Illa, illa, illa, Montilla no maravilla

És evident que si una cosa SÍ que saben fer els polítics és distreure l'atenció dels problemes reals de la gent. Ara fa pocs dies, el Montilla es despenjava amb unes declaracions on deia que li semblava escandalós que en temps de crisi el Barça es gastés tants diners amb el fitxatge del jugador de futbol David Villa.

I sí, és veritat que fa moooolts anys que els equips de futbol, sobretot els 'grans', es gasten un fotimer indecent de calés per fitxar jugadors. Ara bé, sembla especialment oportunista que el Montilla faci aquestes declaracions si fa no fa el mateix dia que surt publicat que la trama corrupta de Santa Coloma de Gramenet (població governada pel PSC) desviava 10 milions d'euros a cada operació urbanística, pocs dies després que l'alcalde de Barna (Hereu-PSC) s'hagi gastat 3 milions d'euros en una 'charlotada' de referèndum de la Diagonal perquè tot continuï igual, i més o menys el mateix dia que la Ministra de la Guerra Carme Chacón presentés "el combatent del futur" (hi haurà entrada sobre el tema quan tingui una estona), que portarà internet incorporat i valdrà entre 16.000 i 20.000 euros per uniforme.

I ves per on, resulta que jo no sóc soci del Barça, i els 40 milions del Villa no els he de pagar jo, en canvi, ho vulgui o no, sí que sóc soci de l'estat, de la Generalitat i potser una mica de l'ajuntament de Barcelona, ni que sigui perquè encara hi baixo de tant en tant, i per tant tots els diners dels seus desfalcs sí que m'afecten, perquè la crisi ens la faran pagar a tots (tots els pobres i la classe mitjana, que si continua la pèrdua de poder adquisitiu potser es passarà a dir 'classe quinto').



Una idea pel senyor Montilla, ja que està tan 'indignat', i aprofitant que no li agrada el futbol i només va al Camp Nou per sortir a la foto, perquè dubto que entri dins de les seves obligacions com a president de la Gene: el proper cop que l'hi convidin, passi'm l'entrada a mi o a qualsevol dels mortals pels quals pagar entre 60 i 140 euros per veure un partit del Barça encara és un luxe.

Quatre veritats al Parlament Europeu

Adjunto un enllaç a un vídeo del Youtube d'una intervenció del francès Daniel Cohn-Bendit al Parlament Europeu. Llàstima que segurament les seves paraules no serviran de gaire a curt termini. Sort que els antimilitaristes i revolucionaris en general tenim paciència i sabem que la nostra feina és la de la formigueta, i que mica en mica puguem desmuntar la paradeta dels feixistes i militaristes del món sencer (i dels polítics ineptes que es fan dir d'esquerres i acaben gastant tants diners com els de dretes en l'exèrcit, si no més)

http://www.youtube.com/watch?v=nqno8H-mjeY&feature=player_embedded

Nota: com que sóc una mica inútil, us haureu de copiar l'enllaç perquè encara no sé com fer-ho perquè fent clic s'hi accedeixi directament.

La nena del pou

Avui publico un conte que no és meu, sinó de la meva germana Glòria.

LA NENA I EL POU

Vaig llegir al diari que començaven la tercera temporada de Vides Insignificants, o sigui que vaig decidir fer arreglar la tele. Vaig trobar el servei tècnic de la casa japonesa, que té un nom que no hi ha manera de recordar, i vaig demanar al meu nebot que m’hi dugués amb el cotxe. Allà em va atendre un noi jove, gairebé una criatura.

- Encara està en garantia -vaig explicar mentre treia tota la paperassa-. Així que me la podran arreglar, oi?
- Primer se l’hauran de mirar els tècnics, senyora. Què li passa a l’aparell?
- Doncs miri, no puc veure cap programa, perquè cada cop que l’engego passa el mateix. Posi el canal que posi, surt la mateixa imatge en blanc i negre...
- Una imatge?
- Sí, primer hi ha un pou, sap? I al cap d’una estona, surt ella.
- Ella?
- Una nena, tota bruta, amb els cabells esbullats, damunt a la cara. I s’arrossega per terra, jo em pensava que era mig esguerrada, la pobra. Però sí que camina, sí, que si no tanco la tele, em surt de la pantalla. Sincerament fa una mica de cosa tenir-la per casa xiuxiuejant i vagant com una ànima en pena. Un dia va sortir a l’escala i els veïns de poc no em denuncien. I això que els vaig dir que era de la tele, però vés... Li vaig donar un got de llet calenta i me’n vaig anar a dormir. L’endemà ja no hi era però quan vaig posar la tele, patapam! El pou i ella. Ara ja la tanco de seguida, que no torni a sortir, que em va deixar la catifa de menjador plena de fang, quina vergonya els seus pares... Què és normal això?
- N... No -va dir el noi.
- Però me la podran arreglar oi?

Vaig deixar l’aparell i al cap d’uns dies me’n van donar un de nou. Jo tota contenta, perquè començaven Vides Insignificants, l’engego i em surt aquella neu verdosa. Això és que no estan sintonitzats els canals, Mercè, vaig pensar i mentre em mirava les instruccions, va, i em xucla el gat! Cap dins, tu! No m’hi entenc, no, amb els aparells electrònics, ja sóc massa gran... I el meu pobre Mixo! Si torno a
veure la nena ja li preguntaré si l’ha vist. Però mentrestant, ja m’he perdut el primer capítol. Ara me l’hauré de baixar d’internet.

Racons i fauna del Canadà

Fa unes setmanes em va tocar traduir dos documentals sobre el Canadà, cosa que em va fer sentir força enveja dels meus germans i germana que han visitat el Canadà en directe (el Carles fins i tot hi va viure una temporada) i deuen haver visitat alguns dels llocs que surten als documentals.

Els documentals eren tipus 'cut&paste', semblava evident que estaven fets de retalls d'altres documentals més llargs. El primer es deia Els deu millors llocs per veure la fauna canadenca, i hi sortien llocs com Churchill i els seus óssos polars i oques de les neus; la vall del riu Firth, al Yukon, amb ramats de desenes de milers de caribús; l'estuari del riu Saguenay, al Quebec, amb abundants balenes; el parc nacional d'Elk Island, Alberta, amb bisons, uapitís, coiots i cignes trompeta;


Cigne trompeta ('Trumpeteer swan' en anglès, 'cygnus buccinator' en llatí)