans li agradàvem a tothom."
"Abans que marxéssiu de la reserva, abans que marxéssiu."

L’àvia es va aixecar per rebre la comunió i en Thomas la va seguir pel passadís. La Checkers cantava l’himne de la comunió meravellosament. En Thomas va saber que l’havien de fer tornar a la banda. Els Coyote Springs necessitaven dues índies, no dues blanques. Si la Checkers tornava, podrien fer fora la Betty i la Verònica per majoria. En Thomas havia sentit el canvi en l’aire de la reserva, però no n’havia fet cas. Al dos assajos que havien fet després de tornar de Seattle només hi havia aparegut en Lester FallsApart.

"Però encara vivim aquí," va dir-li en Thomas a l’àvia.
"Però vau marxar. I amb una vegada n’hi ha prou."

L’àvia va obrir la boca per rebre la comunió; en Thomas va parar les mans en forma de cassola. Mossèn Arnold li va posar l’hòstia suaument a les mans.

"Amén," va xiuxiuejar en Thomas, va agafar l’hòstia i va fer veure que se la menjava. Va tornar al banc però va descobrir que l’àvia havia marxat. Va buscar-ne algun rastre però no va trobar res. Es va tornar a agenollar al banc i es va senyar ràpidament. Després va sortir corrents, va fer miques l’hòstia i la va deixar caure a terra. La reserva es va empassar les miques àvidament. Sense saber ni per què havia agafat la comunió, en Thomas va sentir el pes de Déu, de la reserva i de totes les històries entre ells.

* * *

En Víctor i en Junior van entrar arrossegant-se al súper pocs minuts després que les campanes de l’església catòlica toquessin per segona vegada aquell matí. Els dos havien estat contínuament borratxos des que havien tornat de Seattle, gastant-se els respectius dos-cents dòlars del premi de forma ràpida i eficaç. I estaven acabant ràpidament amb els calés de la Betty i la Verònica, també. L’home-que-segurament-era-lakota va mirar en Junior i en Víctor i va fer que no amb el cap. També va veure les dues blanques i els va oferir una pregària silenciosa.

"Senyores i senyors!" va cridar en Víctor. "L’Elvis és mort. Visca jo!"

En Víctor i en Junior feien esses pel súper buscant la nevera de les cerveses. La Betty i la Verònica els van deixar córrer i van sortir fora.

"Què cony hi fotem, aquí?" li va preguntar la Verònica a la Betty.
"No ho sé."

Havien deixat el cotxe en un pàrking de Seattle. Sabien que el preu per treure’l d’allà era més alt cada hora que passava.

"La fi del món és a prop!" va cridar l’home-que-segurament-era-lakota.
"Ja ho sabem," van dir la Betty i la Verònica.

Dins del súper, en Michael White Hawk mirava com en Junior i en Víctor feien esses pels passadissos.

"Quets malparits es pensen que són guais," li va dir en Michael a un pa de motlle quan en Víctor i en Junior van trobar finalment la nevera de les cerveses. Van celebrar la troballa i van treure una caixa de cerveses barates.
"En tindrem prou?" va preguntar en Junior.
"Prou és prou," va dir en Víctor.
"I això què collons vol dir?"
"No ho sé."

En Junior i en Víctor van ajuntar la xavalla i van portar les cerveses al caixer.

"En tenim prou, oi?" va preguntar en Víctor.
"No paguem impost sobre les vendes, recordes?" va dir en Junior.

Van pagar la beguda, van sortir del súper i es van cobrir els ulls contra la sobtada llum del sol. En Michael White Hawk els va seguir, va aprofitar l’ocasió i va fer caure les cerveses de les mans d’en Víctor i en Junior. Algunes llaunes es van obrir i la cervesa en brollava com una font.

"Collons," va dir en Víctor. "Es pot saber què t’agafa?"
"Cabrons!" va cridar en White Hawk. "Us creieu que sou millors que els altres perquè cardeu amb dones blanques. Sou uns merdosos."
"Que sóc un merdós?" va dir en Víctor. "Tu sí que ets un merdós."

En Junior va agafar una cervesa i la va obrir.

"Hòstia, nen," va dir en Junior oferint-li la cervesa. "Si volies una cervesa, la podies demanar."
"No vull res de vosaltres," va dir el Michael llençant la cervesa a terra.

Una gentada es va aplegar de sobte, perquè sempre s’apleguen gentades ràpidament al voltant d’una baralla potencial.

"Digueu-los que parin!" va cridar la Betty, però ningú li va fer gaire cas.
"Veniu," va dir en White Hawk. "Us donaré pel sac."
"Que et bombin," van harmonitzar en Junior i en Víctor.

En White Hawk se’ls va llençar al damunt i els va fer caure a terra. Després els va donar puntades de peu i trepitjades, perquè estaven massa borratxos per tornar-s’hi. Simplement van adoptar una postura fetal i esperaven que acabés. La gentada animava. Alguns aplaudien obertament en White Hawk; la majoria celebrava la violència general de tot plegat. La Betty i la Verònica van atacar en White Hawk, esgarrapant-lo i clavant-li cops de puny, però ell se les va espolsar del damunt. A la Betty la va llençar contra una cabina de telèfon, i a la Verònica li va trencar el nas d’un revés. En White Hawk estava foll d’ira. Es podria haver carregat a tothom, però l’home-que-segurament-era-lakota es va esmunyir entre la gentada i el va estabornir amb un sol cop.

"Ostres," va dir un dels germans Android a l’home-que-segurament-era-lakota. "La fi del món és damunt del cap d’en White Hawk, no?"
"La fi del món no hauria de començar aquí. No per culpa meva."

La policia i els ATS tribals van aparèixer una hora després. Els ATS indis van entaforar en Víctor, en Junior i en White Hawk a la mateixa ambulància i els van portar a Spokane perquè rebessin atenció mèdica. Els tres estaven inconscients i tenien commoció cerebral. A la Betty i la Verònica les van atendre allà mateix. La Betty s’aguantava una bossa de gel a l’esquena adolorida, i la Verònica tenia dos kleenex entaforats a les narius. No va voler que ningú la portés enlloc.

"Què cony hi fotem, aquí?" li va preguntar la Verònica a la Betty.
"No ho sé," va dir la Betty.

Els policies tribals van dispersar la multitud i van anar a dinar al supermercat. Chili al microones i cafè.

El viatge en ambulància va ser tota una aventura. En White Hawk es va despertar i va voler seguir la baralla, però l’ATS amb trenes li va fotre un cop al cap amb la bombona d’oxigen. La preparació dels ATS de la reserva cobria un munt de situacions. En White Hawk sagnava per dues ferides al cap quan van arribar a l’hospital.

"Què els ha passat?" va preguntar el metge d’urgències a l’ATS de les trenes.
"Un accident de cotxe," va mentir l’ATS. Havia rebut ordres directes del Consell de la Tribu. El consell mirava sempre de mantenir les lleis dels blancs lluny de la reserva. En White Hawk havia violat la llibertat condicional en barallar-se, però al consell li interessava més mantenir la sobirania de la tribu que tornar-lo a fotre en una presó dels blancs. A més, en Víctor i en Junior estaven borratxos, i els indis borratxos acostumen a tenir un sistema per evitar lesions greus. I sobretot, en White Hawk era el nebot d’en David WalksAlong, i això comptava per tot.

"Collons," va dir el metge. "Els accidents de cotxe semblen un esport olímpic per als indis."
"Medalla de bronze per a tots," va dir l’ATS. "Aquests tres han sobreviscut."

Les infermeres van desinfectar i embenar els spokanes, els van tenir tota la nit en observació i no els van fer ni cas fins que els van donar l’alta.

"Vosaltres tres no heu tingut un accident de cotxe," va dir el metge blanc als tres spokanes abans d’enviar-los cap a la reserva.

A en White Hawk el van condemnar a només algunes setmanes a la presó tribal. En Junior i en Víctor es van mudar a casa d’en Thomas el dia després de tornar a la reserva, perquè els col•legues d’en White Hawk havien saquejat casa seva i els havien robat tots els mobles.

"Els homes amb commoció cerebral no haurien de dormir a terra," va dir en Víctor deixant-se caure al sofà de casa d’en Thomas. En Junior es va estirar al racó, amb les mans al cap adolorit.

Pocs minuts després que en Junior i en Víctor tornessin de l’hospital, la Betty i la Verònica van fer les maletes i es van esperar fora perquè les portessin a Spokane. En Thomas era davant de casa seva amb les dones blanques i va considerar la possibilitat de mudar-se, també. No volia viure amb el seu guitarrista i el seu bateria.

"On cony aneu?" va preguntar la Chess.
"On sigui," va dir la Betty.
"Mira," va dir la Verònica, "només volem que ens porteu a Spokane. D’allà agafarem un autobús cap a Seattle. Aquí esteu bojos."
"Vés per on," va dir la Chess, "em pensava que volíeu una mica de la nostra saviesa."
"No esperàvem que fos així," va dir la Verònica. "Com volies que ho sabéssim? Tothom ens escup a les ombres. Què dimonis vol dir? Vull dir que passegem pel carrer, sense ficar-nos amb ningú, i una índia vella ens escup a l’ombra. Què coi representa?"
"Què?" va preguntar la Chess. "No ho podeu suportar? Voleu les coses bones de ser indi sense les dolentes, no? Doncs una commoció cerebral és tan tradicional com un tipi."
"Això no és el que volíem."
"I què us penseu els new age? Us creieu que la màgia és fàcil d’explicar? Veniu corrent a les reserves, a tots els llocs que heu decidit que són sagrats. Ostres, no sabeu que TOTS els llocs són sagrats? Voleu una terra sagrada on hi faci calor i hi hagi bones vistes. I voleu els llocs sagrats amb arbredes i perques de riu, també."
"Esteu sonats," va dir la Verònica. "Totalment sonats. Guillats, penjats. Tocats de l’ala i del bolet."
"D’acord, d’acord," va dir en Thomas. "Ja n’hi ha prou. Us portaré a la ciutat."

En Thomas, la Betty i la Verònica van pujar les maletes a la camioneta i van marxar. La Chess i la Checkers es van quedar al pati veient com se n’anaven.

"No ho sé," va dir la Checkers. "Aquestes dues dones cantaven molt bé."
"Què?" va preguntar la Chess.
"Ens les hauríem d’haver quedat. Cantaven molt bé."
"No saps què dius. A més, tu ni tan sols estàs a la banda, ara."
"Hi podria haver estat. Hauria estat bé tenir unes blanques fent-nos els cors a les índies. Normalment és a l’inrevés."
"Sí, potser sí."

La Checkers i la Chess van tornar a entrar a casa per veure com estaven en Junior i en Víctor mentre en Thomas baixava amb la camioneta cap a la pista.

"Els indis amb commoció no s’haurien d’anar a buscar ells mateixos un got d’aigua," va dir en Víctor quan la Chess i la Checkers van entrar a la casa.
"Els indis amb commoció no haurien d’emprenyar les índies amb tendència a llençar objectes," va dir la Chess.

La camioneta blava va baixar per la pista, deixant enrere tots els pins i roques plenes de pintades. L’óS QUE CORRE ESTIMA LA COLOMA BLANCA. La camioneta va deixar enrere les cases d’HDU amb generacions de cotxes apilats i nens indis que s’estaven sense fer res a la vora de la carretera. No feien autostop, no anaven enlloc. Només s’estaven allà mirant el tràfic. Un cotxe cada deu minuts, aproximadament.

"Què li passa en aquest lloc?" va preguntar la Betty movent els braços al seu voltant.
"Què vols dir?" va preguntar en Thomas. "Quin lloc?"
"Vol saber què és el que falla de tot això," va dir la Verònica.
"El que falla de què?"
"La reserva, vosaltres els indis."
En Thomas va somriure.
"També hi ha un munt de coses que van malament amb els blancs," va dir. "No hi ha res que vagi malament a la reserva que no hagi anat malament a tot arreu."

En Thomas va travessar el límit de la reserva, els camps de blat, va passar de llarg la base de les forces aèries de Fairchild i va arribar a Spokane. L’estació d’autobusos era, esclar, a la pitjor part de la ciutat.

"Segur que estareu bé, aquí?" va preguntar en Thomas quan la Betty i la Verònica van baixar de la camioneta.
"Quina diferència hi ha entre aquí i la reserva?"
"Hi ha més pins a la reserva," va dir en Thomas.

La Betty i la Verònica van entrar a l’estació d’autobusos. En Thomas ja era a punt de marxar quan la Betty va sortir de l’estació i va fer adéu amb la mà. En Thomas també va fer adéu amb la mà i va tornar a casa.

* * *

Durant les setmanes següents, els Coyote Springs van passar la major part del temps a casa d’en Thomas. Només s’arriscaven a sortir per comprar menjar i la majoria els rebia amb mirades d’odi i silenci. No anaven a l’església. Només poca gent els va donar el seu suport. Va haver-hi baralles entre els seguidors i els detractors dels Coyote Springs. Al cap d’un temps, el supermercat va negar l’entrada als Coyote Springs perquè hi havia hagut moltes baralles. El Consell de la Tribu fins i tot va fer una reunió d’emergència per discutir la situació.

"Proposo que els excomuniquem de la tribu," va dir en David WalksAlong. "Estan creant un ambient de violència a la nostra comunitat."

La tribu va votar per poc marge que es quedessin els Coyote Springs, però va arribar a un punt mort en la votació per fotre fora de la reserva la Chess i la Checkers.

"Ni tan sols són spokanes," va argumentar en WalksAlong. El consell mirava de desfer l’empat quan en Lester FallsApart va entrar fent esses a la reunió, va votar a favor de la Chess i la Checkers i va caure estès a terra.

La Chess i la Checkers seien a la cuina de cal Thomas menjant entrepans de desitjos. Dues llesques de pa amb desitjos al mig.

"Ostres," va dir la Chess. "Potser hauríem de tornar a Arlee. Allà els caiem bé. Per què deu ser que els caiem bé a tots els indis menys als indis d’aquí?"
"Jo no me’n vaig," va dir la Checkers pensant en mossèn Arnold. "A més ni tan sols tenim calés per marxar. Què farem quan arribem a Arlee?"
"No ens queden gaires calés per viure aquí."

Els mil dòlars del premi de la Batalla de les Bandes havien desaparegut. En Thomas, en Junior i en Víctor havien rebut cadascun l’estipendi mensual per menjar, però no duraria gaire. En Thomas va trucar algunes companyies discogràfiques petites de Spokane, però no els interessava la banda.

"Indis?" deien les companyies discogràfiques. "Vols dir tambors i tota la pesca? Amb aquella mena d’udols que canteu? No ens podem permetre fer un disc que no es vendrà. Ho sento."

Fins i tot va trucar a algunes discogràfiques de Seattle, com la Sub Pop. La Sub Pop havia descobert els Nirvana i un munt d’altres bandes, però no van contestar les trucades d’en Thomas. Simplement van enviar formularis de desestimació. Lletres negres en paper blanc, com les llaunes de menjar. CARN DE PORC DEL DEPARTAMENT D’AGRICULTURA DELS EUA. ENS SAP GREU NO PODER EDITAR-VOS EL DISC. NOMÉS CAL AFEGIR-HI AIGUA. NO ESCOLTEM MAQUETES NO SOL•LICITADES. LLET EN POLS. GRÀCIES PEL VOSTRE INTERÈS. ESCALFEU I SERVIU.

Els bars es van negar a llogar els Coyote Springs.

"Hem sabut que heu causat problemes," deien els bars. "No volem tenir més problemes dels que ja tenim."

Els Coyote Springs van tremolar de por.

"Merda," va dir en Junior mentre s’empassava una altra cullerada de mantega de cacauet, l’única font de proteïnes a les dietes de la reserva. En Víctor va rascar una mica la guitarra; feia temps que tenia els dits plens de durícies. Amb prou feines notava les cremades. En Thomas va sortir de casa per fer algunes trucades desesperades des del telèfon públic de davant del supermercat. La Chess i la Checkers seien juntes al sofà, amb les mans agafades. La tele no funcionava.

Els Coyote Springs podrien haver estat asseguts allà a cal Thomas durant anys, quiets i en silenci, fins que es poguessin fer servir les seves ombres per dir l’hora. Però va aparèixer aquell Cadillac a la reserva i ho va canviar tot. Tots els spokanes el van veure, però van donar per fet que devia ser la CIA, l’FBI o els testimonis de Jehovà. El Cadillac va parar davant del supermercat. La finestreta del darrere es va obrir.

"Ei, escolti," va cridar una veu des de dins del Cadillac.
"Jo?" va preguntar l’home-que-segurament-era-lakota.
"Sí, vostè. Sap on podríem trobar els Coyote Springs?"
"Esclar, baixin fins a la pista d’allà, tombin a mà esquerra, segueixin aquest camí una estona i després a mà dreta. I després a mà esquerra a ca la vella Bessie. Reconeixeran casa seva per l’olor de pa fregit. El tercer millor de la reserva. I després altra vegada a mà dreta."
"Esperi, esperi," va dir la veu. "Per què no puja al cotxe i ens indica el camí?"
"És un cotxe molt maco. Però no està fet per a mi," va dir l’home-que-segurament-era-lakota. "Hi aniré corrent. Segueixin-me."
"D’acord, però de fet el cotxe tampoc és nostre. L’hem llogat, igual que aquest xofer tan estrafolari."

L’home-que-segurament-era-lakota va arronsar les espatlles i va córrer camí avall amb el Cadillac seguint-lo de prop.

"No podríem anar més de pressa?" va cridar la veu de dins del Cadillac.
"I tant," va dir l’home-que-segurament-era-lakota accelerant el ritme. Va avançar alguns altres cotxes, cosa que va obligar el Cadillac a fer alguns avançaments arriscats. Van passar per davant de ca la Bessie i van tombar a mà dreta.
"Collons, aquest pa fregit fa molt bona olor, oi que sí?" va dir-li un dels blancs del cotxe a l’altre.

La casa d’en Thomas era en una petita depressió al costat de la carretera.

"Allà hi trobaran els Coyote Springs," va dir l’home-que-segurament-era-lakota. I es va ajupir per mirar dins del cotxe.
"N’està segur, cap?" va preguntar la veu.
"Segur. Saben que la fi del món és a prop?"
"Hi hem estat i n’hem tornat, cap."

L’home-que-segurament-era-lakota va veure dos homes blancs de cara pàl•lida asseguts al seient del darrere. Se’ls veia petits dins del cotxe, però l’olor del fum dels puros i del whisky era grandiosa. El conductor era un tio blanc escanyolit que portava un vestit barat. Encuriosit, l’home-que-segurament-era-lakota se’ls va mirar una estona, i després va tornar corrents cap al supermercat. Havia de tornar a la feina.

El conductor es va quedar al Cadillac, però els altres dos blancs van baixar per les portes del darrere del Cadillac. Els dos eren baixos i rabassuts, amb els cabells foscos i bigotis que amenaçaven de tapar-los tota la cara. Aquests blancs baixets van caminar fins a la porta del davant i van picar. Van tornar a picar. En Thomas va obrir la porta de bat a bat.

"Hola," va dir un dels blancs. "Som en Phil Sheridan i en George Wright de Cavalleria Records, a Nova York. Hem vingut per parlar-vos d’un contracte per un enregistrament."

* * *

D’un fax transmès des de Wellpinit a Manhattan:

Benvolgut senyor Armstrong,

Acabem de reunir-nos amb la banda índia de la que ens havien parlat. Els Coyote Springs. Han tocat una mica per a nosaltres i francament ens han impressionat bastant. El cantant, Thomas Builds-the-Fire, és bo, però les cantants femenines, Chess i Checkers Warm Water, són excel•lents. Podria haver-hi alguna petita discòrdia al grup perquè sembla ser que la Checkers havia deixat la banda. S’hi ha tornat a afegir quan hem aparegut nosaltres. Diria que això demostra ambició. La Checkers és bastant imponent, preciosa de fet, mentre que la Chess és maca. Les dues atraurien els homes, crec. Aquella mena de cosa animalística i exòtica.

Hem fet que la banda ens toqués alguns temes a casa seva i confiem en les seves capacitats. En Builds-the-Fire és un baixista competent, i Víctor Joseph és un guitarra solista realment extraordinari. És original i potent, un veritable talent. Junior Polatkin simplement es defensa amb la bateria, però és un home molt ben plantat. Molt atractiu ètnicament. Podria atreure les adolescents, cosa que compensaria les pintes d’en Builds-the-Fire i en Joseph. En Builds-the-Fire té aspecte com de penjat, amb ulleres de Buddy Holly i les dents trencades. A en Víctor Joseph sembla que l’atropellés un tren l’any 1976. Potser ens podríem centrar en l’angle grunge-punk en el seu cas.

En general, aquesta banda té un aspecte i un so indis. Tots tenen la pell fosca. La Chess, la Checkers i en Junior porten els cabells llargs. En Thomas té el nas gran i en Víctor moltes cicatrius. Es tracta de l’atractiu d’un veritable mestissatge.

Crec que podrem vestir aquest grup, donar-los pintures de guerra, plomes, etc., i atacar el tema des de l’angle indi. Crec que aquesta banda pot resultar molt lucrativa per a Cavalleria Records.

Potser hauríem de fer volar la banda a Nova York per fer alguna feina d’estudi. Per veure què poden fer fora del seu entorn natural.

Pau,
Phil Sheridan
George Wright

* * *

"Mossèn Arnold," va cridar la Checkers, "que és aquí?"

Va buscar per tota l’església però finalment va trobar el capellà netejant les tombes del cementiri. Netejava les tombes de cinc generacions d’indis spokanes catòlics.

"Ei, hola, Checkers."
"Hola, mossèn."
"Em va saber greu saber allò d’en Víctor i en Junior. Estan bé?"
"Sí, només van ser alguns cops al cap. Uns quants blaus per aquí i per allà. I les costelles adolorides. Potser els donarà una mica de seny."
"Potser sí," va dir mossèn Arnold i va riure. Es va recolzar al rasclet. La Checkers va estudiar els anells que duia. Un anell de la universitat, un anell d’or. Li van venir ganes de fer-li petons a les mans.
"I què hi ha de les dones blanques?"
"Van marxar. Suposo que érem massa indis per a elles."
"Sí, conec la sensació."

La Checkers va mirar les tombes que tenia al voltant. No coneixia ningú dels qui hi eren enterrats.

"I què," va dir el capellà, "he sentit a dir que va venir tot un cotxàs a casa d’en Thomas."
"Sí."
"I?"
"Eren uns paios d’una companyia discogràfica de Nova York. Els vam agradar molt."
"I?"
"I he tornat a la banda."
"Així a les bones?"
"Sí, em sap greu."

Mossèn Arnold va deixar caure el rasclet i va agafar les mans de la Checkers. Li va prémer els dits una mica i va somriure. Ella va provar de mirar-lo als ulls però va girar el cap, avergonyida.

"De debò que ho sento," va dir.
"Estàs segura que és això el que vols?"
"No. Però necessitem els diners. No tenim ni cinc."
"És que tot ha de tenir a veure amb els diners?"
"Esclar que sí. Només la gent amb prou diners faria una pregunta com aquesta."
"La pobresa dóna una mena de llibertat."
"Això és mentida," va pensar la Checkers i es va sentir pitjor per contradir un capellà, el seu capellà.
"Jesús no tenia diners," va dir mossèn Arnold.
"Ja, però Jesús podia convertir una llesca de pa en uns quants milers. I jo no puc."
"Tens raó, Checkers. Tens raó."

La Checkers va mirar a terra. No hauria volgut tenir raó. Volia que mossèn Arnold li prohibís d’anar-se’n.

"Em sembla que podríem pregar perquè tot et vagi bé," va dir mossèn Arnold.
"D’acord," va dir ella.

Els dos es van agenollar al terra, cara a cara, amb les mans agafades.

"Resa tu," va dir el capellà.
"Pare nostre," va començar, va aturar-se i va tornar a començar. Trabucant-se, va dir una pregària curta.
"Amén."
"Amén."
"Checkers," va xiuxiuejar ell, "tot anirà bé."

Ella es va inclinar endavant i li va fer un petó als llavis. Sorprès, ell es va tirar enrere. Ella li va fer un altre petó, amb més força i ell li va tornar el petó, maldestrament.

"Checkers," va dir ell apartant-la.

Ella el va mirar; ell va tancar els ulls i va resar.

* * *

En Wright i en Sheridan seien al darrere del Cadillac. En Sheridan parlava pel telèfon del cotxe. El conductor havia trigat més d’una hora per trobar un lloc de la reserva que tingués bona cobertura. Van haver de pujar al turó de Lookout, però tot i així hi havia molts paràsits a la línia.

"I bé," va dir en Sheridan, "què li han semblat?" Va fer que sí amb el cap, va grunyir afirmativament durant alguns minuts i va arronsar les espatlles una o dues vegades. Va penjar el telèfon amb cara de descoratjat.
"Merda," va dir en Wright. "No li ha agradat la idea, oi que no?"
"El senyor Armstrong diu que ha rebut el fax i que li encanta la nostra idea," va dir en Sheridan amb cara inexpressiva.
"No m’enredis."
"Vol que abans passem a veure un duo a Seattle. Un parell de xatis blanques de bon veure, suposo, que acaben de començar i ja causen sensació. Aleshores se suposa que hem de tornar aquí la setmana vinent i portar, tal com diu ell, aquest coi d’indis a Nova York."
"Bé, això es mereix una copeta," va dir en Wright.
"Un parell de copetes," va assentir en Sheridan.

Els cavalls van xisclar.

"Bé, doncs els ho hauríem de dir, no et sembla?" va preguntar en Wright.
"Sí," va dir en Sheridan. "Conductor, porta’ns als Coyote Springs."

El conductor va conduir amb compte fins a casa d’en Thomas. Va observar que els dos executius de la companyia discogràfica bevien directament d’una cantimplora. La cantimplora era vella, antiga, rovellada. En Sheridan i en Wright havien begut d’aquella cantimplora durant un segle, dècada més dècada menys. No estaven del tot segurs de quan de temps havia passat.

"Sempre has estat un bon soldat," li va dir en Wright a en Sheridan.
"I tu sempre has estat bon coi d’oficial," va respondre en Sheridan.

Els Coyote Springs s’estaven asseguts al pati del davant quan va aparèixer el Cadillac. Borratxos, en Sheridan i en Wright van sortir corrent del cotxe amb la bona notícia. Tots van ballar: en Junior i en Víctor un tango; en Thomas un pas doble amb un pi; en Wright i en Sheridan miraven d’arrambar-se a la Chess i la Checkers.

"Quan hem de marxar?" va preguntar en Thomas.
"La setmana que ve," va dir en Sheridan.
"D’aquí a tant?"
"És que abans hem d’anar a Seattle. Per un altre negoci."

Els estómacs dels Coyote Springs van rondinar.

"És que no tenim diners," va xiuxiuejar en Thomas.
"No teniu diners?" va preguntar en Sheridan.
"Gens."
"Per què no ho dèieu?" va dir en Sheridan obrint la cartera. "Jo porto uns pocs centenars de dòlars al damunt. En tindreu prou?"

Els Coyote Springs van agafar els calés, van subornar el del súper perquè els deixés entrar i van comprar Pepsis, Doritos i xocolatines Hersley per tota la setmana. En Junior i en Víctor van comprar cerveses amb la seva part i se les van beure poc a poc.

"Quina birra més bona," va dir en Víctor. "Té un buquet meravellós. Un gust suau i afruitat amb una lleugera acidesa."
"Sí," va dir en Junior, va fer un glop, el va assaborir i se’l va empassar. "Una birra sensacional."
"I encara millor amb unes cornes de blat, oi?" va preguntar en Víctor.
"Estàs fet tot un gourmet," va dir en Junior.

En Sheridan i en Wright van marxar de la reserva abans que en Junior i en Víctor s’haguessin acabat aquella primera cervesa i amb prou feines es van acomiadar.

"Ens veurem d’aquí a una setmana," va dir en Sheridan abans de marxar. "Tingueu tota la vostra merda a punt. Us portarem en avió, així que no agafeu massa coses."
"En avió?" va preguntar en Thomas.
"Esclar. Què et pensaves? Que hi aniríeu a cavall?"

En Thomas sabia que no hi havia cap bona raó perquè els indis volessin. Els indis amb prou feines aconseguien mantenir-se a la carretera quan anaven en cotxe.

"Bé," va dir la Chess quan els executius de la discogràfica van haver marxat.
"Bé," va dir en Thomas. "I ara què fem?"

La Checkers va tenir un mareig, va seure a terra i va demanar un got d’aigua freda.

* * *

D’una carta rebuda el dia després que en Wright i en Sheridan marxessin:

Benvolgut Thomas Builds-the-Fire,

He sabut que teniu l’oportunitat de provar per una gran companyia discogràfica de Nova York. No crec que tingueu cap possibilitat d’aconseguir un contracte sense la meva ajuda.

De fet, hi ha moltes més complicacions implicades en tot això. El teu amic Robert Johnson és aquí. Ha estat resant i cantant per vosaltres. Sisplau, vine’m a veure a casa meva i porta tota la colla. Espero impacient la vostra visita.

Cordialment,
Gran Mama

L'illa de les flors (o quan els porcs passen per davant de les persones)

2011-10-18T19:26:00.008+02:00

Aquest mes d'agost, mentre jo era de vacances a l'Escala, els companys de l'Assemblea d'Indignats de Sant Feliu de Codines van dedicar els vespres dels dijous a fer 'cinefòrums' amb documentals i posterior debat sobre diferents temàtiques: el sistema financer, medi ambient, energies i ordre mundial. Un dels documentals que s'hi van passar va ser un curt brasiler anomenat L'illa de les flors, de Jorge Furtado, deu minuts i escaig narrats amb originalitat per mostrar-nos com pot arribar a ser de crua l'existència per alguns congèneres. A falta de versió en català, feu clic aquí si voleu veure la versió original brasilera (que s'entén perfectament), o aquí si preferiu la versió doblada al castellà.

Curiositats del futbol

2011-10-06T22:37:00.004+02:00

No deixa de ser curiós que l'última vegada que la selecció espanyola va quedar fora d'un mundial de futbol, allà l'any 1974 -època en la qual si algun periodista s'hagués atrevit a dir-li "la roja" potser l'haurien afusellat-, el jugador autor del gol iugoslau es digués Katalinski.

A veure si algun dia tenim selecció pròpia i algun altre 'katalinski' deixa Espanya fora d'un mundial.

Com a homenatge a aquest excels -o no- davanter iugoslau, us deixo aquest link perquè pugueu veure el gol narrat en serbocroat.

El costat fosc d'en Pep Guardiola

2011-09-10T01:06:00.021+02:00

Fa pocs dies, el Parlament de Catalunya va concedir a Josep Guardiola, l'exemplar entrenador del F.C. Barcelona, la Medalla d'Or del Parlament. Tothom a Catalunya el posaria com a exemple de seny, de persona ben educada, instruïda, respectuosa, modesta, treballadora... Un català com Déu mana, en resum. Fins i tot ahir, en el discurs d'inauguració del curs a l'escola pública on van les meves filles, la directora va animar la canalla parlant-los del Guardiola, posant-lo com a exemple d'esforç, etc. A més, ara les seves virtuts encara queden més ressaltades en comparació amb aquest personatge grotesc del que no ha de ser l'esport que és el senyor Mourinho.

Però l'entranyable Pep Guardiola també té una cara fosca:

M'hi ha fet pensar força aquest estiu precisament aquesta foto sinistra que feia servir el Banc de Sabadell Atlántico (que com a banquers no sé si deuen ser bons, però de geografia un zero). El primer que em va venir al cap va ser: ¿per què un paio com el Guardiola, que guanya milions (d'euros!!!) s'ha de rebaixar a fer propaganda d'un banc? Tan assenyat i tan ponderat, però per una bona propina demana a la gent que es faci clienta d'un banc, aquestes entitats rapinyaires que voleien sempre al voltant de tot el que faci olor de bombolla especulativa.

En Pep és un paio assenyat, diuen, amant del model de planter contraposat al de talonari d'en Florentino, però aquest any ha demanat a la directiva que li fitxessin dos jugadors (Alexis i Cesc) que entre tots dos han costat 65 milions d'euros (uns onze mil milions de pessetes, que es diu ràpid). Sé que ràpidament algú pensarà que això són calés del Barça i, si un cas, problema dels socis del club. Però en el fons no deixen de ser calés inexistents, que s'afegeixen a la gran bombolla del deute global que assola el país i el planeta. Si els clubs necessiten més diners, demanaran més diners a les teles -i ara fins i tot a les ràdios-, aquestes hauran de cobrar més als seus anunciants, i aquests ho hauran de repercutir en el producte final. Bombolla = inflació = pèrdua de poder adquisitiu = ...

En un món del futbol on es mouen més diners que mai, on les masses narcotitzades (m'hi incloc) viuen pendents que comenci el següent partit i paguen per veure els partits al camp o per la tele, compren samarretes (cada any la nova, no sigui dit) i tota mena d'articles relacionats amb els clubs de futbol, resulta que la majoria de clubs s'han acollit a la llei concursal perquè no poden afrontar els pagaments. I és que el món del futbol i de l'esport professional en general han entrat en una espiral inflacionista exponencial on una bona colla d'espabilats han volgut omplir-se les butxaques a base de comissions de fitxatges inflats expressament per augmentar aquesta comissió.

Algú potser recorda el cas de Geovanni Deiberson, el de la foto, un jove brasiler que se suposa que prometia i va resultar una toia. El negociador del Barça, Chus Pereda, havia pactat un preu, uns 11 milions d'euros, però un directiu -Anton Parera- el va inflar fins als 20 per endur-se més comissió a costa del club. Diuen que el directiu li va dir: "Chusín, el precio lo pongo yo." D'operacions com aquesta n'hi ha milers cada any. I els bancs, com amb les hipoteques, s'apunten ràpidament a endur-se uns interessos que evidentment seran més alts tot i saber perfectament que els preus estan inflats.

Recordo que molt pocs dies després que el ZP va fer el primer 'rescat' o 'estímul' bancari o com li vulgueu dir i va donar diners públics a les caixes i bancs perquè facilitessin la liquiditat i el crèdit a empreses i autònoms, sortia la notícia que Cajamadrid (una de les entitats que havia rebut ajudes) finançava l'escandalós fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid: 94 milions d'euros.

Sé que potser és fer una mica de demagògia, però aquest estiu han coincidit dues notícies: la gana a la banya d'Àfrica i el serial del fitxatge del Cesc pel Barça. En una notícia sobre la sequera que amenaça la vida de deu milions de persones, l'ONU havia calculat que calien 1.600 milions d'euros per salvar tota aquesta gent de la mort. En l'altra, el Barça pujava fins als 40 milions d'euros la seva oferta pel futbolista. O sigui que el que el Barça es gastaria seria el 2,5% del que costaria salvar deu milions de persones. Multiplicació: amb el que costa Cesc Fàbregas es podrien salvar 250 mil persones a la Banya d'Àfrica.

LA MEVA HISTÒRIA D'ADDICCIÓ A LA DROGA FUTBOL

L'altre aspecte fosc d'en Pep és que també forma part d'aquesta arma d'amoltonament massiu que és el futbol. L'opi del poble. Jo em reconec addicte des dels cinc anys, la temporada 73-74 quan la lliga del Cruyff jugador. En algun diari havia sortit un suplement amb tots els partits del Barça: foto, alineacions, golejadors... M'ho vaig aprendre de memòria fins al punt que el meu pare m'exhibia davant de les amistats. "A veure, Marc, Barça-Granada", i jo "Quatre a zero. Sadurní, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas, Juan Carlos, Reixach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Gols: 1-0, Sotil, 2-0..."

De petit molts dels meus jocs giraven entorn del futbol: a més de córrer amunt i avall del passadís darrere d'una pilota -de vegades amb algun germà però moltes vegades jo sol-, també em passava hores jugant a 'cromos'. Apilava els cromos de futbol repetits i n'agafava uns quants a l'atzar. Primer feia els emparellaments dels partits conforme anaven sortint els cromos. Salamanca-Las Palmas, Barça-Murcia... Si algun es repetia no comptava, fins que tenia 16 equips. Aleshores agafava una pila més de cromos que eren els gols. Cada jugador comptava com un gol pel seu equip fins que s'acabava la pila. Els guanyadors passaven ronda. M'hi passava tantes hores que els meus pares ja es van adonar que la meva addicció era excessiva -a part que imagino que els cromos devien estar tot el dia escampats i la meva mare es devia emprenyar-, i recordo que en alguna ocasió me'ls van fer llençar. Sort que els anys següents hi tornava a haver cromos 'repes' per reenganxar-m'hi. I fins i tot hi vaig enganxar el meu amic cul-i-merda de la infantesa, primer Manolito, després Manolo i des de 6è d'EGB Nello.

Més endavant van venir els 'poskitos', que era una imitació casolana d'un joc que havia sortit amb allò dels 'Phoskitos, regalos y pastelitos', que a nosaltres no ens en compraven. En dèiem 'poskitos' perquè ens havien ensenyat que la 'h' no sona. Explicació bàsica: per fer un jugador, es retalla una cartolina fina en un rectangle de 6x2 cm. Es doblega per la meitat (3x2), a la meitat de davant hi pintàvem els colors de l'equip i al darrera el número i el nom del jugador. Per xutar, es posa el jugador al costat de la pilota i es fa un copet amb la punta del dit índex per dalt com qui pitja una tecla. En el joc original la pilota era realment rodona, però llavors rodava massa i era impossible de controlar. Nosaltres vam innovar amb un gra de cafè torrat, cosa que donava uns efectes curiosos de tipus rugbi al bot de la 'pilota'. Com que el color del gra de cafè es confonia amb el del terreny de joc (les rajoles de suro satinat o no sé ben bé què era), la meva iaia Glòria ens va donar la brillant idea de folrar el gra de cafè amb paper de plata, i quedava d'allò més futurista. El terreny de joc eren 4x3 rajoles de 25x25 cm, i les rajoles centrals dels extrems feien d'àrea de penal. Les porteries les havíem tret d'un futbolí de molles que ja no anava gaire bé, i devien fer uns 7 o 8 centímetres d'ample per 4 d'alt.

Les regles eren senzilles: un cop feta la sacada inicial, la pilota era pel jugador que hi estigués més a prop. Es mesurava la distància entre aquest jugador i el gra de cafè -en dits-, i l'altre equip tenia dret a moure un jugador la mateixa distància. Després el jugador atacant tenia dret a fer una 'desmarcada' d'igual distància amb un altre jugador, a la qual podia respondre l'altre equip amb un moviment defensiu. Després es tornava a moure la 'pilota'. Si la pilota sortia fora, es podien resituar tots els jugadors. Hi havia falta si, fruit d'una pilotada, un jugador quedava recolzat al damunt d'un altre de l'equip contrari. Com que hi havia poques faltes, cada falta era targeta groga. Si en lloc de recolzat hi quedava directament muntat, era vermella directa. Es feien dues parts de cinc minuts (aproximadament, perquè ho mesuràvem amb un rellotge de sorra).

Amb el meu germà Carles també m'hi vaig passar hores. La primera lliga em sembla que va ser de 10 equips, ell sempre portava l'equip de casa -qüestions d'edat- i jo el de fora. Va guanyar l'Athlètic de Bilbao, i recordo dos moments: quan a la setena jornada vaig guanyar amb l'Athlètic al camp de l'Espanyol 0-1 amb un gol 'in extremis' de Carlos, el davanter centre, mantenint la ratxa de set victòries de l'Athlètic; i quan poques jornades més endavant es va trencar la ratxa amb un Athlètic 2 - Las Palmas 3 (jo portava el Las Palmas). També recordo les jugades de córner, que l'atacant posava dos o tres jugadors al primer pal, inclinats de manera que el rebot fes entrar el gra de cafè a la porteria. Com que el defensa posava una barrera al davant en sentit contrari, el truc era posar el gra de cafè amb la cara plana cap amunt perquè el llençament superés la barrera per dalt, rebotés al davanter i anés cap a dins. També podia passar que la pilota sortís rebutjada per un de la barrera però que en caure quedes repenjat en un dels davanters: penal!

És una llàstima que en aquella època encara no hi hagués la malaltia de fotografiar tot el que fan els fills i no en tinc cap foto per mostrar-ho. Però si us en voleu fer una idea, retalleu 22 rectangles de cartolina de 6x2, els doblegueu, els pinteu, els hi poseu número i nom, busqueu alguna cosa que per mida i forma pugui fer de porteria, un gra de cafè o similar, un rellotge de sorra de cinc minuts (o un cronometre digital, p.ex el del mòbil), i apa, a jugar.

Cap als dotze anys va arribar el Subbuteo.

Això de la foto és un 'revival' amb el Carles fa set o vuit anys per Nadal. D'aquest joc no n'explicaré les regles perquè en podeu trobar informació per Internet. A la foto estem jugant sobre la taula del menjador, però el camp estava enganxat a una fusta de conglomerat que normalment posàvem sobre dues cadires entre la taula i la tele. La meva mare explica que el parquet de suro del voltant del camp amb el temps era com una ronxa negra, molt més malmesa que la resta del menjador.

Amb el Subbuteo ja no jugava només amb el Carles, també hi havia el Nello i el seu germà Alfredo, amic cul-i-merda del Carles. Ens passàvem la vida fent lliguetes de 4, i més endavant ens vam apuntar a l'Associació Espanyola de Subbuteo i vam participar en campionats. Quan en tenia 14 vaig quedar 3r. de Catalunya en categoria Júnior (fins a 14), i el Nello 2n.

Més endavant va arribar la informàtica, i amb ella el prehistòric Futbol Manager de l'Spectrum. També m'hi passava hores, sol o amb el Nello. I encara ara, des que vaig trobar l'enllaç dels jocs d'Spectrum, hi he fet més d'una i de dues lligues. De més gran també vaig tenir el PC Futbol -on ho vaig guanyar tot amb el Barakaldo-, i un nebot em va deixar fa poc el FIFA 2009, que li vaig tornar poc després per por d'enganxar-m'hi -això sí, després d'haver fet el triplet amb l'Athlètic de Bilbao a la segona temporada-.

No cal dir que els caps de setmana visc pendent del futbol, del Barça, de la resta de partits, de segona, de la Premier, la Bundesliga, el Calcio, la lliga uruguaiana... I per acabar-ho d'adobar, aquest any les meves filles s'han apuntat al benjamí femení del Club de Futbol Sant Feliu, cosa que implicarà partit tots els dissabtes al matí -per tant matinar-.

Total, que durant els mesos de juliol i agost estava meditant seriosament de deixar el futbol. Dedicar les hores que perdo escoltant o veient el Barça, altres partits, resums de la jornada, avantmatxos, postpartits, etc, a llegir, instruir-me, navegar per Internet, fer alguna cosa de profit... Ningú a qui l'hi he comentat m'ha pres seriosament. Un amic em va acusar de semblar un 'tribunero', un amargat, i de no saber gaudir del moment històric del Barça. El meu cunyat diu que el que passa és que sóc un 'periquito' camuflat. La Marina, la meva dona, tampoc se n'acaba de refiar. De vegades crec que li fa por que si sóc capaç de deixar el Barça no sigui capaç també de deixar-la algun dia a ella. El cas és que el dia de la primera prova de foc, el Madrid-Barça de Supercopa, estava resistint jo estoicament sense veure el partit, tot i que al carrer ja s'havien sentit els crits de tres gols (els primers inequívocs 'ala Madrí, ala Madrí'). Vaig posar les meves filles a dormir, els vaig explicar el conte i vaig anar a dir bona nit a la Marina, que també se n'anava al llit. Com cada nit, s'havia posat la ràdio i em va dir "va guanyant el Barça 1-2". Grrrr. No ho vaig poder resistir. Vaig veure -i patir- la segona part. Que vulguis deixar la droga-futbol i t'informin que el teu equip està guanyant al Bernabéu és ben bé com si estàs deixant el mam i la dona, després del petó de bona nit, et diu: "tens a baix una copa d'un vi negre de l'Empordà boníssim, i t'he deixat l'ampolla al costat per si vols repetir."

Total, que de moment continuo enganxat. Si hi ha novetats, ja us n'informaré.

La bateria L6 de l'Escala

2011-08-30T01:01:00.013+02:00

Com explicava fa uns dies, a la zona que havia estat militar de l'Escala hi ha uns búnquers dels anys quaranta, que aquest any l'ajuntament ha reacondicionat. Ara a finals de mes hi han posat uns rètols que ho expliquen millor.

Españistán (el còmic)

2011-08-11T01:17:00.003+02:00

El 26 de maig d'enguany vaig publicar un post recomanant un vídeo que corre per Youtube i que era bàsicament per promocionar el còmic del mateix nom: Españistán. I com que me l'han regalat i feia temps que no feia cap post sobre còmics -tot i tenir una etiqueta, i no és que no hagi llegit cap còmic des d'aleshores-, doncs això...

La primera diferència entre el vídeo i el còmic és que el vídeo volia ser una explicació en clau d'humor de com el país havia anat a parar a la crisi que vivim actualment, mentre que el còmic és força més surrealista, i narra -parodiant el Senyor dels Anells- la història d'uns nois que recorren tot el país buscant la manera que els perdonin la hipoteca. Pel camí s'hauran d'enfrontar als poders fàctics del país: burocràcia, església, SGAE, polítics...

No n'explicaré res més, només us recomano que el compreu, us el feu regalar, mireu si el tenen a la biblioteca pública més propera, o directament me'l demaneu i us el deixo.

Els militars de l'Escala

2011-07-31T00:55:00.032+02:00

Sé que sonarà estrany que un insubmís i antimilitarista com jo ho digui, però el que més m'agrada de l'Escala (Alt Empordà) són "els militars". És així com anomenem a casa la zona entre el port i la punta Montgó que fins no fa molts anys havia estat zona militar, i que precisament per això es va salvar de la voracitat constructora de la resta del municipi. Us convido a fer-hi un petit recorregut fotogràfic.

Aquesta cala de pedres, que durant el dia atrau alguns banyistes, a la nit és el lloc més tranquil del poble, on pots escoltar relaxadament com rompen les onades a les pedres

(bé, depèn d'on bufi el vent també se sent la remor del 'xumba-xumba' de la zona turística).

Imatge ampliada de la roca on m'assec a escoltar les onades a la nit. Rarament hi ha ningú.

Pujant pel camí del fons de la primera foto, passant pel mig de la pineda, s'albira un espectacular penya-segat.

El penya-segat vist de més a la vora, amb la Wana a punt per agafar un caminet costerut que baixa fins a la cala de pedres que es veu a baix.

A baix del penya-segat fins i tot a l'estiu costa trobar-hi algú, i és un lloc molt tranquil per relaxar-se sentint com rodolen els còdols empesos per les onades.

Si aixeques la mirada, es veu aquesta roca singular, coneguda com 'la bota', i al fons s'intueix la costa nord de la badia de Roses.

Seguint el camí, a estones podries oblidar que ets a la vora del mar i pensar que ets en una pineda de l'interior de Catalunya. Per cert, ja deveu haver observat que a la Wana li agrada xupar càmera. (O potser és que m'agrada retratar-la.)

Des de dalt del penya-segat es veu Roses, Empuriabrava... Quan no bufa la tramuntana, però, la calitja ho difumina tot una mica. En primer terme, 'la bota'.

La passejada té racons no aptes per als qui pateixin vertigen... ni temptacions suïcides.

Per l'est, la zona militar limita amb la punta Montgó, que segur que seria molt més bonica sense tantes casetes. El pedrot en primer terme és el que es coneix com 'l'illa Mateua'.

Contaminació ambiental, visual i sonora: un idiota amb una moto aquàtica.

A l'estiu, malauradament, són abundants.

La mateixa cala de la primera foto, vista des de l'altre costat, de tornada de la passejada.

A la banda oest de la zona militar hi ha els búnquers des d'on els militars franquistes vigilaven les possibles 'invasions' o atacs per mar dels francesos.

Fins l'estiu passat, els búnquers es podien visitar per dintre, però precisament per això estaven fets una merda, plens de llaunes, grafitis, vidres trencats... Ara des de l'ajuntament els han arreglat i se suposa que s'hi faran visites guiades, però ja no s'hi pot accedir lliurement.

Un altre dels búnquers, amb el port al darrere.

La tramuntana afaiçona de maneres curioses els pins que estan a primera línia de mar.

Al darrere dels búnquers, entre els pins, es veu el que havien estat els barracots dels soldats. Això sí que està en un estat de degradació lamentable, com els búnquers fins fa poc.

La Wana ens porta cap a la porta d'entrada i sortida, amb el que queda de les garites de control, la carretera que va a Montgó i les típiques construccions per a estiuejants.

Espero que hagueu gaudit d'aquesta visita virtual.

Si voleu tenir una vista aèria de l'Escala per situar "els militars", feu clic aquí, busqueu L'Escala i amplieu la imatge tant com us plagui, si pot ser amb l'opció 'satèl·lit'.

Anglès 2.0 - English-Attack!

2011-07-16T01:45:00.006+02:00

Feia temps que no publicava res amb l'etiqueta 'traduccions' i no perquè no hagi estat treballant, sinó perquè les traduccions que havia fet no tenien prou suc com per fer-ne un post: Scream 4 -terror ad nauseam-; un documental un paio que ara s'està fent famós -Kilian Jornet- i com va batre el rècord de pujar corrent al Kilimanjaro, titulat Hakuna Matata; o una novel·la policíaca japonesa -traduïda al català a partir de la versió anglesa, que és més barat- de la qual prefereixo no fer-ne cap post per por a perdre la feina, com gairebé em va passar quan vaig gosar escriure això.

Ara he tingut l'oportunitat de traduir els continguts d'un web que m'ha semblat molt interessant, no tant per a mi com per a tota aquella gent de la generació digital o 2.0 o com en vulgueu dir que vulgui aprendre anglès: English-Attack!. Es tracta d'una iniciativa d'immersió lingüística en l'anglès amb continguts d'anglès 'real', és a dir trossos de pel·lis, videoclips, talls de notícies, documentals que no han estat creats artificialment pensant en aprenents d'anglès, sinó per al públic anglòfon en general. Després de cada vídeo hi ha una sèrie d'exercicis de comprensió global, comprensió oral de paraules concretes... També hi ha petits diccionaris visuals temàtics, amb els pertinents exercicis, etc. Si voleu aprendre anglès, o practicar, perfeccionar, escoltar... entreu-hi. També us podeu registrar (és gratuït!!!) i aprendre activament, xatejant amb altres aprenents d'anglès, deixant comentaris dels vídeos, etc.

Molt, molt recomanable.

En nom del progrés

2011-07-14T00:59:00.002+02:00

El riu Xingú en perill
Aquest dilluns 11 de juliol van visitar Sant Feliu de Codines uns periodistes brasilers del col·lectiu Evolvere, que estan interessats en el moviment dels indignats i van venir a filmar la nostra modesta assemblea. A part, també ens van parlar d'alguns altres documentals que han rodat, com ara un sobre els projectes del govern brasiler de fer una massacre humanitària i ecològica en nom del progrés. En podeu veure un resum en el següent enllaç.

És realment espaordidor que encara al segle XXI el progrés no tingui el més mínim respecte per les minories ètniques, en aquest cas les tribus de la selva amazònica, i que en nom del 'benestar' de la majoria es pugui massacrar impunement la natura i les persones que s'interposen en el camí cap a la debacle d'això que estúpidament anomenem progrés.

Els nous invasors

2011-06-28T00:23:00.004+02:00

Em permeto de copiar vilment (i és que les confiances fan fàstic) la foto i la idea d'un post del bloc 1977Voltiosdel Claudio Barragán perquè la foto m'ha semblat d'un simbolisme esfereïdor, esbalaïdor i clarivident. L'artista anònima (si més no, ni jo ni el Claudio sabem com es diu) ha decidit adaptar el monument als nous temps, com diu la frase en búlgar "canviant amb els temps".

Ara ja no són els sòviets els qui envaeixen Bulgària en nom de la llibertat, sinó els símbols del capitalisme ianqui, encapçalats per Superman, el Pare Noel, el Capità Amèrica, el pallasso de MacDonalds i uns quants més.

A qui li interessa la violència?

2011-06-16T00:24:00.004+02:00

Sóc el primer que penso que qualsevol lluita popular ha de ser no-violenta, perquè l'Estat té el monopoli de la violència i perquè fins i tot sense violència els poders fàctics condemnaran els moviments que s'hi oposen titllant-los de violents. Ara bé, moltes vegades és el propi govern, a través de l'actuació directa dels seus 'policies secretes', qui mira de desacreditar com a violents els moviments que s'hi oposen.

Com a mostra, podeu veure aquest vídeo, gravat ahir, dimecres 15 de juny al matí, davant del Parc de la Ciutadella.

Aviat, algun altre dia que tingui més temps m'estendré més en el tema de la violència i la noviolència.

De tot en diuen traduir

2011-06-10T21:19:00.003+02:00

Un company de la llista de correu de l'APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya) ha tingut l'amabilitat de compartir amb tots els companys el següent enllaç, que alhora jo vull compartir amb els meus milers de lectors. Es tracta d'aquest menú de restaurant que inclou la "traducció" a l'anglès dels plats que ofereix.

Encara que d'entrada es vegi petit, veureu que es pot ampliar la imatge. Espero que si us fa gràcia m'adjunteu un comentari dient quin és el plat que més us ha agradat (la "traducció", s'entén).

Promeses electorals

2011-06-09T23:23:00.002+02:00

El candidat del Partido Popular, Mariano Rajoy, ha anunciat avui que si guanya les properes eleccions tots els espanyols tindran un 10% de descompte en la compra de vaselina.

El gran plaer d'escoltar els savis

2011-05-27T00:05:00.003+02:00

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans -conegut generalment com el DIEC- defineix savi com "que té la ciència d’alguna cosa, que posseeix molts coneixements" i també com "Que té la integritat del seny". I quan aquest savi sap transmetre amb senzillesa i entenedorament els coneixements que té per donar una lliçó de seny als qui l'escolten, un no pot deixar de preguntar-se com és que ens deixem governar per burros, per avars, per mediocres amb afany de protagonisme i no fem cas a les lliçons dels savis.

I un dels savis que tenim a Catalunya és l'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, i malauradament una d'aquelles veus que clamen en el desert de la minoria, mentre la majoria es deixa entabanar per venedors de fum.

Aquests dies de revolta i d'indignació, el savi Arcadi Oliveres va anar a la Plaça de Catalunya de Barcelona, i en poc més de tres quarts d'hora va dir un munt de veritats que tothom hauria d'escoltar, aplicar-se i actuar en conseqüència.

Si us voleu il·luminar, només cal que feu clic aquí per accedir al vídeo que s'ha penjat al YouTube amb la seva brillant intervenció. Realment és un plaer escoltar-lo, i un incentiu per sortir al carrer, o a la plaça de torn i compartir la seva llum amb altres indignats, a veure si som a temps de salvar el planeta i la humanitat abans que els polítics, banquers, militars i altres criminals de la seva mena acabin amb tot.

Españistán

2011-05-26T23:19:00.002+02:00

Feu clic aquí per veure un vídeo que corre pel YouTube i que m'ha donat a conèixer la meva germana Glòria (thank you, sis). Explica breument on érem i on som, i qui ens ha dut aquí.

Crisi? Quina crisi?

2011-05-19T13:41:00.008+02:00

Després d'una temporada ja una mica llarga que ens parlen de crisi, que veiem com cada vegada hi ha més gent a l'atur, com la morositat s'ha disparat fins a límits alarmants, i en canvi els grans bancs i les grans empreses privatitzades els anys 80 i 90 ens mostren sense cap mena de vergonya les xifres dels seus beneficis, uns anys en els quals la classe política decadent i caduca demana sacrificis a la ciutadania i anuncia retallades en els drets bàsics de la població (sanitat, educació...), ara ens arriba una nova 'contesa electoral' i els fanals del país se'ns omplen fins a la nàusea amb els caretos dels canditats a les alcaldies com si res no passés.

Sempre m'ha sorprès desagradablement la falta de vergonya dels polítics a l'hora de tractar els ciutadans com si fóssim idiotes, com si no en tinguéssim prou amb quatre cartells en llocs estratègics i la propaganda que ja ens envien a casa per saber que hi ha eleccions. Potser fins i tot deuen pensar que veure 24 vegades seguides la cara de l'alcaldable X al teu carrer et pot induir a votar efectivament aquell candidat, i no pas al contrari.

Al meu poble, Sant Feliu de Codines, hi ha una quantitat enorme de cartells amb la cara de l'alcalde psocialista Pladevall, potser fins i tot més que votants hi ha al poble. No es queden gaire enrere la resta de partits, els convergents amb el seu lema "una nova manera de fer" (¿de fer què, la punyeta?), els pressumptes 'nouvinguts' de Solidaritat, que presenten un ex regidor convergent de Sant Hilari Sacalm -Lluís Planas- (si això és la 'gran esperança blanca' del país anem fotuts), o els d'ERC mirant d'amagar-se sota unes noves sigles ara que s'han reagrupat amb Reagrupament però alhora que es vegi que continuen sent ells. Ai, sí, em descuidava el PP. Per sort, al meu poble no hi ha ni mig militant del PP i això ens estalvia veure els seus horribles cartells ("Centrats en tu", per dissimular que són l'extrema dreta), ni tampoc els 'nazis' de PxC. El PP, però, sí que presenta llista a Sant Feliu, per allò de cobrar pels 4 vots que puguin treure, i a la llista no hi ha ni un sol veí del poble. No hauria d'estar prohibit, això?

Foto 'piratejada' de la pàgina Web de El Periódico, on es veuen alguns dels 'joves' indignats de la Plaça Catalunya

I mentre els polítics van badant, parant la mà al gran capital per treure'n algun càrrec de conseller d'algun banc o caixa o gran corporació de l'energia, esperant amb fe devota que tornin els "bons temps" que mai no tornaran de creixement insostenible a costa de la salut ambiental del planeta, la gent comença a deixar veure la seva indignació i sorprèn sortint al carrer sense que hi hagi cap títol de futbol per celebrar. Aquestes manifestacions han sorprès sobretot l'anomenada "classe política" (o "màfia política"), i cada partit fa veure que la cosa no va amb ell, sinó contra algun altre: pels del PP tot es resumeix en protestes contra Zapatero, com si ells no tinguessin cap culpa de la crisi. Els del PSOE, per la seva part, miren de distreure l'atenció i fan veure que "comprenen" els manifestants, fent veure que són "d'esquerres" com ells i que potser en un futur deixaran de fer polítiques de dretes. I després ja hi ha els descerebrats de la caverna mediàtica madrilenya, que tot ho relacionen amb ETA i diuen que els manifestants són "joves antisistema que han tingut contacte amb la banda terrorista ETA" i que estan "entrenats per Segi per fer guerrilla urbana". Aviat els relacionaran amb els atemptats de l'11-M, vaja.

Tot i que tenia el dubte de votar ERC simplement per amistat amb el cap de llista (i perquè segurament si surt elegit serà l'únic contrapunt esquerranós a qui obtingui l'alcaldia), cada cop tinc més clara la meva abstenció i ara mateix m'estic plantejant a veure si trobo algú per muntar una 'cassolada' per demà al vespre en algun punt neuràlgic de Sant Feliu de Codines. Llàstima que no estic ni al Feisbuc ni al Tuíter... Com m'ho faré?

Gerónimo (o l'orgull de ser un genocida)

2011-05-12T18:40:00.000+02:00

Ja fa uns quants dies, des que diuen que els ianquis es van pelar el Bin Laden, que tenia ganes d'escriure aquest post. I no tant per criticar que un país que presumeix de ser un paladí de les llibertats faci servir l'assassinat selectiu com a modus operandi, ni per denunciar l'opacitat general de tot el que té a veure amb els atemptats de l'onze de setembre del 2001, la posterior invasió de l'Iraq -que poca cosa tenia a veure amb Al Qaida-, o la decepció general que sentim molts respecte al senyor Obama. El que més m'ha indignat és que a l'operació per liquidar aquest terrorista que abans havia estat col·laborador del govern dels Estats Units -no fos cas que xerrés més del compte en un hipotètic judici- l'hagin batejat com 'Operació Gerónimo'.

Potser és perquè un dels meus primers herois de ficció va ser en Winnetou, l'apatxe novel·lesc creat per l'alemany Karl May. Potser és perquè de petit em vaig cansar de veure com els indis sempre perdien a les pel·lícules i a més, si no sabies llegir els westerns entre línies, resultava que eren els dolents, o en alguns casos fins i tot una mena de bèsties inhumanes com a la feixista Centaures del desert (The Searchers, en anglès). O potser és perquè mai he suportat el cinisme dels qui han fundat la seva 'land of freedom' en el genocidi brutal dels pobles nadius d'Amèrica del Nord.

Em sembla autènticament abominable i vergonyós que els militarots nord-americans, amb el bluff Obama i la banyuda Hillary Clinton al davant, utilitzin el nom d'aquell cabdill apatxe que no va fer sinó defensar la llibertat del seu poble davant de la invasió genocida de "l'home blanc" per batejar l'operació de liquidació extrajudicial del que es considerava "enemic públic número u dels EUA". Per tant, m'ha semblat de justícia mirar de fer un breu resum de la història de Gerónimo i el poble apatxe, l'última de les nacions índies americanes que es va sotmetre al govern nord-americà.

Gerónimo era un apatxe xiricaua, nascut el 1823, una època que la seva tribu era fustigada des del sud pels mexicans -el govern mexicà arribava a pagar recompensa per les cabelleres d'apatxes, cosa que va provocar més d'una matança gratuïta- i des del nord pels ianquis. El seu nom apatxe es transcriuria al català com a Gojatlé o alguna cosa semblant, i vol dir "badallador", perquè es veu que de petit era una mica dormilega. L'any 1859 va haver de veure com l'exèrcit nord-americà assassinava la seva esposa, la seva mare i els seus tres fills. Va ser aleshores quan es va unir al també cabdill apatxe Cochise, gendre de Mangas Coloradas, per fer la guerra a l'home blanc. Quan va morir en Cochise va passar a ser el cabdill de la tribu apatxe. Després de diverses victòries heroiques, però, l'aclaparadora superioritat numèrica dels soldats nord-americans el va dur a rendir-se i acceptar de viure en una reserva (1876), però les condicions inhumanes de misèria de la reserva el van dur a rebelar-se novament. Amb 30 dels seus homes van fugir el 1885 de la reserva, i l'exèrcit ianqui va mobilitzar 5.000 homes per sotmetre'ls definitivament (uns 170 soldats per guerrer apatxe). Després de passar tres anys empresonat, el van 'exiliar' en una reserva d'Oklahoma, lluny de la seva tribu, on va morir el 17 de febrer de l'any 1909.

També podeu llegir els enllaços que he posat d'en Mangas Coloradas i en Cochise i veureu que en tots dos casos la traïdoria de "l'home blanc" no té límits. He posat els enllaços a la Wikipedia en anglès perquè donen molta més informació que en català, però si no sabeu anglès podeu buscar aquests noms al Google (també el del propi Gerónimo per més informació, -o Victorio, o Nachez, altres cabdills apatxes-).

Aprofito també per recomanar una novel·la que em va deixar fa poc el meu germà Eduard, El día en que lloró Walt Whitman, de l'escriptor sorià Avelino Hernández dins de la col·lecció Sueños de Papel de l'editorial Edelvives, que narra els últims anys d'existència de la petita tribu índia dels yana, de Califòrnia, des del seu primer contacte amb l'home blanc (1849) fins a la mort del seu últim supervivent (1911). És un trist exemple del que va suposar la colonització dels blancs per tots els pobles americans -tant del nord com del sud-.

Per acabar, se m'acut que batejar l'operació per matar Bin Laden com a "Gerónimo" vindria a ser com si a una hipotètica operació per carregar-se el suposat ideòleg dels atemptats de l'onze de març del 2004 a Madrid l'exèrcit espanyol la bategés com a "Moragues" o "Rafael de Casanova". Oi que tocaria els pebrots?

Autoodi

2011-05-09T01:02:00.007+02:00

Es podria definir l'autoodi com la vergonya de ser un mateix, com un complex d'inferioritat ridícul per ser com ets, per ser qui ets. Normalment, els estats opressors miren de fomentar l'autoodi en els pobles oprimits, perquè aquests a poc a poc vagin assimilant la manera de ser de l'opressor i es dissolguin dins d'ell. Al Principat tenim força exemples d'autoodi al llarg de la història, com els tifes o els progres que parlen en castellà perquè fa més cosmopolita enfront del suposat provincianisme de parlar català, però això és encara més exagerat al País Valencià. He trobat casualment navegant per blocs desconeguts aquest vídeo d'un acte de presentació de les candidatures del Partido Popular a les eleccions municipals properes, que podeu veure aquí.

Simplement lamentable, i des d'aquí mostrar el meu suport a tots aquells valencians que encara lluiten per la seva dignitat com a poble i han de veure com els feixistes del PP se'n riuen d'ells a la cara, els foten els calés i, tot i això, guanyen eleccions rere eleccions en una mostra més de la imperfecció d'aquest sistema mal anomenat democràcia.

Més Merrie Melodies

2011-05-06T00:26:00.017+02:00

En una entrada de fa un temps explicava que m'havia tocat traduir trenta-i-tants capítols del Bugs Bunny, i que encara n'havien d'arribar més. En van arribar més, però en aquest cas ja no eren del Bugs, sinó de molts dels altres personatges populars de la Warner Brothers: l'ànec Daffy, el porquet Porky, el canari Piuet, el gat Silvestre...

Com que no sé gaire per on començar, ho faré comentant com és de difícil traduir alguns acudits amb imatge que d'entrada són intraduïbles. Per exemple, en un capítol de Bugs Bunny m'havia trobat que l'Elmer l'està caçant i està a punt de disparar dins del cau on hi havia hagut en Bugs. En Bugs, però, és fora i se'n fot d'ell, i en un moment donat diu "I'm gonna kick the bucket", que literalment vol dir "xutaré la galleda" però que de fet vol dir "em moriré". I quan l'Elmer dispara, en Bugs xuta una galleda literalment, i tots dos es posen a ballar "the rabbit kicked the bucket, the rabbit kicked the bucket..." La cosa més acceptable que se'm va acudir va ser "estirar la pota", perquè, si més no, en el moment de xutar estira la pota...

En un altre capítol, l'ànec Daffy en el paper de justicier de l'oest vol detenir el malvat Infecte Canasta (Nasty Canasta en l'original - potser hauria canviat el 'Canasta' si no fos perquè sortia en pantalla en diverses ocasions el nom escrit) i diverses vegades fa servir l'expressió "I'll fix his little wagon", que literalment seria "Li arreglaré el carretó" i es podria traduir com "li faré una cara nova" o alguna similar. Al final del capítol, que en Daffy no para de rebre, surt de la casa d'en Canasta amb un carretó i explicant que s'havien d'arreglar moltes coses: l'eix, les rodes... Per tant, vaig optar per traduir l'expressió com "l'arreglaré ben arreglat", perquè al final l'acudit era que deixava ben arreglat el carretó.

En un altre, al gat Silvestre, que pretenia entrar en un club de gats dolents, li llençaven una bola enorme de billar al cap (la bola 8, la bola negra) i deia "blackballed again", que vindria a ser alguna cosa així com "rebutjat un altre cop", però la imatge em va fer optar per "tinc la negra".

En un altre capítol, l'Elmer feia un càsting d'artistes musicals i se li presentava una gallina que no passava el tall. Al final de la seva actuació, la gallina ponia un ou i deia "so I laid an egg", que literalment seria "he post un ou" però figuradament seria "ho he fet de pena". Ho vaig deixar com "si més no, n'he tret un ou".

Per acabar les imatges que marquen la traducció, en un altre capítol en Daffy aixecava uns pesos de pega (de fet eren globus) i a cadascun hi deia 5.000 lbs (lbs = lliures). Com que em va semblar que parlar de lliures seria estrany, i encara més estrany seria parlar de 2.240 quilos o alguna cosa per l'estil, vaig optar per convertir directament les 5.000 lliures en 5.000 quilos. A sac.

Pel que fa als personatges, els analitzaré un per un, començant pels del dibuix, el gat Silvestre i el seu fill (Junior en anglès - Fill en català). Una de les característiques del Sylvester original és que és papissot, i si us fixeu en els dibuixos veureu que sovint deixa anar capellans mentre parla. Això ja en castellà s'ho van menjar, i per algun precepte constitucional que desconec això implica que en català també hagi desaparegut aquest defecte de parla. Pel que fa a expressions, en diu sovint una que és 'suffering succotash', amb abundància de capellans mentre la diu (o 'thufferin thuccotash' tal com ho transcrivien en molts dels capítols per deixar constància del 'papissotisme' del nostre felí - i que es podria traduir literalment com 'samfaina sofrent'). En capítols antics l'expressió s'havia traduït com "Pels bigotis de la cosina", però no em va agradar, no només per noucentista sinó perquè no sembla una expressió que pugui provocar que el gat escupi mentre la diu. En els 'meus' capítols la vaig traduir com "Sardines en escabetx", que em va semblar que sonava 'felí' i alhora explica per què el gat escup capellans mentre parla.

Pel que fa als capítols on sortia en Silvestre, eren força redundants i repetitius els que surt amb el seu fill i s'ha d'enfrontar a un nadó de cangur al qual confon amb un ratolí gegant, enfrontaments dels quals el Silvestre sempre en surt escaldat, per a vergonya del seu fill. Pel que fa al nom del cangur, que només sortia als títols i en alguna altra ocasió, en anglès es diu 'Hippety Hopper', i en català, consensuat amb la meva filla Mireia, es diu 'Botiboti'.

Una altra curiositat és que els gats anglòfons tenen nou vides en lloc de les set que tenen aquí. I en un capítol precisament sortia com el Silvestre anava morint nou vegades consecutives fins anar a petar a l'infern totes nou vides. Per tant, li vaig haver de respectar les nou vides de l'original.

També xoca que, mentre en alguns capítols el Silvestre és el protagonista i parla, en altres només és un gat, amb un paper més secundari i sense badar boca. Per exemple en un parell de capítols força clònics on dos gossos (Chester i Spike) el volen estomacar. Però l'Spike, el gos gran dels dos, acaba rebent quan s'enfronta primer a una versió 'Mister Hyde' del Silvestre i després a una pantera. En canvi, quan entra el Chester, el gos petit que sempre li fa la rosca al gos gran, es troba el Silvestre i l'estomaca. Els dos capítols acaben amb una inversió de papers dels gossos, amb l'Spike fent-li la gara-gara al Chester i dient-li com és de fort i valent.

En un altre, el Silvestre era una excusa perquè uns ratolins expliquin les meravelles del sistema capitalista en un exercici de propaganda política digne de les pitjors dictadures. Cal tenir en compte que estem parlant de dibuixos de fa més de seixanta anys, però no per això era menys escandalós. En el capítol, que podeu veure en versió original anglesa aquí, un ratolí alemany arriba als Estats Units per visitar el seu cosí i se sorprèn de la riquesa del país. Aleshores el cosí el porta a veure un altre ratolí professor d'economia que els explica com funciona el sistema capitalista, la producció en sèrie, el consum massiu, la reducció del marge de benefici per vendre més i produir més... En definitiva, de quin mal hem de morir amb aquest sistema criminal. Només que els ratolins ho pinten com la meravella més meravellosa del món, i el professor acaba acomiadant en Hans dient-li: "I recorda que és per això que el nostre país és el més ric del món". Pel que he trobat per Internet, aquest era un dels tres capítols encarregats per la fundació 'Alfred P. Sloan Foundation' per instruir els infants sobre els avantatges del sistema capitalista de lliure mercat.

Un altre personatge recurrent era el porquet Porky, que com ja sabeu tots és el porc tartamut. En aquest cas sí que s'ha respectat el seu defecte de parla, tant en castellà com en català. No tenia gaire secret més, calia buscar paraules amb pes, bes, emes, etc, per mirar d'encaixar-les en els moments de tartamudesa.

Evidentment, no podia faltar un dels personatges més característics de Merrie Melodies, el canari Piuet (Tweety en anglès, Piolín en castellà). No sé si s'aprecia a la imatge, però hi surt la seva frase famosa "I tawt I taw a puttytat". Efectivameeeeent, com diria el Canut del Crackòvia, haureu observat que també el Tweety té un petit gran defecte de parla (parla amb la 'te') que en canvi no tenen ni el Piolín ni el Piuet. En aquest cas, no vaig tenir gaires possibilitats de triar, i m'agradés o no em vaig haver de quedar amb la traducció castellana adaptada al català "M'ha semblat veure un gatet bufonet". L'original 'puttytat', o 'pussycat' per dir-ho ben dit, vindria a ser 'mixeta' i prou, sense cap adjectiu. I el 'gatet bufonet' ve pel 'lindo gatito' del castellà.

Una altra característica del canari en qüestió és que sovint cantava o adaptava cançons que ja fa setanta anys eren clàssiques, cosa que en el guió original venia marcat per frases com "famous song from the 1920s". En aquest cas, tot i que sempre miro de deixar-ho ja adaptat perquè es pugui cantar directament, darrere meu hi ha un lletrista o arranjador musical o ara no recordo exactament com en diuen que refina la meva versió, tot i que en molts casos he trobat que no l'havien canviat gens. Cal dir que moltes vegades la 'cançó' no passa de les dues o quatre línies, fins que apareix el gat Silvestre i el canari s'interromp per dir allò de "I tawt I taw a puttytat".

També entre els molts capítols traduïts n'hi havia alguns de l'Speedy Gonzales, el veloç ratolí mexicà que veieu aquí dalt. Evidentment he mantingut les expressions originals del 'Andale, ándale, arriba, arriba, epa, epa!'. El que em va fer més gràcia en aquest cas va ser trobar-me frases en 'espanyol de pega', que sí que vaig traduir al català, perquè aquí tothom sap castellà i no podria enganyar ningú. Com a exemple, aquesta conversa:

- Walada comrades denata el cheese! Solamentay el gringo...pussycat!
- El gringo pussycats problamentay?
- Problamentay grosso. Gonzales assistay ancho comarados?
- Si, si, Gonzales apalada asistay anto comarados.

I ja per anar acabant, entre la marató de capítols per traduir també en vaig trobar un parell amb el gall Foghorn Leghorn, adaptat al castellà com a 'gallo Claudio' i que en català es diu... 'gall Claudi', com mana la sacrosanta Constitució de 1978. I mira que es poden pensar noms divertits per un gall (Crestadura, Crestatorta, Pit-o-cuixa...), però no, havia de ser Claudi. Què hi farem. Com a curiositat, vaig descobrir a Internet que el personatge estava força inspirat en un tal Senador Claghorn, un polític fanfarró i populista del sud, que sortia sovint a programes de ràdio de l'època (anys 40 i 50) i del qual el gall en va copiar algunes de les frases recurrents.

Per acabar, també em va tocar traduir un capítol del Correcamins i el Coiot. Una ganga, perquè no hi ha diàleg, només algun text tipus 'Detonador ACME' o 'Pinso d'ocell ACME' o 'Estel gegant ACME'.

I per acabar d'acabar, una pregunta: us heu fixat que cap dels protagonistes que acabo de comentar és noia? L'única presència femenina a la cort de Merrie Melodies seria la iaia que surt en alguns dels capítols del Piuet.

Paradisos submarins (o "El món era tan bonic, abans del progrés...")

2011-04-19T23:40:00.008+02:00

Recordo que la primera feina que vaig tenir per TV3 va ser una sèrie documental que es deia L'Àrtic, on a tots els capítols, després d'ensenyar-te una colla d'animals espectaculars i ben adaptats al seu hàbitat, t'explicaven que per la contaminació i l'escalfament global i altres xacres humanes, aviat no quedaria ni una d'aquelles boniques bèsties que acabaves de veure.

Una cosa semblant passa amb Paradisos submarins, (Undersea Edens) l'última sèrie documental que m'ha tocat traduir, de sis episodis que ens presenten la vida als esculls de corall d'Austràlia i els mars del Sud, una vida amb munts d'espècies espectaculars, tant animals com vegetals, però que el canvi climàtic i altres catàstrofes d'origen humà estan a punt d'extingir. Per exemple, va bé saber que ja ha desaparegut o mort un 95% de la Gran Barrera de Corall d'Austràlia.

Una cosa sí que ha canviat des d'aquella primera sèrie documental, i és la manera de treballar, gràcies a Internet i totes les eines que et dóna. D'entrada, abans d'Internet, era realment complicat esbrinar els noms dels animals exòtics. D'entrada calia apuntar en un paper els noms anglesos de tots els que no trobaves al diccionari anglès-català (que podien ser una bona pila), després anaves a la biblioteca pública més propera a veure si tenien l'enciclopèdia britànica per poder trobar el nom científic d'aquella bèstia (si hi sortia), i amb el nom científic podies mirar de trobar en algun llibre de zoologia o a les enciclopèdies catalanes a veure si en trobaves una traducció al català.

Ara, gràcies a sant Google, n'hi ha prou de teclejar el nom en anglès i fer una cerca per trobar el nom científic. Un cop tens el nom científic, fas la cerca d'aquest nom amb l'opció 'pàgines en català', i és força probable que en trobis la solució. En casos extrems, com aquesta sèrie, amb un munt de peixets i bestioles de les antípodes, ara hi ha el recurs Termcat. Si no trobes el nom, et pots registrar com a usuari i fer la consulta. Normalment amb un marge prou raonable en tindràs la resposta en forma de proposta de nom en català o de recomanació de fer servir el nom científic. Aprofito aquest espai per agrair a tota la gent que hi treballa la seva dedicació.

Invisible

2011-04-14T19:21:00.004+02:00

Per fer més suportable la insuportable invisibilitat dels traductors i traductores, a més de per reinvidicar-se i reivindicar-nos, les companyes Ada i Ariadna de l'APTIC (Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya) han fet aquest vídeo divertit que han penjat al Youtube.

XXXIII Assemblea de FaPaC a Lleida (o Consellera, no us en Rigau de l'escola pública)

2011-04-13T21:29:00.012+02:00

Potser algú haurà vist entre els enllaços interessants d'aquest bloc el Web de la FaPaC, la Federació d'Associacions de M/Pares de Catalunya, i com que mai n'he parlat, doncs aprofito ara. Des que les meves filles feien P-4, ara ja fa sis anys, que vaig entrar a l'AMPA de l'escola Jaume Balmes de Sant Feliu de Codines, després n'he estat 3 anys president, i després d'un breu pas per la Junta General de FaPaC, ara sóc vocal territorial pel Vallès Oriental, amb la idea de coordinar les AMPAs de la comarca i mirar de treure profit del coneixement mutu, a més que la unió fa la força i a nivell comarcal també hi ha prou coses a reclamar en el camp de l'educació.

Ho explico per introduir que el passat 9 d'abril, juntament amb dos membres més de l'AMPA de l'escola i dos pares més de dues AMPA de Granollers que es van apuntar al cotxe, vam anar fins a Lleida per assistir a l'assemblea que dóna títol al post.

Evidentment, l'assemblea va tenir com a denominador comú el tema de les retallades. D'una banda la retallada de subvencions que fa que la pròpia FaPaC hagi d'ajustar el seu pressupost i prevegi ajustar-lo més en anys propers. I de l'altra l'anunci de retallades en el sector de l'educació insinuades als diaris (i ara ja confirmades) per la Consellera Rigau. En el torn obert de paraules, que en aquests casos sempre es queden curts perquè tothom hi vol dir la seva i el temps sempre és una mica just, el consens era unànime en exigir que no es perjudiqui la qualitat de l'ensenyament amb les retallades.
Jo també vaig aprofitar per exigir, a més, que des de FaPaC lluitem per la supressió de l'assignatura de religió de les escoles públiques. D'entrada perquè es crea una diferència entre els que fan aquesta assignatura (que pel que m'expliquen a la nostra escola és molt poc profitosa, com una catequesi força buida de valors, amb molta estona de dibuixar escenes de la Bíblia) i els que fan Ensenyaments Alternatius a la Religió (el nom mateix ja ho diu tot, jo ho canviaria directament per 'Lo Altre'), que treballen el tema dels valors. Crec que ja aniria sent hora, i així ho vaig dir i per això vaig dir que treballaré, que s'unissin aquestes dues assignatures en una sola d'Educació en Valors adaptada al segle XXI, on s'ensenyi als nens el valor de la vida, el respecte (a persones, animals i planeta), i a pensar críticament en la societat actual -consumista, conformista, militarista, no igualitària, promotora de la mediocritat i de cada cop més circ i menys pa-.
Entre la gent assistent, es va estendre la 'febre groga' que ens van contagiar els badalonins amb les seves samarretes 'SOS Ensenyament Públic de Qualitat' -més info aquí-. Des del seu bloc podeu posar-vos en contacte amb ells si voleu estendre la febre groga a la vostra escola, població, AMPA, etc. Nosaltres a Sant Feliu de Codines segurament els hi demanarem, potser de cara a vendre'n a la festa de fi de curs. Una altra proposta reivindicativa que es va comentar, aquesta des de la Junta de FaPaC, era la de penjar pancartes a les escoles amb lemes com 'No Mas Retallades'. A mi se'm va acudir la del títol "Consellera, no us en Rigau de l'ensenyament públic" (però només la vaig dir als vallesorientalencs que venien amb mi).
A última hora, com a part del protocol i perquè s'ha fet sempre, van intervenir la Imma Fuyà (presidenta de FaPaC), que va resumir amb força contundència els arguments que s'havien estat debatent i va lliurar un manifest a la Consellera Rigau, i va rebre un llarguíssim aplaudiment de suport de tots els p/mares assistents; després va parlar l'alcalde de Lleida, que va parlar del seu projecte de ciutat-educadora (estic mirant d'informar-me'n més a veure si hi ha coses interessants) i ens va donar la benvinguda a la seva ciutat, i finalment la senyora Irene Rigau, amb aquell somriure postís que porten sempre els polítics.
La Consellera, que en cap moment va parlar de la sisena hora ni va donar cap detall concret de la tissorada, potser tement una xiulada, ens va fer un discurs de 'temps difícils', de 'sacrificis' per un hipotètic futur millor, va fer seva aquesta frase tan repugnant del senyor Mas que diu que "no podem passar a la història per ser una generació egoista que viu millor que les futures generacions", -com si fos egoista voler una educació de qualitat a l'escola pública, precisament per a les futures generacions-, i fins i tot va dir que a la ràdio aquell matí deien que l'Obama també havia hagut de retallar el pressupost dels EUA.
Tot i que algú havia proposat de castigar-la amb el silenci, encara hi va haver un deu o un quinze per cent dels assistents que van aplaudir, per allò de la bona educació. Després de veure que el dilluns següent la Consellera confirmava als mitjans la retallada de la sisena hora sense esperar a la ronda negociadora que ella mateixa havia convocat amb les parts afectades, crec que ens vam passar d'educats i que potser no hauria estat malament una xiulada, esbroncada o fins i tot un llençament de sabates a l'estil àrab, a veure si així almenys es feia palès a la tele el descontentament dels p/mares. Perquè evidentment, tal com apareixia la sra. Rigau van aparèixer tots els mitjans de comunicació com voltors, com si l'única cosa interessant de l'assemblea de FaPaC fos precisament el que pogués dir la sra. Rigau.

Per acabar, doncs, us copio aquest manifest que es va entregar a la consellera d'educació.

La FaPaC no acceptarà les retallades en educació

La FaPaC és conscient de la difícil situació financera en la qual ens trobem, però és justament ara quan cal invertir en un sistema educatiu excel•lent a l’abast de tota la població que actuï com a impulsor del desenvolupament del país, que garanteixi l’ascensor social i que esdevingui la principal via de cohesió.
Malgrat que s’ha anunciat que les retallades no afectaran als serveis essencials de l’educació, tenim dades de reducció de plantilles docents. Només es cobriran el 50% de les vacants, mentre que s’anuncien incentius a la jubilació pel curs vinent. No s’està cobrint un percentatge significatiu de baixes de personal no-docent (al voltant del 15% de secretaria i neteja) i no es cobreixen places de tècnics d’educació infantil, argumentant que no són “personal docent” quan fan una feina molt important de suport a les aules de parvulari. La mateixa Consellera ha anunciat públicament als directors que les despeses de funcionament s’han de reduir un 20% del global de l’any sense concretar quin és el pressupost real de cada centre per tot l’any ni com afrontaran els pagaments de consums tan importants com són aigua, llum, calefacció i telèfon.
Aquesta manca de dotació pressupostària dificulta la reducció del fracàs escolar, un objectiu compartit per tota la societat catalana. Estem d’acord que no es tracta només de recursos, però la pregunta és si ho podrem aconseguir si reduïm recursos, com ara la sisena hora de classe a Primària.
Des de fa molts anys, la FaPaC ha advertit que la segregació escolar és un greu problema de país. La darrera administració educativa va ignorar aquesta situació. El nou criteri de desempat en el procés d’inscripció podria aguditzar la segregació. Des de la FaPaC fem una crida a un gran pacte nacional que solucioni aquest tema que afecta de ple en la qualitat del sistema educatiu català i la igualtat d’oportunitats real entre les persones.
També estem seriosament preocupats pel futur de les mateixes AMPA. Encara no ha sortir la convocatòria de totes les subvencions ordinàries (reutilització de llibres de text, acollida matinal, activitats extraescolars, beques de menjador, etc.) i, a hores d’ara, no tenim cap compromís de manteniment d’aquests ajuts, ni molt menys d’un pla governamental que garanteixi aquest servei a totes les escoles del territori. En aquest sentit, volem emfatitzar que una reducció significativa de les subvencions pot derivar en problemes econòmics severs per a moltes associacions i la conseqüent desaparició de serveis essencials que les AMPA desenvolupem en els diferents centres educatius.
Per tot això, la FaPaC demana al Govern que aposti decididament per mantenir el servei públic d’educació en les condicions de qualitat que la societat catalana i el moment que vivim requereixen. Cal que mantinguem i augmentem els recursos pendents per a la millora de l’èxit escolar, cal que siguem capaços de reduir de forma clara la segregació escolar, que hi hagi un pla calendaritzat i pressupostat per a la reducció dels més de 1.000 barracons actuals. És convenient treballar en un marc de tranquil•litat, sense partidismes ni corporativismes amb l’objectiu de construir un sistema educatiu que garanteixi l’èxit escolar i la igualtat d’oportunitats per a tothom.
Les més de 2.030 AMPA que integrem la FaPaC seguirem treballant des dels diferents centres educatius del territori per garantir el ple exercici del dret dels nostres fills a una educació de qualitat.

Lleida, 9 d’abril del 2011

L'home més perillós d'Amèrica (2)

2011-04-08T11:27:00.002+02:00

Aquesta setmana van emetre al Sense Ficció el documental L'home més perillós d'Amèrica, que podeu veure aquí . Normalment els documentals de producció aliena els tenen una setmana, o sigui que si el voleu veure no ho deixeu córrer.

10 estratègies de la manipulació

2011-04-03T01:17:00.005+02:00

El lingüista i filòsof nord-americà Noam Chomsky és l’autor d’aquesta llista de “10 estratègies de manipulació” amb les quals el sistema mira de dominar-nos a través dels seus mitjans de comunicació.

1- L’ESTRATÈGIA DE LA DISTRACCIÓ
L’element primordial del control social és l‘estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de distraccions contínues i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir que el públic s’interessi pels esdeveniments essencials, en el camp de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Tenir el públic distret, lluny dels autèntics problemes socials, captivat per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense gens de temps per pensar; de tornada a la granja amb la resta dels animals (cita del text “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

2- CREAR PROBLEMES I DESPRÉS OFERIR SOLUCIONS
Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar una determinada reacció en el públic, amb l’objectiu que sigui aquest el que demani les mesures que es vol que siguin acceptades. Per exemple: permetre que es creï o augmenti la violència urbana, o que es produeixin atemptats sanguinaris perquè sigui el públic qui exigeixi lleis de seguretat i polítiques que van en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptat com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3- L’ESTRATÈGIA DE LA GRADUALITAT
Per aconseguir que s’accepti una mesura inacceptable n’hi ha prou d’aplicar-la gradualment, en comptagotes, durant uns quants anys seguits. Va ser així com se’ns van imposar unes condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) durant les dècades dels vuitanta i els noranta. Un Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, sous que ja no garanteixen uns ingressos decents... Tants canvis que haurien provocat una revolució si s’haguessin aplicat de cop.

4- L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR
Una altra manera de fer que s’accepti una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, aconseguint així l’acceptació pública, en el moment, per a la seva aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. D’entrada, perquè l’esforç que s’exigeix no és immediat. I després, perquè el públic, la massa, sempre té la tendència a esperar ingènuament que “demà tot anirà millor” i que es podrà evitar el sacrifici exigit. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i per acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5- ADREÇAR-SE AL PÚBLIC COM QUI S'ADREÇA A UN INFANT
La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de pocs anys o un deficient mental. Com més es mira d’enganyar l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si algú s’adreça a una persona com si tingués 12 anys d’edat o menys, aleshores, per pura suggestió, és força probable que aquesta persona tendeixi a una resposta o reacció també mancada d’un sentit crític, com la d’un nen de 12 anys o menys (“Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

6- UTILITZAR L’ASPECTE EMOCIONAL MOLT MÉS QUE LA REFLEXIÓ
Fer servir l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per provocar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment en el sentit crític dels individus. D’una banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar-hi o empeltar-hi idees, desitjos, pors i neguits, compulsions, o induir comportaments…

7- MANTENIR EL PÚBLIC EN LA IGNORÀNCIA I LA MEDIOCRITAT
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes que s’utilizen per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació que es dóna a les classes socials inferiors ha de ser tan mediocre i dolenta com sigui possible, de manera que la diferència de coneixements planificada entre les classes socials superiors i les inferiors sigui impossible de superar per les classes inferiors (“Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).

8- FOMENTAR QUE EL PÚBLIC SIGUI COMPLAENT AMB LA MEDIOCRITAT
Fer que el públic cregui que està de moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...

9- ENFORTIR EL SENTIMENT DE CULPA INDIVIDUAL
Fer creuer a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per la seva manca d’intel•ligència, de capacitat o d’esforç. Així, en lloc de rebelar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’autoanul•la i es culpa ell mateix, cosa que genera una depressió, que un dels efectes que té és que li impedeix d’actuar. I sense acció no hi ha revolució!

10- ARRIBAR A CONÈIXER ELS INDIVIDUS MILLOR QUE ELLS MATEIXOS
Aquests últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han ampliat cada cop més la distància entre els coneixements del públic i els coneixements que posseeixen i manipulen les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement complex de l’ésser humà, tant físicament com psicològicament. El sistema ha arribat a conèixer millor el ciutadà comú que el ciutadà comú mateix. Això vol dir que, en la major part dels casos, el sistema exerceix un control més gran i té un poder més gran sobre els individus que els propis individus.

El meu pare, les vacances se les pintava a l'oli

2011-03-30T12:34:00.002+02:00

Això sí, sempre després d'haver-les gaudit.

En homenatge al meu pare, Miquel Barrobés i Meix (6-10-1930/30-3-2011), aficionat als viatges, a pintar i al Barça.

Una recomanació

2011-03-28T01:50:00.003+02:00

Us recomano que passeu per aquí. És un article del blog 1977Voltios del Claudio Barragán, il·lustre terolenc adoptiu, sobre un altre personatge que crida directament a la indignació i la revolta no violenta contra el feixisme capitalista i aquesta cort de titelles que en diuen polítics i que ens fan anar alegres i contents cap a l'abisme. I posats a recomanar, us recomano que visiteu sovint el seu bloc. Hi acostuma a penjar coses molt interessants. Amb un post al dia, en té un mínim de 5 excel·lents per setmana. Espero que algun dia em pagui una ronda per fer-li tant la gara-gara. (la pelota, boludo).

El llibre també està en català.

Gent que canvia el món (o "el Capità Enciam crea escola")

2011-03-26T23:59:00.006+01:00

Recentment he traduït tres episodis -no sé si n'han de venir més- d'una sèrie documental que es deia en anglès Changemakers, literalment 'Creadors de canvis', i que jo he adaptat com a Gent que canvia el món. De fet la sèrie era originalment francesa i es deia 'Le monde en actions', però com ja he comentat més d'una vegada, moltes productores estrangeres passen pel filtre de l'anglès pensant que així els resultarà més fàcil vendre el producte arreu del món.

Els documentals estan conduïts per una periodista francesa, Céline Hue -la rossa de la foto- que es dedica a viatjar per diversos països del món i a cada país explica tres o quatre experiències de persones que, seguint la filosofia del capità Enciam que "Els petits canvis són poderosos", aporten el seu gra de sorra per canviar el món. Ara bé, el criteri de la Céline és prou 'sui generis' i així com n'hi ha alguns de molt interessants, n'hi ha d'altres que no els hi acabes de veure el què.

De moment, en els tres episodis que he traduït viatjava als Estats Units, el Brasil i Sud-àfrica.

Als Estats Units, començava visitant Los Angeles, ciutat de deu milions d'habitants, dels quals xifra en 210.000 els qui formen part de bandes de delinqüents organitzades. És la famosa 'cara B' de la primera economia mundial, o potser directament part de la 'cara A', perquè si penses en la quantitat de calés que deuen moure en venda de drogues, d'armament i prostitució, potser si ho deixessin córrer tots de cop enfonsarien la borsa. En aquest cas ens parla de la iniciativa d'un capellà catòlic per reinserir aquests nous gàngsters oferint-los feina i un servei de 'destatuatge' gratuït perquè puguin deixar enrere la vida criminal.
El segon cas que ens explicava era el d'un rapper gai -el negre de la foto-, que intentava trencar esquemes en un món enormement masclista, racista i de vegades molt associat a les bandes de delinqüents, l'anomenat 'gangsta rap'.
Després feia un canvi radical i se n'anava a conèixer un metge que mirava de crear un sistema 'cooperativista' de salut per ajudar els treballadors pobres que no tenen prou recursos per pagar les caríssimes assegurances de salut privades -recordeu que als EUA no hi ha 'Seguretat Social', i suposo que sabreu l'escàndol que li han muntat a l'Obama per voler tirar per aquest camí.
Després se n'anava a visitar productor de formatges artesanals, que en lloc de tenir les vaques tancades les tenia a l'aire lliure -i per aquest motiu havia tingut alguna denúncia per 'maltractament animal'- i mirava de fer producció ecològica.
I per acabar, uns paios estrafolaris que es disfressen de superherois i es dediquen a mirar d'ajudar els 'homeless' donant-los alguna cosa de menjar, roba...

Al segon capítol, el del Brasil, començava visitant una curiosa escola en una favela, amb una mestra amb mètodes curiosos per mirar de superar l'analfabetisme escolar que hi ha al país.
D'allà passava a visitar una altra escola rural, on s'estava innovant amb el tema energètic amb els anomenats 'biodigestors', sistemes que converteixen els excrements humans en biogàs per alimentar la cuina escolar. Després un dels impulsors del sistema explicava com funcionava, com es podia fer a les cases particulars, blocs de pisos, etc. Deia que podia ser a més una bona manera perquè les aigües fecals que produïm no acabin anant a parar en un percentatge altíssim al mar.
El tercer cas del Brasil ja no em va semblar tan clar, doncs es tractava d'un francès que havia posat un hotel de cinc estrelles en un barri humil de Rio de Janeiro, perquè tot i que donava feina només a joves de les faveles i els pagava els mateixos sous que la resta d'hotels de la ciutat, semblava que la presència de l'hotel estava afavorint l'activitat especulativa i hi havia veïns que no n'estaven gens contents.
I per acabar al Brasil, acabava amb una dona que organitzava tallers d'educació sexual per mirar de frenar la SIDA al país i repartia condons gratuïtament i venia xocolata amb forma fàl·lica.

El tercer, i últim de moment, era la Sud-àfrica pre-mundials de futbol. Aquí començava entrevistant una colla de negres dissenyadors de moda a partir de roba que reciclaven de les botigues.
Després parlava amb una dona blanca activista antiapartheid en el seu temps i actualment organitzadora de seminaris, tallers i reunions de reconciliació entre negres i blancs, i que explicava que encara hi ha molt de camí per endavant per superar les diferències entre ambdues comunitats a Sud-àfrica.
D'aquí passava a parlar dels esforços de recuperació del 'fynbos', l'ecosistema autòcton de matolls del país, a base de talar massivament pins, eucaliptus i altres arbres al·lòctons introduïts pels europeus fa dos-cents anys, i que estan fent malbé l'equilibri ecològic del país, sobretot per la quantitat d'aigua que necessiten.
Després visitava una escola on havien muntat un sistema d'extracció d'aigua basat en una sínia-roda de joc que movien els propis nens de l'escola i, jugant jugant, estalviaven un munt d'energia en bombes elèctriques i tal.
A continuació ens explicava el cas d'una companyia de taxis conduïts per dones i destinats exclusivament a les dones, doncs segons deia en aquest país, un de quatre homes ha violat algun cop una dona.
I per acabar, se n'anava a un suburbi de barraques per entrevistar l'inventor de les 'makarapes', uns cascs de paleta reciclats en estrafolaris barrets per anar al futbol i que quan els altres aficionats llencen les ampolles buides -que es veu que es força habitual- no t'obrin el cap.

D'entre tots els anteriors, potser em quedaria amb els 'biodigestors' com a possible canvi interessant pel món. I com a més ridícul, potser aquest últim de l'inventor de la 'makarapa'.

A l'espera que en puguin venir més, passaré ara a comentar les dificultats de la traducció. D'entrada, tot i ser francesa, la presentadora en aquesta versió "pel món" parlava gairebé tota l'estona en anglès, que jo li recomanaria que n'aprengués una mica més perquè hi havia moments que no acabaves de veure clar què volia dir. Després, com també us podeu imaginar, els membres de les bandes de delinqüents de Los Angeles parlaven fatal, costava molt d'entendre'ls perquè no vocalitzaven gaire i a més s'expressaven de pena. I al de Sud-àfrica més o menys igual, de manera que moltes frases les havia d'acabar refent perquè tinguessin un subject, un predicat i totes aquestes petites 'foteses' que fan que un seguit de paraules puguin tenir un significat intel·ligible.

Com a exemple, us copio la transcripció del guió anglès d'un dels dissenyadors de moda de Sud-àfrica: "There is a lot of people who are coming «Hey dude!» they come to us for better ideas they come to us for help so they can see than this is actually working and you can be something and also to do some tv and actually do more things which people are realized that you can make it. It doesn’t matter the way you from you are the same people who grew up with them. And I’m staying at home!"

Entrevista a Josep Pàmies, pagès

2011-03-25T00:52:00.004+01:00

Adjunto l'enllaç a una entrevista del programa En veu baixa de Taronja Digital. Val la pena mirar-lo si teniu mitja horeta.

Fes clic aquí.
I gràcies a la meva germana Glòria per haver-me passat l'enllaç.

Arthur i la guerra dels dos móns

2011-03-20T00:40:00.009+01:00

Oé, oé, oé! Per fi una traducció meva (i ajust) anirà al cinema en pantalla gran. Després d'un parell que semblava que potser sí però al final va ser que no (Mercenaris i Els nois estan bé), finalment m'han passat una pel·lícula per traduir i ajustar que sí que anirà en pantalla gran. Evidentment, és una pel·li per nens, que si mireu la cartellera veureu que són les úniques doblades en català que posen al cinema.

Es tracta de la tercera part de la saga d'Arthur i els minimoys i Arthur i la venjança d'en Maltazard, pel·lícules que barregen la imatge real amb l'animació i expliquen les aventures d'un nen (l'Arthur, com segurament haureu intuït pels títols) que per salvar la casa dels seus avis s'ha de transformar en 'minimoy' -uns follets de 2 mil·límetres d'alçada que viuen al jardí de casa seva- gràcies a una poció màgica que prepara el seu avi i recuperar un tresor.

A la segona part, l'Arthur rep un missatge trampa de socors perquè torni altra vegada amb els minimoys, que en realitat l'ha enviat el dolent de torn -en Maltazard, com també es pot intuir pel títol- i que aprofita per utilitzar el 'passadís màgic' que ha fet servir en aquesta ocasió l'Arthur per fer-se petit i aparèixer al món de les persones també amb mida humana.

La tercera part, que d'entrada fa un ràpid resum que t'estalvia la necessitat d'haver vist les altres dues, comença en el punt on s'havia quedat penjada la segona -estil El retorn del Jedi respecte a L'imperi contraataca- i explica les peripècies que viuran l'Arthur amb els seus amics minimoys, la princesa Selènia i el seu germà petit Betameche, i també amb l'ajuda en el món de les persones de l'avi Archibald, per acabar triomfant contra l'exèrcit d'insectes gegants que formarà en Maltazard.

Pel que fa a aspectes de la traducció, poca cosa a comentar. Una podria ser que al personatge d'en Maltazard li diuen en alguna ocasió 'Evil M', i preguntant als traductors de les dues primeres parts vaig veure que ho havien traduït com el 'Malèfic M'. Això d'anomenar un personatge per la inicial és una cosa que fan sovint en anglès, però a mi no m'acabava de fer el pes, primer perquè és poc genuí en català i segon perquè podria crear confusionisme que generalment li diguin Maltazard i tres o quatre vegades durant la pel·li l'anomenin 'Malèfic M', per tant vaig optar per 'Malèfic Maltazard' quan m'ho permetia l'ajust, o 'Maltazard' a seques si no m'ho permetia.

L'altra cosa curiosa és que, un cop acabada la pel·lícula i que ha sortit allò de 'Directed by Luc Besson', surt en Darkos, el fill d'en Maltazard que durant la pel·li passa de dolent a bo, cantant la cançó Rebel, Rebel de David Bowie. Primer vaig comprovar que no haguessin adaptat la lletra, i un cop vist que no em vaig disposar a traduir-la per si la volien subtitular. Ja em va sobtar que la primera frase digués "La teva mare està feta un embolic perquè no sap si ets nen o nena", però quan al cap d'una estona ja vaig veure que la cosa anava de sexe, drogues i rock'n'roll vaig decidir no traduir-la, perquè em va semblar evident que si la posen als cinemes d'aquí (que no estava clar perquè era un afegit al final) subtitular la cançó obligaria a canviar la classificació de la pel·li com a 'no apta per menors', cosa que evidentment no voldran fer.

L'home més perillós d'Amèrica (o "la història es repeteix")

2011-03-13T00:08:00.011+01:00

Entre les moltíssimes traduccions que m'estan estressant aquests últims temps i que no em deixen gairebé temps per comentar-les, un interessant documental amb el títol esmentat i amb el subtítol Daniel Ellsberg i els documents del Pentàgon, que s'hauria d'emetre properament al Sense Ficció i que recomano que veieu, si no pot ser a la tele per l'horari militant del programa en qüestió, sempre el podeu buscar al tv3alacarta durant la setmana següent a la seva emissió.

El documental explica la història del tal Daniel Ellsberg, un home que l'any 1964 comença a treballar per la Corporació Rand -un 'think tank' o gabinet d'assessors del Pentàgon- depenent de la Secretaria d'Estat i de Defensa dels EUA. I tot i que l'home comença convençut de la bondat de la seva feina, i fins i tot viatja al Vietnam per veure la guerra de prop, poc a poc se'n va adonant de totes les mentides que justifiquen aquesta guerra, des del suport als francesos perquè 'reconquereixin' la seva antiga colònia, el suport a un dictador que impedeix que se celebrin eleccions lliures com exigien els Acords de Ginebra del 54, fins a inventar-se el bombardeig vietnamita contra vaixells de guerra americans per poder entrar en guerra, i totes les mentides que 5 presidents successius (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson i Nixon) van anar explicant al poble americà sobre el Vietnam.

Així, l'any 1968, l'Ellsberg ja comença a ser un antibel·licista convençut i comença a extreure en secret documents del Pentàgon per mirar de fer sortir la veritat a la llum. Però no ho tindrà fàcil. Congressistes i senadors que se suposa que són antiguerra no acaben de veure clar això de treure a la llum documents secrets, i finalment acabarà fent-ho el New York Times. Evidentment, a partir d'aquí l'administració reacciona violentament, primer prohibint al NY Times i després al Washington Post -que agafa el relleu- que publiquin informacions sobre aquests documents, segon mirant de portar en Daniel Ellsberg davant de la justícia, després mirant de desacreditar-lo davant l'opinió pública amb falsos informes psiquiàtrics, etc.

No explicaré el final per si voleu veure el documental, però realment té molt de suc, no només per entendre la guerra del Vietnam sinó també la veritat que s'amaga sota aquest règim de llibertat tutelada que anomenem 'democràcia', que en realitat qui manava i encara mana són els militars i els seus obscurs interessos. I que el poble viu feliç en la ignorància i fins i tot quan sap la veritat de vegades sembla que s'estimi més fer l'orni. Hi ha un fet històric força tragicòmic: l'any 1972, tot i saber-se que havia mentit deliberadament sobre la guerra del Vietnam i amb els documents del Pentàgon ja a la llum, en Nixon va guanyar la reelecció de manera abassegadora vencent a 49 dels 50 estats dels Estats Units.

I veient el documental, és evident que un no pot deixar de pensar en la referència immediata de Wikileaks: durant un temps va semblar que els fonaments de les "milicràcies" occidentals podien trontollar davant les filtracions que es feien, i ara tot just uns mesos després, on és Wikileaks? Ens hem quedat només amb les anècdotes o els fets més poc rellevants? Igual que va passar amb en Daniel Ellsberg, també al tal Assange sembla que li vulguin encolomar delictes de tota mena. En aquest cas unes violacions, que sembla que als puritaníssims EUA està pitjor vist una violació que bombardejar impunement la població civil. I una prova que continuen manant els militars, per exemple, podria ser el 'no tancament' de Guantánamo per part del fraudulent Obama, al qual ja se li comencen a veure els fils de titella, com a tots els polítics. O aquí a l'estat espanyol quan en Felipe González va passar del 'de entrada no' a donar suport a l'OTAN i enganyar, amb l'ajuda de Pujols i companyia, la població perquè acabés votant que sí.

Pel que fa a aspectes de la traducció, poca cosa a comentar. Vaig optar per traduir 'papers' per 'documents', perquè em va semblar que 'papers' sonava una mica massa literal. A part d'això, descobrir novament l'absurditat de la manera de cobrar les traduccions audiovisuals, que es cobren pel temps que dura l'original i no per la quantitat de text que et toca traduir. I en aquest cas, eren 90 minuts de xerrameca sense parar, 53 pàgines de Word.

Estigueu pendents properament, doncs, al programa Sense Ficció. Si me n'assabento de quin dia el fan o del link per veure'l per la pàgina web de TV3, ja afegiré el corresponent comentari.

Las Noticias de la 1 o 'no hi ha ningú més cec que aquell a qui no li deixen veure'

2011-03-09T16:14:00.016+01:00

D'entrada reconec que no sóc tan masoquista com per mirar Intereconomía i veure com insulten la intel·ligència dels espectadors, però de vegades sí que passo per les notícies de la TVE quan s'acaba el TN de TV3.

Avui hi ha hagut dues notícies que m'han cridat especialment l'atenció per la manera 'intereconòmica' d'enfocar-les. La primera es referia al fet que justament avui fa deu anys que es va acabar la mili (que està anul·lada però no abolida, pel que han dit. Ai, ai, ai...).

Jo ja m'imaginava que difícilment comentarien res de la insubmissió o ni tan sols de l'objecció de consciència, però el que tampoc m'esperava és aquest reportatge feixistoide de nostàlgia militarista que semblava escrit per la Generalíssima Chacón. Es veu que la mili era una cosa guapíssima, súper divertida i plena d'anècdotes, i que la van anul·lar -que no abolir- no se sap ben bé per què. Entre els personatges que en un bonic acte pagat amb els impostos dels ciutadans -i que segur que incloïa un bon tiberi- han sortit a l'estrada a recordar com s'ho van passar de bé: Emilio Butragueño, buc insígnia en el seu dia del Real Madrid i ara directiu d'aquest club; Cándido Méndez, sindicalista vertical que cada dia tinc més clar que té dos collons drets i cap esquerre, i que ha afirmat que fa pocs anys li havia dit al seu fill que llàstima que ja no hi hagués mili, perquè li hauria recomanat de fer-la.

Després, una colla de militarots i la pròpia Chacón pontificaven sobre el paper humanitari de l'exèrcit, que es veu que és una de les institucions més ben valorades pels espanyols (coses de la propaganda) i donaven les gràcies a tots els pringats que havien passat per la mili, que semblava que hi haguessin anat voluntaris. I com els del PP s'han de queixar per tot, sortia el portaveu pepero a queixar-se que no haguessin convidat en Trillo a aquest dinar de gorra com ex ministre de la Guerra. L'excusa psoecialista era que no havien convidat tots els ex ministres per estalviar. Esclar que posats a estalviar potser es podrien haver estalviat tot l'acte sencer.

Ni mili ni vanili

Evidentment, ni mitja paraula de la contestació que es va aconseguir no només contra la mili i la Prestació Social Substitutòria, sinó que s'havia arribat a aconseguir que un percentatge prou important (crec que el 31%) es declarés en una enquesta del Periódico en contra fins i tot de l'exèrcit. Ara, però, i després d'una important despesa en propaganda patriòtico-militar, se suposa que la massa borrega valora positivament el paper de les Fuerzas Armadas, encara que a l'hora de la veritat un percentatge important dels soldats siguin estrangers als qui han promès la nacionalitat espanyola si sobreviuen al nou servei militar mercenari. Potser estaria bé que els ciutadans sabessin realment el que costa de mantenir l'exèrcit, amb l'obligació per estar a l'OTAN d'enormes despeses anuals en armament que no es poden retallar encara que s'estigui retallant tota la resta (educació, sanitat, serveis socials...).

--------------------

La següent notícia ja era d'esports, que em volia recrear novament amb la victòria d'ahir del Barça contra l'Arsenal per 3-1. Aquesta no l'havia escrit la Chacón, sinó algun merengue recalcitrant, i evidentment han posat l'accent en l'absurda expulsió del Van Persie. Jo em vaig emprenyar força amb l'àrbitre quan el va expulsar, perquè sabia que seria l'excusa perfecta de mals perdedors de l'Arsenal d'un partit que igualment hauríem remuntat. No han dit res del penal al Messi a la primera part, ni cap referència a l'arbitratge nefast del partit d'anada (gol mal anul·lat que hauria estat el 0-2, penal a Pedro no assenyalat), i fins i tot han tingut els collons de posar la part de les declaracions d'en Guardiola on deia que entenia que poguessin estar emprenyats per l'expulsió, però no la continuació on precisament en Pep feia referència a les jugades abans esmentades.

I com a remat, buscant la polèmica, unes declaracions de l'Eric Abidal dient que volia a quarts de final l'Olympique de Lyon perquè voldria dir que hauria eliminat el Real Madrid, sense fer la més mínima menció al fet que precisament l'Abidal és francès i a més havia jugat cinc o sis anys a l'Olympique. De vegades et fan dubtar si estàs veient una televisió de tot Espanya o Telemadrid.

Per acabar, us deixo un enllaç de vídeo amb el primer gol del Barça, el megagolàs del Messi aixecant la pilota per damunt del porter i afusellant després.

"http://forum.rojadirecta.es/showthread.php?118180"

Per veure'l, haureu de fer cut'n'paste, perquè no sé per què no me'l deixa posar com enllaç a vídeo.

Més diccionari

2011-03-09T10:32:00.003+01:00

L'abundància de feina no em deixa temps per fer entrades, però en canvi fa que s'ampliï el meu diccionari amb errors o omissions del diccionari anglès-català de l'Enciclopèdia catalana. Aquí teniu una nova entrada de paraules:

Anemone – Anemone (INCORR. Anèmona)

Anger (verb) – enfurir, encolerir (INCORR. encoleritzar)

Bond – (verb) adherir-se, enganxar-se / relacionar-se, crear vincles afectius

Close-up – Primer pla

Collate – Comparar, acarar, confrontar (INCORR. cotejar)

Crash – Xocar, estavellar-se (INCORR estrellar-se)

Eerie – Horripilant (INCORR Horripil•lant)

Fabled – Fabulós, llegendari

Flea market – Mercat d’encants

Harness (verb) – Aprofitar, utilitzar

Marquee – marquesina (a més d’envelat)

Mile – Milla: 1.609,3 m. (INCORR 1.069,3 m.)

Scam – Estafa, martingala

Tombstone – Làpida (més normal que ‘pedra tombal’ o ‘pedra tumulària’)

O Camps o democràcia!!!

2011-03-01T00:55:00.011+01:00

Transcric a continuació un article de l'escriptor valencià Manuel Baixauli escrit arran del miserable i feixista tancament de les emissions de les emissores de Televisió de Catalunya (TV3, Canal 33, Esports3, Canal Super3, 3-24) al País Valencià decretat pel miserable i feixista president Camps, del també miserable i feixista Partido Popular.

"Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els darrers anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació.

Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, hui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conéixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, unes altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte t’adones que ja estàs dalt.

Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es va quedar fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit em va alertar i em va fer comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell qui veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.

Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler va guanyar unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.

No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, es tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos.

Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.

En uns quants països de l’Àfrica, la joventut ha tombat en quatre dies dictadures que pareixien inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.

Aprenguem-ne la lliçó. Movem-nos. El que ara pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure el que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà."

Manuel Baixauli

Què passa, nanos?

2011-02-28T00:08:00.013+01:00

Fa uns dies vaig comentar que hi hauria entrada sobre els capítols de Bugs Bunny que estic traduint, però una extranya pausa entre el capítol 40 i el 73 ha fet que la cosa quedés penjada de moment. Així que comentaré el que m'he trobat entre els capítols 7 i 40, i més endavant potser comento el que em trobi entre el 73 i el que sigui que em toqui traduir.

D'entrada, quan em van passar per traduir la sèrie me la van donar des del capítol 7 perquè els sis primers els havia fet un altre traductor (Francesc Bofill - que si no em van informar malament també havia estat el traductor del Bugs Bunny al castellà), i em van fer arribar un arxiu de 'frases típiques' i com les havia de traduir. Per exemple l'entrada típica d'en Bugs, "What's up, doc?" havia de ser "Què hi ha de nou, mestre?" (que semblava un calc del castellà 'qué hay de nuevo, viejo?'), o la del final "That's all folks!" per "I això és tot, amics!". Jo, que per aquestes coses aplico allò del 'qui paga mana', vaig optar per aquestes solucions, però després em vaig trobar la sorpresa que entre l'Oriol Carbonell (lingüista) i l'Ernest Rusinés (el 'lingüista' en cap de TV3) havien decidit canviar-les per "Què passa, nano?" i "I res més, companys!" respectivament. Segurament força encertades, però sempre sap greu com a traductor no tenir-hi cap participació i haver-me d'assabentar del canvi veient els capítols al Canal Super3. Però no ploraré més, que no voldria que em diguessin Mourinho.

Una altra cosa comentable són els títols dels capítols, que en l'original anglès moltes vegades no tenen res a veure amb el capítol en si, sinó que són jocs de paraules com 'The fair-hair hare' (La llebre de pèl clar), 'Hare we go' (per 'Here we go', o sigui 'som-hi'), etc. A la traducció dels diàlegs, com acostuma a passar amb els dibuixos animats, hi ha de vegades jocs de paraules i cançonetes que cal adaptar. En el capítol Hillbilly hare, traduït com Llebre a la muntanyesa, hi ha un moment que un 'hillbilly' (espècie de pagesot curt de gambals del sud dels EUA) li pregunta si és un Martin o un Coy, i ell contesta que les seves amigues li diuen 'coy' (coquetó). En aquest cas, vaig canviar el segon cognom per McCoy, i així en Bugs deia "les meves amigues diuen que sóc macoi".

Dels aspectes 'sociològics' de la sèrie, d'entrada cal tenir en compte que estem parlant de capítols fets entre els anys 1935 i 1965, més o menys. Per tant, això del "what's up" que fa pocs anys ens venien en algun anunci de la tele (de cervesa, era?) com si fos la forma més moderna de saludar el jovent americà actual, resulta que és més vella que l'anar a peu. I si ja normalment pots trobar referències a personatges o coses dels Estats Units que potser no siguin conegudes aquí, en aquest cas a més són referències a personatges americans que potser ni els mateixos americans actuals sabrien qui són.

Un altre aspecte que crida l'atenció, sobretot si llegeixes els 'comentaris' pels traductors que acompanyen els diàlegs originals, és que en Bugs Bunny té un 'strong Bronx accent', un marcat accent del Bronx, per la qual cosa simbolitzaria l'essència de tot allò que és 'ianqui'. En canvi, el seu arxienemic Dinamita Sam -a més de la pinta que ja el delata- té un 'marcat accent del sud'. I com ja sabeu, sempre guanya en Bugs Bunny i l'altre queda com un idiota. Sembla evident que, si més no fa mig segle, els Estats Units encara no havien superat els traumes de la seva guerra civil, i que els 'ianquis' se senten una raça superior als 'sudistes'. I de fet superiors a tothom, perquè en altres episodis poden sortir 'hillbillies', francesos, esquimals, àrabs, italians -Cristòfol Colom i la seva tripulació-... I tots són idiotes i acaben 'vençuts' per la intel·ligència superior del conill.

En el cas del Cristòfol Colom (Cap.20 -Hare we go- adaptat el títol com El conill descobridor), amb accent italià i expressions tipus 'Ravioli!' em vaig trobar que en Bugs li deia Chris, i ho vaig adaptar per Tòfol. Això em va portar a la temptació de fer que fos mallorquí en lloc d'italià -pel nom Tòfol-, però ho vaig consultar a l'Oriol Carbonell i no ha va veure clar, que sembla que ara la teoria que triomfa diu que era del Maresme. Per tant, vaig adaptar les expressions per coses marineres del tipus 'Maregasses!', 'Oh, botavares, sobrequilles i cabrestants!' o 'Cason el pal de messana!'. O un cop que en Bugs li deia "Don't let your spaguetti boil over" (literalment 'que no se't covin els espaguetis') ho vaig adaptar com "No t'encaparris a posar dret un ou", per allò que expliquen de l'ou de Colom.

Dinamita Sam (o Yosemite Sam), el 'dolent ximplet' de la sèrie i sudista convençut

Com us deia al principi, però, després del capítol 40, els sempre tan 'professionals' programadors de TV3 se'n van adonar que els capítols del 41 al 72 ja havien estat traduïts i doblats fa temps, i per tant els han aprofitat. Això sí, aquí en Bugs ja no diu 'nano' sinó 'mestre', i al final és 'i aquest conte s'ha acabat'. O sigui que aviat em passaran més episodis i potser faré una altra entrada si hi ha alguna cosa interessant a comentar.